Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben de que es tracta, no saben que és un elefant. Cadascun d’ells percep coses diferents al tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura (i de temàtica general) només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.
El documental de natura construeix o reconstrueix la natura, només amb les peces de què disposa el realitzador. La natura passa pel filtre del documentalista i de l’espectador. La natura visionada a través del documental no és la que realment existeix. La manera de reconstruir la natura, en forma de documentals, diu molt de la visió i percepció de la natura que té el realitzador, dels objectius que aquest vol aconseguir: entretenir, divulgar, i del moment històric que l’envolta.
Al llarg de la història, hi han hagut dues grans tradicions, dues maneres de realitzar els documentals de natura. Tradicions que s`han influït al llarg del temps i que representen dues concepcions de la natura: la natura observada i la natura inventada. Són dues tradicions que reconstrueixen la natura de forma diferent; la tradició americana i la tradició europea.
La tradició europea es basa en el rigor científic, és més objectiva, té finalitats educatives i científiques, es filma en la natura, no inclou la gent i la natura es presenta aïllada. Dos exemples clars són els primers documentals de Jacques-Yves Cousteau (aquí podeu veure un documental sobre el seu primer documental) o els primers de David Attenborough (aquí podeu veure un reportatge sobre un del millors moments dels seus documentals). En els documentals d’aquesta tradició la natura és observada sense deixa gaire espai per la ficció.
La tradició americana es basa en l’espectacle i el dramatisme, és molt més subjectiva, es filma en llocs tancats o preparats, els animals són paròdies dels humans, el narrador parla pels animals, hi ha descontextualització geogràfica (els escenaris sovint no són els naturals) i tampoc s’inclou gent. Exemples d’aquest corrent els trobem en els documentals produïts per Walt Disney. L’exemple més paradigmàtic és del documental White Wilderness. Els realitzadors van induir a petits rosegadors, els lemmings, a saltar per uns penya-segats, fent veure que es suïcidaven. És una filmació totalment teatralitzada i descontextualitzada geogràficament, es va filmar a Canada, on no hi ha lemmings. Aquesta tradició també estaria representada per sèries com Wild Kingdom o els primers documentals de la Nacional Geographic. Els documentals d’aquesta tradició sovint pateixen d’un excés de ficcions i invencions.
Les dues tradicions conflueixen en dues noves i reciclades formes de construir la natura actual. Però d’això en parlarem en una altre article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada