diumenge, 15 de novembre del 2009

La lluna o el dit

Quan el savi assenyala la lluna, els necis miren el dit. Quan s'està parlant d'un nou model d'economia (desenvolupament sostenible o fins i tot decreixement amanit amb justícia ambiental), hi ha gent que continua pensat en les activitats que ens han portat a la crisi actual. Llegeixo una notícia que argumenta a favor de la dita. Aquí teniu els titulars: "Aposta ciutadana: el Col·legi d'Aparelladors projecta una línia de tramvia per connectar Manresa de cap a cap". Pressupost: 35 milions d'euros. Això és una demostració flagrant que hi ha gent que no sap fer propostes de com gastar-se els diners de forma sostenible. L'excusa és evitar agafar vehicles per no contaminar tant, molt lloable i sostenible, però s'han preguntat quin és el cost real mediambiental de tal construcció? I per a la salut dels manresans, no seria millor posar un bus que fes el mateix recorregut, un autobús elèctric. El recorregut fa quatre quilòmetres i mig! Fer enrenou, soroll, aixecar carrers i uns quants anys d'embussos, perquè després et cobrin més de 2 euros pel trajecte i el tramvia sigui deficitari i hagi de ser subvencionat per l'administració? Aquests quatre quilòmetres, es poden fer caminant en tres quarts d'hora! No sé quins interessos crematístics hi ha darrere de tal proposta. Però segur que no s'han comptabilitzat, en el pressupost, les emissions de diòxid de carboni necessàries per fabricar el tramvia, per fabricar els rails, per posar nou asfalt, per posar les parades... Això sí, és un transport sostenible. Malgrat tot, hi ha altres solucions o plantejaments molt més sensats, raonables o, millor dit, sostenibles. Es tracta de mirar la lluna, i no el dit!

Molts diran: home, som en temps de crisi, crearem llocs de treball, i a més crearem una Manresa més moderna amb un tramvia (com Barcelona). Sí, llocs de treball que no duraran gaire, llocs de treball que desapareixeran (no pas els treballadors). M'agradaria equivocar-me, però darrere d'aquesta proposta no hi ha cap enfocament sostenibilista, és una altra vegada la incultura de la construcció, la ignorància del totxo, la ignorància del créixer per anar enlloc. O potser hi ha l'argument verd o ecològic: els projectes per tirar-los endavant només cal embolicar-los amb quatre paraules sovint mal usades: ecològic, verd o sostenible.

M'hauria agradat més el titular: "El col·legi d'aparelladors, el d'arquitectes, el d'ambientòlegs, el de biòlegs, el d'economistes, metges... projecten conjuntament l'Anella Verda de Manresa, un espai que contribuirà a la salut i sostenibilitat dels manresans: més espais verds, més oxigen, menys petjada ecològica, menys despesa social, més llocs de treball durables a llarg termini... Crec que amb quatre o cinc milions d'euros n'hi hauria prou per tenir la millor Anella Verda del món. La resta d'aquest pressupost podria ser destinada a construir de forma més sensible el nou traçat de l'eix diagonal, ja que malgrat les al·legacions que s'han fet sembla que l'administració catalana es veu obligada a passar per sobre del que és més local i, en comptes de fer la feina de forma polida, la fan de forma destralera, ràpida i destrossant el territori: la joia de l'Anella Verda, estrenada i en breu futur retallada, la riera de Rajadell. Una proposta: i si entre tots els professionals ens assegurem que les feines del nou traçat de l'eix diagonal es fan de forma polida i ètica? I una segona proposta: i si s'impliquen en la futura comissió municipal de l'Anella Verda de Manresa? Atenció: aquí no és tracte de donar validesa als dos projectes: el tramvia o l'Anella Verda (amb un eix diagonal quasi imperceptible). Es tracta de canviar de model econòmic. I, si cal escollir, jo prefereixo triar els projectes que costen menys euros i que són sostenibles i necessaris de debò per al futur de Manresa i els seus ciutadans.

dimecres, 3 de juny del 2009

L'Anella Verda de Manresa

Durant les últimes dècades, s’ha produït un fenomen a totes les ciutats del món: l’expansió urbana sense límits, la metropolitització. A Manresa, encara que ha crescut molt durant els últims anys, estem de sort, la metropolitització encara no s’ha esdevingut. De moment, no s’ha unit amb els pobles del voltant, formant una xarxa urbana i atapeïda. La tendència, però, és créixer, només cal veure on s’han construït més habitatges en els darrers anys; a la vora de la zona urbanitzada.

Però, que té de dolent què la ciutat es faci més gran? La resposta la podem trobar en el darrer congrés de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), celebrat a Barcelona a finals del 2008. Aquesta institució agrupa governs, organitzacions no governamentals i més de 11.000 científics experts, té com a objectiu principal trobar solucions als desafiaments del medi ambient i del desenvolupament del nostre planeta. Un dels molts documents que sorgiren d’aquesta gran reunió sol·licita urgentment la integració dels espais periurbans no urbanitzats, naturals, agrícoles o forestals a la infraestructura urbana i que aquest espais deixin de ser considerats com a reserves per a la urbanització. I considera que la metropolitització de les grans ciutats no ajuda gens a tenir un bona qualitat de vida i que trenca el benestar social dels ciutadans.

Revaloritzar el poc territori natural o no urbanitzat seria, per qualsevol ciutat, un signe de progrés i de modernitat. Manresa té la gran sort de tenir una rodal natural i agrícola que l’envolta, que la deixa respirar. És un espai amb multitud d’usos: agricultura, passejades, anades en bicicleta, observació de la natura...S’ha de donar valor a aquest espai, si no volem perdre qualitat de vida. Aquest espai periurbà i perimetral ha d’esdevenir l’Anella Verda de Manresa

Ara és el moment de gestionar de forma sostenible aquest nou i vell espai. Es gira feina pels qui ja el treballen i el gestionen, els agricultors. I també es girarà feina per els nous treballadors i gestors: educadors ambiental, guies, venedors de productes agrícoles locals...Aquest capital natural proper, l'Anella Verda, correctament gestionat, es capaç de produir un ric i variat flux de serveis. Serveis que contribuiran al desenvolupament social, econòmic, ambiental i sostenible de la Manresa actual i futura. L'Anella Verda ha de ser un espai que contribueixi a construir la identitat cultural de Manresa. Cal recuperar els bons propòsits de l'Agenda 21 Manresana, redactada gairebé fa més de deu anys, i alhora ser coherents també amb el Pla estratègic Manresa 2015. Tots dos documents persegueixen els mateixos objectius: promocionar i donar valor a l'Anella Verda, enllaçar de forma harmònica (sostenible) la ciutat, els ciutadans, i la natura.

L’edició de Visuals 2009 porta el títol Manresa; Ciutat i Natura. Tots els actes preparats recerquen aquesta allunyada relació. Tres dels actes que ens ofereix Visuals 2009 estan molt relacionats amb el que estic dient.. Una conferència informativa a càrrec Luís Andrés Oribe cap de l'Area d'Estudis del Centro de Estudios Ambientales de Vitòria. Se’ns presentarà el Anillo Verde de Vitoria, un bon model a seguir per els Manresans. Una segona conferència a càrrec d'Ester Fanlo ens mostrarà un altre cas a tenir present, el de l'entorn periurbà de Lleida, en concret l reordenació de l'entorn del Segre. Finalment, també hi haurà un debat obert per veure com entre tots podem construir la nostre Anella Verda. La realitat no existeix si no hi ha imaginació per veure-la; com ens imaginem el nostre rodal?

(article publicat al Regió 7)

dimecres, 4 de març del 2009

Bunyolades ambientals


La cultura del bunyol és la que preval en les instàncies polítiques de qualsevol rang. Des de les més pròximes, les municipals, fins les d'àmbit nacional, la Generalitat de Catalunya i els seus diversos departaments. El bunyol, el desori, el desperfecte, el fer les coses de pressa i corrents, el no consultar els afectats, i, el més important, el tot és fa per guanyar diners ràpidament, peti qui peti. Bunyols i encara no estem a quaresma! Però els bunyols i les bunyolades són el pa de cada dia dels polítics.

Com a exemple, poden servir les declaracions fetes per l'alcalde de Pinós, un poble del Solsonès, diu que "s'ha perdut l'oportunitat de guanyar 200 milions de pessetes [encara fa els càlculs en pessetes?]". Diner fàcil. Volien fer (alguns poquets il·luminats) un abocador de residus, segur que provinents, majoritàriament, de l'àrea metropolitana de Barcelona. Segons l'alcalde, si s'acceptava l'abocador, la Generalitat, a canvi, hagués sufragat moltes mancances de la població i l'entorn . Un bon xantatge! Per reblar el clau de la bunyolada política i per veure amb quin primitivisme de gestió territorial ens enfrontem, l'alcalde declara: "tots plegats ens penedirem de no haver tirat endavant aquesta iniciativa, quan veurem que alguna comarca veïna creix i es desenvolupa gràcies, entre altres coses, a iniciatives com la que jo plantejava". És l'opció fàcil, la de no ser creatius, la de no fer sevir el cervell que tenim sobre les espatlles, la de destrossar el territori a cop de desenvolupament barroer. Que no es preocupi l'alcalde, si les comarques veïnes creixen tant, hi haurà un moment que ens acabaran englobant, no? El creixement haurà arribat a Pinós.

L'alcalde de Pinós encoratja els alcaldes dels municipis veïns a organitzar-se i a dedicar el mateix esforç i determinació, dedicat a anar en contra de l'abocador, a presentar projectes alternatius per millorar la comarca en general. Diu que estem reben les conseqüències de la despoblació i de la manca de les infraestructures i cal fer alguna cosa per canviar aquesta inèrcia. Crec que no té raó, la inèrcia que cal frenar és la desenvolupista, la de trencar el territori amb infraestructures per anar a esquiar i aeroports innecessaris usats pe quatre VIPS. Potser caldria pensar en els valors que hi ha darrera de cada petit poble de la Catalunya centra: turisme rural, agricultura, productes de la terra i de qualitat...

Això, només, és un exemple municipal repetible a qualsevol escala: consells comarcals, Generalitat... El desenvolupament no ve a cop de ciment més aviat s'hi va de forma sostenible fent les coses ben fetes. Cal ser creatius, sí, però, de forma sostenibilista. I no desgraciar el territori. Les comarques centrals de Catalunya estan, a mida que passa el temps, més trinxades per l'inercia desenvolupista. Inercia que mostra els seus insaludables resultat en d'altres comarques, de forma prou expeditiva (Vallès occidental, Baix llobregat..). Creativitat i menys bunyols! Aquest és lúnic mètode per tal que el país vagi economicament bé.

dissabte, 31 de gener del 2009

Espais naturals insostenibles, valorem el què tenim?


L'últim títol aparegut a la col·lecció treballs de la Institució Catalana d'Història Natural és Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del sistema d'espais naturals de Catalunya. De la lectura d'aquest llibre, en destaco algunes informacions. Una d'immediata i curiosa. L'espai natural protegit més petit de Catalunya té la mida d'un camp de futbol, una hectàrea, aproximadament. És l'Illa de Canet, inclosa dins el Pla d'Espais d'Interès Natural. És una illa que es troba al mig del llit fluvial del Ter i és única precisament per aquest aïllament que la fa del tot adequada com a reserva de fauna.

Una dada de contrast: la meitat d'espais protegits de Catalunya tenen menys de 1.000 hectàrees (10 quilòmetres quadrats); aquests espais "petits" representen només el 3 % dels 148 espais naturals de Catalunya. Molts d'aquests espais no apareixen en les bases de dades internacionals, donat que la dimensió mínima per ser-hi és de 1.000 hectàrees!. A l'extrem oposat de l'Illa de Canet, el parc natural més gran és el de l'Alt Pirineu amb una superfície de 69.850 hectàrees, superíicie equivalent a la del Baix Empordà. El 21 % de la superfície de Catalunya, 676.014 hectàrees, 148 espais naturals, està protegida. Un 65 % de la superfície protegida la formen espais amb mides superiors a 10.000 hectàrees.

Una segona informació, que dona una idea de l'estat d'indigència que porta el país en temes de gestió d'espais naturals, és el conjunt de propostes per millorar la gestió. N'hi ha cinc de fonamentals i urgents. Reformar, simplificar i actualitzar el marc legal vigent. Reorganitzar l'estructura de l'administració competent i dotar-la dels recursos necessaris. Aprovar i executar l'Estratègia Catalana de conservació de la biodiversitat. Aprovar i aplicar les Directius de connectivitat ecològica de Catalunya. I, elaborar, aprovar i aplicar un Pla d'acció dels espais naturals protegits de Catalunya.

Aquestes propostes de millora són molt genèriques. Cal veure alguns exemples de perquè no va del tot bé la gestió. Només 36 espais naturals protegits tenen òrgan gestor. Només un 18 % dels espais tenen pla de gestió (representen un 30 % de la superfície); més d'un centenar adscrits a la Generalitat manquen d'aquest instrument. Un altre exemple de que la cosa no funciona: només 18 espais fan publicacions divulgatives. Els esforços de recerca científica s'han concentrat en pocs espais i en 52 àrees protegides no es té constància que s'hagi fet cap recerca científica que hagi estat publicada. La majoria d'espais naturals tenen pocs equipaments, tant dins el perímetre protegit com en els entorns immediats; un 63 % tenen pocs equipament o infraestructures.

És un treball objectiu i crític, podeu consultar-lo amb més detall a la web de la ICHN. Aquí només he destacat algunes dades. Queda molt per fer. Caldria invertir diners en aquests espais naturals "indigents" i potenciar-hi la recerca, la divulgació i el turisme. Seria una solució, ara que estem en moments de crisis i cal reconvertir-se i innovar. Menys invertir en indústries obsoletes (la del cotxe de motor d'explosió)i més valorar el que ens fa únics: la nostra natura. El llibre també té un apartat on explica que, malgrat el poc que s'ha fet, amb la bona gestió dels espais naturals s'han creat llocs de treball i s'ha produït riquesa econòmica en els espais on la gestió s'ha fet correctament.

dissabte, 24 de gener del 2009

Creativitat


Els nens quan són petits són molt creatius i espontanis. Aquesta creativitat i espontaneïtat es va perden a mida que es van fent grans. A primària, i en els primers cursos de secundària, tots tenen unes ganes immenses de preguntar, però en els últims cursos de secundària això es perd. Volem encabir masses continguts al cap dels nens, en detriment de la creativitat. Amb programacions inacabables, el mestre o professor deixa de ser creatiu i l'alumne també.

Una frase de Paulo Freire "l' estudi no es mesura pel nombre de pàgines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les". No es tracta d'aprendre fets de memòria per aprendre-se'ls de memòria, sinó que només s'han d'aprendre alguns fets de memòria (és indispensable, sense memòria no hi ha persona) per recrear-los.

El professor ha de ser un promotor de creativitat. És la única manera d'aconseguir tenir uns instituts i escoles vius, i en definitiva una societat creativa. Una escola viva és la construïda per creadors, aquella que forma persones completes. Per ser creatiu es necessita molta imaginació i sobretot ensenyar a partir de la realitat, a partir del projecte, no a partir d'assignatures tancades en llibres complerts. Per aconseguir això cal un replantejament total de la forma d'ensenyar, a tots els nivells, però sobretot a secundària.

Per poder potenciar aquests hàbits, s'han de tenir presents les limitacions comunicatives del professor. Un professor només pot ensenyar i ser creatiu davant d'un grup molt reduït d'alumnes. El professor ha de ser un animador, entre d'altres moltes coses, que ha de comunicar, incentivar, motivar, desenvolupar hàbits com el de la imaginació i el de la creació. Això s'aconsegueix amb un tracte de persona a persona. L'alumne necessita una atenció més individualitzada, sense atenció l'únic que tenim, en lloc d'una escola, és una fabrica de persones apàtiques que durant molts anys han perdut la capacitat d'imaginar i de crear. Cal baixar les ràtios professor alumne i desinflar les programacions o temaris, els continguts, a ensenyar.