dissabte, 29 de desembre de 2007

La bioinfonomia, conèixer per gestionar.

El coneixement de la naturalesa antropitzada d’un país parteix de la recerca científica de camp. Botànics, zoòlegs i ecòlegs és passegen pels espais naturals menys i més antropitzats i van recollint dades que forneixen la història natural del país, observen la animals, plantes i altres organismes i els descriuen. Les dades seran publicades en revistes científiques. Les biblioteques estan plenes de revistes d’història natural on només acumulen pols. A vegades, aquestes dades són consultades per altres biòlegs per tal d’argumentar les seves noves recerques. S’entra en un cercle viciós, és fa recerca d’història natural per fer recerca. Caldria afegir que la majoria de dades recollides són d’àmbit geogràfic local. Les dades van a parar a publicacions científiques d’àmbit local i les mostres recollides a col·leccions de museus o jardins també d’àmbit local.

Els primers mapes es van fer amb finalitats comercials i bèl·liques. Ara calen nous cartògrafs del coneixement. Cal organitzar la informació per transformar-la en acció. En els mapes és situaven els camins les muntanyes, els rius, els pobles i primeres grans ciutats. Els homes aconseguien situar-se en l’espai i aconseguien amb major eficàcia l’explotació del recursos naturals que tenien totalment al seu abast. Ara calen nous mapes de biodiversitat. Per saber que és el que tenim i allò que valoritzem dels nostres recursos naturals.

Tenim molta informació biològica, però molt poc coneixement. Les publicacions científiques d’àmbit local i les col·leccions de museus i jardins botànics són indispensables per poder saber que és el que ja sabem. A més caldrà integrar aquesta informació per a què resulti útil per a la gestió. Una feina desenvolupada per un nou professional de la biologia: el bioinfonomista. Alguns ja han parlat d’aquesta tasca pel que fa a un tipus molt concret d’informació biològica: els gens. És el cas de la manipulació de dades per poder desxifrar el genoma humà i com aquestes dades es relacionen entre elles. Els bioinfonomistes catalans són integradors de informació biològica, animals, plantes, fongs, microorganismes i ecosistemes (i gens o genomes), amb l’objectiu de tenir una visió més general i més coherent de la part de biosfera anomenada per nosaltres Països Catalans. La bioinfonomia ha de crear coneixement per una gestió sostenible de la diversitat biològica. La suma d’informacions disperses geogràficament dona un nou sistema amb propietats emergents impensades. Caldria donar més importància a aquestes informacions disperses i sovint perdudes o guardades per naturalistes amateurs.

Una de les eines indispensables pel bioinfonomista són les bases de dades, que a la llarga s’han de materialitzar en mapes de diversitat biològica. De bases de dades ja en tenim algunes: Pronat o la de biodiversitat... Els topògrafs treballen amb un sol tipus de dades: alçades; els meteoròlegs també: pressions, pluviometries i temperatures. A partir d’aquestes poques dades són capaços de dibuixar mapes topogràfics o de dibuixar mapes meteorològics. Els mapes serien només una eina, la bona gestió ja és una altra història

dimarts, 25 de desembre de 2007

Què és la comunicació ambiental?

“Comunicació ambiental” és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, qui en fa i perquè. Respondré a aquestes preguntes per clarificar-lo, doncs poques vegades es usat amb rigor junt amb altres conceptes lligats. Parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït. De comunicació quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

Quan es parla de comunicació ambiental es parla, evidentment, de comunicació. Per tant sempre tindrem un sistema on hi haurà un emissor, un receptor, un missatge, un còdig, un canal i unes interferències. Dins d’aquest esquema, el missatge comunicat pot perseguir, bàsicament, tres objectius: informatius, educatius i divulgadors. D’aquests objectius apareixen tres conceptes fortament interrelacionats: informació ambiental, educació ambiental i divulgació ambiental. Tres formes de comunicació ambiental.

El primer dels conceptes, “informació ambiental”, engloba tot fet noticiable de temàtica ambiental. Fet que per ser notícia ha de ser, segons Mar de Fontcuberta (La Notícia. Pistas para percibir el mundo. Mar de Fontcuberta, Editorial Paidos, Barcelona 1993), d’actualitat, novedòs, periòdic i d’interès públic. El missatge és un esdeveniment recent, excepcional, que es presenta a intervals de temps regulars i omple les mancances informatives del públic.

El concepte “educació ambiental” es podria definir com l’educació que té com a objectiu general transmetre la problemàtica esdevinguda entre l’home i el seu entorn perquè aquest passi a l’acció i intervingui en les possibles solucions. L’educació ambiental busca una sensibilització i un canvi d’actituds de la persona a qui es dirigeix. Subratllar, a més, que és educació perquè hi ha una transmissió de coneixements (continguts, procediments i/o actituds). I és comunicació perquè hi ha un receptor, un canal, un missatge, un còdig i unes interferències. Tanmateix, recordo que la comunicació no és sempre educativa.

El tercer concepte, “divulgació ambiental”, és molt més ambigu que els altres dos. La divulgació consisteix en posar a l’abast de tothom els coneixements ambientals, vulgaritzar-los. Es diferencia de l’educació perquè no pretén canviar els valors del públic ni molt menys intenta que aquest passi a l’acció per arreglar els problemes ambientals. I es diferencia de la informació ambiental perquè allò comunicat no és novedós, ni d’actualitat, ni periòdic, encara que si d’interès públic.

Malgrat tot, la realitat de la comunicació ambiental no està tant parcel·lada dins d’aquestes tres formes de comunicació. Les tres formes de comunicació ambiental poden viatjar juntes en un mateix missatge o bé solitàries. Hi ha tota una gamma de missatges ambientals. Informatius, divulgatius i educatius; informatius i educatius; informatius i divulgatius; divulgatius i educatius; informatius; divulgatius; i educatius. El tipus de missatge dependrà, doncs de la intencionalitat de l’emissor sobre el que el rep.

dissabte, 1 de desembre de 2007

PISA: estem torts com la torre!

L'informe PISA, aparegut recentment, diu que els coneixements científics dels nois i de les noies de 15 anys de Catalunya són inferiors als coneixements científics d'altres paisos i als coneixements científics dels nois d'altres promocions. Es greu aquest resultat? Indica que el sistema educatiu està en decadència? Indica que als polítics els hi importa molt poc el sistema educatiu? i no hi ha un informe PISA aplicat al coneixement científic que tenen els polítics més grans de 15 anys?

El sistema educatiu està en decadència. Sobretot pel poc suport que dona l'administració a l'ensenyament i en concret a la ciència. Una de les raons per la baixada de coneixements científics és que el sistema educatiu s'ha vist carregat de nois i noies que no saben ni llegir ni escriure el català. Per tant, de ciència en saben molt menys. Han fet baixar la mitjana.

Al polítics els hi importa poc el sistema educatiu. Per atendre millor l'alumnat s'hauria de baixar el nombre d'alumnes per professor, baixar les ràtios, en argot docent. Actualment a secundària és de 30 alumnes per aula. Això vol dir que un professor ha d'atendre 30 persones amb capacitats d'aprenentatge diferents durant una hora. Tasca dura, oi? Baixar les ràtios seria una gran solució al problema. Es podria treballar per projectes atendre més els alumnes i hi hauria menys problemes d'indisciplina, els alumnes serien més controlables. El informe PISA és un clar indicador de la importància que donen els polítics a l'ensenyament. Cada cop és pitjor.

No hi ha cap informe PISA que indiqui el coneixement científic que tenen els polítics. Però jo ja us avanço que si és crees seriem també dels últims. Pocs polítics dsaben qui és Lynn Margulis o, per no anar gaire lluny, qui va ser Ramon Margalef. S'hauria d'invertir més en ensenyament i ensenyament de la ciència en lloc de potenciar consumismes, construccions de trens de baixa velocitat o obre faraòniques inservibles.

dijous, 29 de novembre de 2007

Ciència, viatges i periodisme


Perquè viatjava en Darwin? I en Humbolt? Viatjaven per conèixer. Ells feien de científics i al mateix temps de periodistes o de divulgadors de tot allò que havien trobat i descobert. En les èpoques que van viure hi havia molt per conèixer i poca gent estava interessada en conèixer allò que havien descobert (com ara!). Eren científics i divulgadors.

Una de les raons per les quals es comença un viatge científic és l’afany de conèixer realitats invisibles per a un mateix o per l’altre gent i així poder-les comunicar, però sobretot el viatge científic serveix per trobar la part humana de la ciència. Per veure de prop els científics i per veure la duresa d’un entorn, la natura, que malgrat tot els fa perseguir els seus somnis.

Els científics podrien fer igual que els grans naturalistes del passat: divulgar. Sovint també ho fan. Però, actualment hi ha la figura del divulgador o periodista científic. El científics fan la seva tasca, investiguen, observen realitats amagades darrera els fenòmens naturals i finalment escriuen articles científics per comunicar les seves troballes a d’altres científics. El periodista observa com els científics s’apassionen per la seva feina i els interroga per saber d’on bé aquesta gran passió, després ho comunica juntament amb les troballes i descobriments fets pels científics.

Viatjar per rescatar allò versemblant i interessant. Entrar en les inquietuds dels científics i en el seu propi món, dialogar i escoltar als científics i les seves passions. Internar-se i assentar-se en el seu món de coneixements i hipòtesis. Desconnectar del nostre món i comprendre el trencaclosques d’hipòtesis i recerques dels científics per conèixer les repercussions socials de les seves recerques, la dimensió social de les seves recerques. No ens podem quedar només amb les notícies, cal voler aprofundir i indagar.

Els cínics nos serveixen per això, paraules de Ryszard Kapuszinski. Fer periodisme no és descriure asèpticament i objectivament suposats fets versemblants. Es descriure els descobriments científics (els fets) i la dimensió social que hi ha al darrera i davant d’aquests: els científics que descobreixen i els canvis quotidians en què es veu envoltada la gent a causa d’aquests descobriments.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Documentals de ...? (segona part)


En un article anterior dèiem que hi havia hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura. Aquestes dues tradicions conflueixen en dues noves formes de construir la natura. Una són els anomenats Blue Chips i l’altre els documentals amb contextualització social.

Els Blue Chips són grans produccions que per lluitar contra les actuals forces de mercat i ser rendibles han de captar grans audiències. L’estratègia dels realitzadors i directors es basa en potencià una seguit de característiques que transformen el documental en espectacle amb l’única finalitat d’entretenir i a més aporten una gran dosi de subjectivitat a la natura construïda.

Els Blue chips es caracteritzen sobretot per mostrar amb prioritat quasi exclusiva les macrofaunes: aus, mamífers i rèptils. Macrofaunes allunyades de l’espectador, natures sovint exòtiques i gens properes a l’espectador.

Ús i abús de l’esplendor visual i musical, és una manera d’atreure l’atenció de l’espectador amb molta facilitat, estímuls visuals i sonors que ataquen directament l’emotivitat de l’espectador.

La narració acostuma a ser dramàtica o solemne. Les macrofaunes pateixen històries amb trames potents. Un clar exemple és el documental Deep Blue de la BBC. Escolteu la musica de l’inici, el to solemne de David Attenborought i l’espectacle visual de les onades i dofins.

Quasi mai, un Blue Chip presenta el rerefons o context humà, històric, polític o científic de la natura. La descontextualització arriba a ser de tal magnitud que la natura es presenta verge sense cap presencia i influència humana com si encara quedessin natures no pertorbades per l’activitat de la humanitat.

Els documentals contextualitzats presenten molts tipus d’organismes, tant els visibles (macrofaunes) com els invisibles (invertebrats i bacteris). També juguen a amb l’esplendor visual però sense abusar-ne. La narració tendeix a ser descriptiva, malgrat que sovint es presentada amb una certa narrativitat, en forma de docudrama.

Inclou tot allò que el Blue Chip no té. Presencia humana, hi apareixen científics, naturalistes, documentalistes i gent implicada. Presència de la ciència, el seu mètode, les investigacions o recerques, procediments i resultats. I s’aproxima a la natura local, més immediata de l’espectador. Un exemple, modest, però prou esclaridor és la sèrie Bèsties de Televisió de Catalunya.

En definitiva, es podria dir que darrera dels documentals contextualitzats hi ha un model més educatiu, conservacionista, científic, humà, reflexiu i crític. La finalitat implícita d’aquests documentals és promoure i divulgar una natura el més “real” possible. Tracten de reconstruir les múltiples cares del món natural sense cap mena de tergiversació.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Juguem a construccions?


La política (i l’esport) ho envaeixen trot i no deixen espai o temps als que saben. Els polítics tenen pressa per guanyar les eleccions i estar al poder (quatre anys com a mínim). Els grans projectes actuals requereixen per la seva correcta realització períodes que sobrepassen aquest mandats. Per la seva seriositat requereixen d’un rigor i una professionalitat, que no és demanada pas pels polítics. Els polítics tenen pressa per guanyar popularitat, els importa poc la seguretat dels ciutadans, els importa poc el treball ben fet, només volen sortir a la foto.

Imaginem-nos que volem posar un ascensor nou a l’escala de casa. El president de la comunitat vol que el tornin a elegir, s’acaba el seu mandat d’aquí a un més (en les comunitats de veïns és tot el contrari: ningú vol fer de president). Decideix organitzar una festa.Ha encarregat els nous plànols de l’ascensor, un vídeos amb animacions 3D... Tot per explicar als veïns que és el millor ascensor del món, diu que estarà instal·lat i en funcionament d’aquí a quinze dies. No ha encomanat, però cap estudi rigorós sobre la resistència del sostre de l’edifici, massa vell per aguantar un ascensor tant pesat. Ell està convençut que tot anirà bé. Finalment, les presses fan que el sostre caigui. Sabia el president que passaria això? Sí!

En les obres públiques no es pot anar de pressa i corrents. Els científics i tècnics ja sabien que no podien treballar amb preses en fer els túnels de tren d’alta velocitat. Els materials per on s’havia d’excavar són molt tous i cal reforçar el terreny en alguns punts del traçat. El ritme de foradar ha passat, després dels ensurts, de ràpid (velocitat política i destralera), 25 metres cada dia, a una velocitat més lenta (científica, raonable, segura i sensata) uns 2 metres per dia. Els polítics no s’assabenten gairebé de res, van a pinyó fixa: l’alta velocitat ha d’arribar a Barcelona abans de que sonin les campanades del 2008, peti qui peti. Falta de cultura científica (segurament), menyspreu als treballs ben fets (segurament), només propaganda per guanyar les eleccions (segurament) o voler enganyar a tothom (segurament). Malgrat tot cal dir que en el teatre de la política l’analfabetisme científic és el que predomina més. Després ens queixem que els nostres fills no aprenen gaire a l’escola.Tenen com a models els polítics! Potser si es fes més cas als que de debò saben tot aniria millor.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Una cultura, dues cultures i tres cultures!!!


Sovint em faig aquesta pregunta: els polítics catalans (i en general els d’arreu del món) tenen cultura científica? Per la manera de fer, dona la clara sensació que no segueixen mètodes gaire científics amb les seves accions, comentaris, repliques, contrarèpliques i estirabots contra els altres polítics. Seria interessant veure el resultat d’una enquesta sobre cultura científica passada als parlamentaris del parlament català. Potser m’equivoco, però segurament ens faríem un fart de riure i un fart de plorar.

Els polítics tenen la capacitat d’utilitzar el coneixement científic per identificar preguntes i obtenir conclusions a partir d’evidències, amb la finalitat de comprendre i ajudar a prendre decisions sobre el món natural i els canvis que l’activitat humana hi produeix ?

Els polítics saben emocionar-se amb la ciència, amb la seva metodologia per generar explicacions sobre els objectes i fenòmens del món, amb la bellesa d’aquestes explicacions i amb les seves aplicacions quan s’utilitza de manera responsable?

Tenen prous coneixements científics que els hi proporcionin estratègies útils per descriure els fenòmens relacionats amb problemes socialment rellevants, per explicar-los i per fer prediccions?

Són capaços d’analitzar i donar resposta a problemes contextualitzats, a partir de plantejar-se preguntes investigables científicament, de planificar com trobar evidències de les explicacions inicials elaborades, de posar en pràctica el procés de recerca d’aquestes evidències, de deduir conclusions i d’analitzar-les críticament?

Són capaços de pensar de manera autònoma (sense assessors científics) i creativa (sense assessors d’estètica), tot assumint que el coneixement científic evoluciona a partir de la recerca d’evidències i també de les discussions sobre les maneres d’interpretar els fenòmens? Poden, els polítics, comunicar en llenguatge científic les dades, les idees i les conclusions utilitzant diferents modes comunicatius, i argumentar-les tenint en compte punts de vista diferents del propi?

Saben comprendre textos de contingut científic de diferents fonts (Internet, revistes i llibres de divulgació científica, discursos orals, etc.) i disposar de criteris per analitzar-los críticament?

I, el més important, saben i poden utilitzar el coneixement científic per argumentar de manera fonamentada i creativa les actuacions com a ciutadans responsables(o politics responsables), especialment les relacionades amb la gestió sostenible del medi, la salut pròpia i la comunitària, i l’ús d’aparells i materials en la vida quotidiana?

Podria ser, per desgracia dels catalans, que la resposta a totes aquestes preguntes fos no. Els nostres polítics no tindrien cultura científica. Si fos així, crec que haurien de tornar a fer l'ESO de manera quasi obligada. Sobretot, haurien de cursar la matèria de ciències que és la que contribueix a aconseguir que els nois i noies de Catalunya, un cop finalitzada l’ESO, tinguin aquestes competències científiques.

Molts polítics saben qui va escriure el Tirant lo Blanc (tots???), però pocs saben qui va escriure Estructura molecular dels àcids nuclèics (Molecular structure of nucleic acids). Amb més cultura (científica) la vida dels catalans, gestionada per polítics més cultes, aniria millor. Vista la cultura catalana presentada a Frankfurt, em sembla que més d’un, polític o no polític, hauria de torna a fer l’ESO (la part de ciències naturals i experimentals). No hi ha dues cultures, com va dir fa molt de temps Snow, només hi ha una única cultura, i és la que realment fa moure el món.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Còmodes Mentides


L’espectacle audiovisual sempre guanya (i entreté), sempre atreu milers d’espectadors. I quan l’espectacle està banyat amb una gran campanya de màrqueting encara més. Al Gore ha utilitzat aquesta estratègia. Gràcies a això ha guanyat mig Nobel de la Pau, premi no gaire merescut. Encara que potser la seva finalitat no era guanyar el Nobel, la seva finalitat és arribar a ser president del Estats Units. Bé el temps ho dirà.

L’altre mig Nobel l’ha guanyat el grup de treball sobre el canvi climàtic de l’ONU. Darrera aquest grup hi ha molts científics que fa molts, molts anys que treballen sobre aquest tema. Ells són la cara autèntica del Nobel (la cara amb credibilitat), l’altre és la versió espectacle (per aconseguir més audiència i guanyar diners a cabassos).

Queda clar, una vegada més, que els premis Nobel són una gran farsa (“des de Frederic Mistral cap literatura sense estat ha tornat a tenir un Nobel”, deia fa uns dies Quim Monzó en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt). Es donen als millors d’alguns camps: literatura, economia, medicina, física, química fisiologia, pau. Als millors? No. N’hi ha molts d’altres de millors. Els personatges que guanyen el Nobel són gent bona, d’acord, però al món hi ha gent tant bona o més. Treballen en els mateixos temes i no se’ls hi dona cap premi. Els comitès que escullen els premiats són persones limitades que no tenen la capacitat de conèixer tots els “millors” en només un any. Solució: massa sovint s’equivoquen i escullen Nobels mediàtics . Alguns però acaben sent mediàtics després del premi.

Al Gore ha estat premiat per fer espectacle !!! Així de clar ho deixa anar el comitè que l’ha escollit Nobel. Especifiquem: premiat pels seus esforços per construir i disseminar el coneixement sobre les causes humanes del canvi climàtic i establir els fonaments que són necessaris per contrarestar-lo. Disseminar per on? El discurs d’Al Gore ha anat a recaure només sobre l’hedonista món accidental. Els indis o els xinesos s’han assabentat del que ha dit aquest senyor? I en d’altres parts del món on no arriben diaris, ràdio i televisió? La gent de gran part dels països pobres del món no saben ni tant sols que és el canvi climàtic i molt menys que és el Nobel i tampoc qui el guanya i per què l’ha guanyat. Ja es sap, el món està mal repartit els més rics seran més rics i els més pobres seran més pobres (principi de Sant Mateu aplicat a la riquesa) i els més informats tindran més informació i els menys informats menys (principi de Sant Mateu aplicat a la informació).

Quanta gent ha divulgat i investigat des de fa molt de temps, sense tant d’espectacle, el canvi climàtic? Quanta gent ha intentat convèncer a polítics i empresaris per que siguin conscients del canvi climàtic? Molta. Des de professors de secundària de tot el món, professors universitaris, professionals del medi ambient, periodistes, científics. Però clar cap d’ells té darrera els diners que té aquest senyor i cap d’ells no té la pretensió de presentar-se a president dels Estats Units.

Quan va guanya els l’Oscars amb el seu documental-conferència, tots els temes que ells explica ja havien també estat explicats i comentats milers de vegades davant d’altres audiències. Als “progres” nord-americans, que formen part de l’acadèmia de cine nord-americana, davant de la ultradreta que tenen governant, només els hi quedava una solució: la dreta contundent i “verda” del senyor Al Gore. Per això el van votar com a millor documental (i també com a millor alternativa a president dels Estats Units).

Crec que Al Gore sempre ha treballat per ell i per la seva empresa Generation Investment Management. Es un gran venedor de tecnologies netes o verdes fabricades per la seva empresa. Quan era vicepresident, va prendre cap mesura contra l’efecte hivernacle? No. Es fa estrany que faci documentals-sermó i, encara més, que guanyi el Nobel de la Pau. De quina Pau? Hauria d’haver guanyat el premi Nobel d’economia per fer passar gat per llebre i a sobre guanyar diners: es a dir: “mireu que bo que sóc, jo salvaré el món, i compreu-me la solució” (i l’anunci de la solució).

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Kapuscinski i periodisme ambiental


Recordo que Ryszard Kapuscinski ha deixat dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar aquest tres elements al periodisme o reporterisme de temes ambientals. (vegeu fotografia: camp de refugiats de Benako, Tanzania. 1994. Fotografia de Sebastião Salgado Pobresa, guerres, migracions, problemes ambientals, pobresa. Sebastião Salgado és l'homòleg, però en fotoperiodisme, a Kapuscinski)

El primer element és el viatge, el viatge com a exploració, com a vivència amb la gent del lloc. Viatge empàtic i participatiu d’emocions: mals de caps, il·lusions i esperances personals. El periodista dedicat a temes ambientals ha d’actuar d’aquesta manera, els problemes ambientals tenen un vessant científic, un de polític i un de social. El vessant social és la que ens fa veure la cara més humana del problema. No es tracta d’anar on hi ha la notícia, mirar i marxar. S’ha d’ escoltar opinions i percepcions diferents davant d’un mateix problema ambiental. Les opinions de científics, opinions de polítics i, sobretot, les opinions de la gent afectada.

El segon element és llegir literatura sobre el subjecte, sobre el tema a tractar: llibres, articles (articles científics si cal). Cal recórrer a moltes fonts per contrastar informacions. Es tractarà de reconstruir totes les percepcions que hi ha davant d’un fenomen ambiental.

El tercer element és la reflexió, la qual sorgeix del viatge i de la lectura. És el toc de subjectivitat. Aquí és quan fem les interpretacions subjectivament objectives i rigoroses. L’objectivitat i la subjectivitat entren en plena dialèctica. La informació ambiental esdevé una informació plural: el periodista dona aquells fragments de realitat que ajuden a entendre i interpretar certes incerteses provinents sovint dels experts; a interpretar i comprendre certes pors que poden venir de la població i a interpretar certes instrumentalitzacions de polítics o institucions.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Oh! S’han venut menys cotxes! Quina pena!


L’augment o la disminució de les vendes de cotxes d’un més respecte el més anterior sembla que és una dada molt important per l’economia. A principis d’aquest any les vendes van baixar, tendència que s’ha mantingut al llarg de l’any i sobretot el més de setembre. Les vendes dels tot terrenys, a principis d’any, havien augmentat una miqueta, ara s’han afegit a la tendencia general. Tot plegat, mala cosa per la bona economia, segons alguns diaris.

Que hi hagi més vendes és bo per la indústria automobilística, però i pel planeta terra? i pel canvi climàtic? i per la supervivència de la nostra espècie a llarg termini? A més vendes, més consum de gasolina o gasoil i per tant més contaminació. A menys vendes a la llarga hi haurà menys fabricació de vehicles, fet que també disminuirà la contaminació, ja que per fabricar un cotxe es contamina tant o més que la contaminació produïda per aquest en la seva vida útil (en aquest cas, disminuirà la contaminació en el pais on s’hauria fabricat).

A nivell global, per tant, es pot dir que a menys vendes menys contaminació. Això és bo pel planeta terra i es bo per nosaltres, es bo per disminuir el efectes del canvi climàtic. Aquesta notícia hauria d’anar vestida d’un to més aviat optimista, però els diaris ens la fan veure com a pessimista o negativa. Diuen que si baixen les matriculacions (les vendes) això dispara les alarmes de l’economia. No deia el capità enciam que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient?

Societat del coneixement, no si usplau! Catalunya es vertebra sobre la societat del consumisme desaforat i de la ignorància. Societat on tothom ha de tenir un (o més d’un) cotxe ben nou cada quatre anys i un piset de 300 metres. Aquesta és la nostre cultura, per això quan baixen les vendes de vehicles el pais sembla que s’ensorra.

Si les vendes han disminuït, hauriem d’estar molt contents, ja que estarem contribuint menys al canvi climàtic, a l’efecte hivernacle. Però ja es sap: la venda de vehicles, conjuntament amb el sector de la construcció, és un dels pilars de l’economia dels països “moderns”.

No critico l’ús del vehicle, critico l’exagerat consumisme i obsessió per anar al límit de les nostres possibilitats econòmiques individuals. Si baixen les vendes serà fatídic, potser, per la indústria de l’automòbil. Però per la majoria d’usuaris no, i pel medi ambient tampoc.

El problema és que s’ha creat un món fictici (mireu la quantitat d’anuncis que es fan de vehicles) que sembla que si no canvies de cotxe cada dia (perdó cada quatre dies) estàs perdut. El vehicle és necessari: vehicles més sostenibles: que consumeixin menys, que contaminin menys i que durin molts anys. Cal treure’n el màxim profit del que comprem i només comprar allò que es necessita. Segur que així serem més feliços.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Documentals de...?


Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben de que es tracta, no saben que és un elefant. Cadascun d’ells percep coses diferents al tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura (i de temàtica general) només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

El documental de natura construeix o reconstrueix la natura, només amb les peces de què disposa el realitzador. La natura passa pel filtre del documentalista i de l’espectador. La natura visionada a través del documental no és la que realment existeix. La manera de reconstruir la natura, en forma de documentals, diu molt de la visió i percepció de la natura que té el realitzador, dels objectius que aquest vol aconseguir: entretenir, divulgar, i del moment històric que l’envolta.

Al llarg de la història, hi han hagut dues grans tradicions, dues maneres de realitzar els documentals de natura. Tradicions que s`han influït al llarg del temps i que representen dues concepcions de la natura: la natura observada i la natura inventada. Són dues tradicions que reconstrueixen la natura de forma diferent; la tradició americana i la tradició europea.

La tradició europea es basa en el rigor científic, és més objectiva, té finalitats educatives i científiques, es filma en la natura, no inclou la gent i la natura es presenta aïllada. Dos exemples clars són els primers documentals de Jacques-Yves Cousteau (aquí podeu veure un documental sobre el seu primer documental) o els primers de David Attenborough (aquí podeu veure un reportatge sobre un del millors moments dels seus documentals). En els documentals d’aquesta tradició la natura és observada sense deixa gaire espai per la ficció.

La tradició americana es basa en l’espectacle i el dramatisme, és molt més subjectiva, es filma en llocs tancats o preparats, els animals són paròdies dels humans, el narrador parla pels animals, hi ha descontextualització geogràfica (els escenaris sovint no són els naturals) i tampoc s’inclou gent. Exemples d’aquest corrent els trobem en els documentals produïts per Walt Disney. L’exemple més paradigmàtic és del documental White Wilderness. Els realitzadors van induir a petits rosegadors, els lemmings, a saltar per uns penya-segats, fent veure que es suïcidaven. És una filmació totalment teatralitzada i descontextualitzada geogràficament, es va filmar a Canada, on no hi ha lemmings. Aquesta tradició també estaria representada per sèries com Wild Kingdom o els primers documentals de la Nacional Geographic. Els documentals d’aquesta tradició sovint pateixen d’un excés de ficcions i invencions.

Les dues tradicions conflueixen en dues noves i reciclades formes de construir la natura actual. Però d’això en parlarem en una altre article.

divendres, 5 d’octubre de 2007

A poc a poc (80 Km/h)?


La relació existent entre la velocitat d’un cotxe i el número de morts és que quan més alta és la velocitat que porta un cotxe en tenir un accident més probable és que els seus ocupants morin. Doncs bé, El Periòdico (digital) amb data del dia 19/9/2007 publica el següent titular “El pla del Govern per reduir la contaminació evitarà 1.200 morts a l’any a Barcelona”. El pla del govern fa referència a la limitació de la velocitat dels vehicles a 80 Km/h en algunes zones de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona ha presentat un estudi encarregat pels departaments de Salut i Medi Ambient de la Generalitat. A arrel d’aquest presentació s’ha publicat aquesta estranya notícia, amb aquest misteriós i salvífic titular.

La notícia publicada es basa en una roda de premsa, un dossier de premsa i una memòria de 62 pàgines, segurament consultada de presa i corrent. El periodista ha simplificat massa, tant que no s’entén l’abast de l’estudi científic. Per una banda, tant el dossier com l’estudi indiquen que hi ha un grau d’incertesa alt pel que fa al nombre de morts calculats segons la contaminació actual. El periodista no s’està de res: fa servir directament les declaracions del científic (descontextualitzades?) sense importar-li el més mínim això. Per una altra banda, l’estudi no ha comprovat empíricament que si es redueix la velocitat a 80 km/h hi haurà menys morts. Només afirma que si hi hagués menys contaminació (d’un tipus molt concret) hi hauria menys mortaldat: fet que es conegut de fa temps.

El periodista confon dues coses: l’efectivitat de la mesura de baixar la velocitat de conducció, que està per demostrar, amb un dels possibles efectes de la mesura, la reducció del nombre de morts.

L’efectivitat de les mesures que prendrà el Govern ha estat qüestionada per un estudi fet pel RACC que diu que anant a menys velocitat, a 80 km/h, la contaminació és la mateixa que anant a més velocitat, 120 Km/h. Sembla ser que a velocitats més baixes la contaminació fins hi tot podria ser més elevada!!

Com que hi ha controvèrsia caldrà veure si aquesta mesura és efectiva. Encara s’ha de comprovar la hipòtesi: anant a 80 Km/h reduïm la contaminació? Caldrà comprovar que la reducció de la contaminació és detecta a partir del moment en què hi hagi una reducció real de la velocitat a 80 Km/h. El que és difícil d’asseverar amb rotunditat, com fan els periodistes , és que les mesures del Govern (anar a 80 Km/h per hora) “salvaran” 1200 vides.

Conclusions: el titular hauria de ser un resum de la notícia, no un espectacle, ni una enganyifa. Diuen que quan més llarg és el titular, la notícia és menys notícia. És un titular subjectiu que avança esdeveniments impossibles de comprovar. I el cos de la notícia no aclareix gaire els fets: un estudi que afirma que si rebaixem la velocitat de circulació podria ser que hi haguessin menys morts, continua insistint en l’error.

El document de mesures proposades pel Govern inclou altres mesures efectives de debò contra la contaminació: polítiques de mobilitat que facin baixar el nombre de desplaçament amb cotxe (més transport públic), aplicar nous criteris ambientals per les indústries i els transports...

divendres, 28 de setembre de 2007

Què fas amb la teva caca?


Al Center for Science and Enviroment , hi han penjat un curiós i divertit reportatge (Faecal attraction)Els periodistes fan dues preguntes a la gent. La primera: d’on prové l’aigua que tu uses? Hi ha una disparitat de respostes.

Però, el més curiós és que molts no coneixen el seu orígen exacte. Si aquesta pregunta es fes aquí a Catalunya, la majoria tampoc et podria dir d’on ve? Les repostes serien potser molt genèriques: de les muntanyes dels rius, dels llacs o de les depuradores. Algú sabria dir l'origen exacte de l’aigua que fa servir: primer passa per aquest riu, després va a tal dipòsit, és potabilitza i, finalment, es enviada a la xarxa de distribució. El desconeixement de la majoria es degut a una despreocupació i a una falta de cultura ambiental. Jo pago i obro l’aixeta, i ja està!! Només em queixo quan no tinc aigua, i ja està! Molts drets i pocs deures!!! Vivim en la una societat consumista i queixosa quan les grans comoditats que tenim, en relació a la majoria de ciutadans del món, no van gaire bé.

I la segona pregunta és encara més interessant i desconcertant. Alguns dels entrevistats no contesten avergonyits o es queden sorpresos repetint la pregunta, com si no l’haguessin escoltat prou bé. D’altres et diuen el que fan, però sense raó de causa: la tiren per la tassa del lavabo. La pregunta és: què fas amb la teva caca? Altres contesten fent una pregunta aclaratòria: on va després de tirar-la per la tassa? Fins hi tot, hi ha gent que no sap on va a parar. Els catalans saben a on va a parar la seva caca?. A mi em sembla que no gaire. Es una bona pregunta per saber la cultura ambiental dels ciutadans. Molta gent contestaria que se’n va tassa avall, a les clavegueres i d’aquí al mar: una concepció poc ecologista, o poc higienista, de la gestió de les aigües residuals urbanes. Despreocupació ambiental, el cicle és: comprar, menjar, dormir i ca...

dilluns, 24 de setembre de 2007

Els petits canvis són poderosos


Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat pel director de la Pirena, Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!!) l’economista. Es pot argumentar que això és cert pels petits canvis en el comportament humà: si tots fem un petit canvi, la suma o producte serà un canvi molt més gran.

La pobresa repercuteix clarament sobre el medi ambient (i la riquesa també, eh!!!), però és que a més la pobresa fa malviure a les persones. Una petita i gran idea és la invenció del microcredits donats a persones (dones sobretot), que tenen un projecte. Petits microcredits donats per una banca ètica que no té cap mena d’interès a enriquir-se (sí fer negoci per viure) a costa d’explotar i lligar pel coll als seus clients, com fa la banca no ètica (la banca del món occidental). Els bancs no ètics volen el màxim benefici i els ètics el mínim benefici sense “extorsionar” als seus clients.


El premi Nobel de la pau de l’any 2006, Muhammad Yunus, compartit amb el Grameen Bank Project, banc que ell mateix fundà, defensa l’eliminació de la pobresa amb l’ajuda dels microcrèdits. De fet a Bangla Desh, a la India, als seus clients els hi va prou bé. A per cert, de gent pobre n’hi ha a tots els països del món, per això Yunus s’atreveix a dir davant dels seus crítics que de microcredits se’n poden donar arreu. Als països europeus, hi ha espai pels microcrèdits. Els crítics argumenten que els microcrèdits són massa petits per tenir repercussions o efectes en la economia. Primer, a qui han de fer efecte els microcrèdits no és a l’economia, han de fer efecte sobre la qualitat de vida de qui els demana, i segon, aquests crítics, no ha vist cap programa del Capità Enciam i per tant desconeixen la seva màxima: “ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS”. Màxima que és prou efectiva!

dilluns, 17 de setembre de 2007

Comença la primavera!


Aquest bloc porta el nom del llibre “Silent Spring”, publicat el setembre de 1962. L’autora del llibre és Rachel Carson (1907-1964), zoòloga, biòloga marina i escriptora nord-americana. El llibre dona fe dels efectes destructius dels pesticides sobre la natura nord-americana.

Carson va trigar força temps en redactar-lo. Quatre anys dedicats a buscar els arguments científics necessaris per convèncer a l’opinió pública de què els pesticides que s’estaven usant en agricultura, i en especial el DDT, eren molt tòxics per la natura i pels humans. El llibre era una acusació contra la potent indústria química dels pesticides i contra l’administració nord-americana que acceptava amb els ulls tancats la innocència dels pesticides.

Un objectiu d’aquest bloc és reflexionar sobre les notícies de temàtica ambiental, naturalística i científica que apareixen en els mitjans de comunicació, però que sovint manquen de criteri alhora d’analitzar els fets. Fer una lectura crítica i escèptica. Es tracta de fer una interpretació rigorosa d’algunes notícies ambientals o científiques que apareixen descontextualitzades i sense cap mena d’aprofundiment o sovint amb errors de base conceptual presentats amb una certa alegria i normalitat. Trobar l’analfabetisme científic i medioambiental en els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació són un clar reflex de la cultura en general i també de la cultura relacionada amb la ciència, la cultura científica. Mirant aquest reflex, aquest mirall, podem veure en gran part de quin peu va coixa la cultura científica catalana.

També criticaré els valors implícits que hi ha darrera dels fets científics i ambientals, siguin coherents o no amb un sistema de valors humans que s’aproximi a la sostenibilitat. No només la ciència, el descobrir per descobrir o el conèixer per conèixer, contribuirà a que els humans visquem millor de forma més justa i equitativa.

Un altre objectiu: em servira per dibuixar un futur sistema educatiu a Catalunya. A partir de les deficiències trobades al llarg de la meva experiència com a docent, vull trobar solucions als problemes, vull prefigurar l'escola i els instituts del futur. Vull sortir de la cultura de la queixa i del victimista, per anar a parar a la cultura del projecte o de l'acció. Vull preveure un canvi que fa molt de temps que necessita l'escola el pas de l'escola industrial al pas de l'escola del coneixement o de la cultura crítica per a tots.

Raquel Carson amb el seu llibre “Primavera Silenciosa” va lluitar contra poders, valors i ideologies que anaven en contra del benestar humà. A la llarga va aconseguir que l’administració americana prohibís el DDT i va contribuir a la cultura científica i medioambiental de molta gent. Un dels objectius del bloc és fer això mateix, però a petita escala..