divendres, 26 d’octubre de 2007

Una cultura, dues cultures i tres cultures!!!


Sovint em faig aquesta pregunta: els polítics catalans (i en general els d’arreu del món) tenen cultura científica? Per la manera de fer, dona la clara sensació que no segueixen mètodes gaire científics amb les seves accions, comentaris, repliques, contrarèpliques i estirabots contra els altres polítics. Seria interessant veure el resultat d’una enquesta sobre cultura científica passada als parlamentaris del parlament català. Potser m’equivoco, però segurament ens faríem un fart de riure i un fart de plorar.

Els polítics tenen la capacitat d’utilitzar el coneixement científic per identificar preguntes i obtenir conclusions a partir d’evidències, amb la finalitat de comprendre i ajudar a prendre decisions sobre el món natural i els canvis que l’activitat humana hi produeix ?

Els polítics saben emocionar-se amb la ciència, amb la seva metodologia per generar explicacions sobre els objectes i fenòmens del món, amb la bellesa d’aquestes explicacions i amb les seves aplicacions quan s’utilitza de manera responsable?

Tenen prous coneixements científics que els hi proporcionin estratègies útils per descriure els fenòmens relacionats amb problemes socialment rellevants, per explicar-los i per fer prediccions?

Són capaços d’analitzar i donar resposta a problemes contextualitzats, a partir de plantejar-se preguntes investigables científicament, de planificar com trobar evidències de les explicacions inicials elaborades, de posar en pràctica el procés de recerca d’aquestes evidències, de deduir conclusions i d’analitzar-les críticament?

Són capaços de pensar de manera autònoma (sense assessors científics) i creativa (sense assessors d’estètica), tot assumint que el coneixement científic evoluciona a partir de la recerca d’evidències i també de les discussions sobre les maneres d’interpretar els fenòmens? Poden, els polítics, comunicar en llenguatge científic les dades, les idees i les conclusions utilitzant diferents modes comunicatius, i argumentar-les tenint en compte punts de vista diferents del propi?

Saben comprendre textos de contingut científic de diferents fonts (Internet, revistes i llibres de divulgació científica, discursos orals, etc.) i disposar de criteris per analitzar-los críticament?

I, el més important, saben i poden utilitzar el coneixement científic per argumentar de manera fonamentada i creativa les actuacions com a ciutadans responsables(o politics responsables), especialment les relacionades amb la gestió sostenible del medi, la salut pròpia i la comunitària, i l’ús d’aparells i materials en la vida quotidiana?

Podria ser, per desgracia dels catalans, que la resposta a totes aquestes preguntes fos no. Els nostres polítics no tindrien cultura científica. Si fos així, crec que haurien de tornar a fer l'ESO de manera quasi obligada. Sobretot, haurien de cursar la matèria de ciències que és la que contribueix a aconseguir que els nois i noies de Catalunya, un cop finalitzada l’ESO, tinguin aquestes competències científiques.

Molts polítics saben qui va escriure el Tirant lo Blanc (tots???), però pocs saben qui va escriure Estructura molecular dels àcids nuclèics (Molecular structure of nucleic acids). Amb més cultura (científica) la vida dels catalans, gestionada per polítics més cultes, aniria millor. Vista la cultura catalana presentada a Frankfurt, em sembla que més d’un, polític o no polític, hauria de torna a fer l’ESO (la part de ciències naturals i experimentals). No hi ha dues cultures, com va dir fa molt de temps Snow, només hi ha una única cultura, i és la que realment fa moure el món.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Còmodes Mentides


L’espectacle audiovisual sempre guanya (i entreté), sempre atreu milers d’espectadors. I quan l’espectacle està banyat amb una gran campanya de màrqueting encara més. Al Gore ha utilitzat aquesta estratègia. Gràcies a això ha guanyat mig Nobel de la Pau, premi no gaire merescut. Encara que potser la seva finalitat no era guanyar el Nobel, la seva finalitat és arribar a ser president del Estats Units. Bé el temps ho dirà.

L’altre mig Nobel l’ha guanyat el grup de treball sobre el canvi climàtic de l’ONU. Darrera aquest grup hi ha molts científics que fa molts, molts anys que treballen sobre aquest tema. Ells són la cara autèntica del Nobel (la cara amb credibilitat), l’altre és la versió espectacle (per aconseguir més audiència i guanyar diners a cabassos).

Queda clar, una vegada més, que els premis Nobel són una gran farsa (“des de Frederic Mistral cap literatura sense estat ha tornat a tenir un Nobel”, deia fa uns dies Quim Monzó en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt). Es donen als millors d’alguns camps: literatura, economia, medicina, física, química fisiologia, pau. Als millors? No. N’hi ha molts d’altres de millors. Els personatges que guanyen el Nobel són gent bona, d’acord, però al món hi ha gent tant bona o més. Treballen en els mateixos temes i no se’ls hi dona cap premi. Els comitès que escullen els premiats són persones limitades que no tenen la capacitat de conèixer tots els “millors” en només un any. Solució: massa sovint s’equivoquen i escullen Nobels mediàtics . Alguns però acaben sent mediàtics després del premi.

Al Gore ha estat premiat per fer espectacle !!! Així de clar ho deixa anar el comitè que l’ha escollit Nobel. Especifiquem: premiat pels seus esforços per construir i disseminar el coneixement sobre les causes humanes del canvi climàtic i establir els fonaments que són necessaris per contrarestar-lo. Disseminar per on? El discurs d’Al Gore ha anat a recaure només sobre l’hedonista món accidental. Els indis o els xinesos s’han assabentat del que ha dit aquest senyor? I en d’altres parts del món on no arriben diaris, ràdio i televisió? La gent de gran part dels països pobres del món no saben ni tant sols que és el canvi climàtic i molt menys que és el Nobel i tampoc qui el guanya i per què l’ha guanyat. Ja es sap, el món està mal repartit els més rics seran més rics i els més pobres seran més pobres (principi de Sant Mateu aplicat a la riquesa) i els més informats tindran més informació i els menys informats menys (principi de Sant Mateu aplicat a la informació).

Quanta gent ha divulgat i investigat des de fa molt de temps, sense tant d’espectacle, el canvi climàtic? Quanta gent ha intentat convèncer a polítics i empresaris per que siguin conscients del canvi climàtic? Molta. Des de professors de secundària de tot el món, professors universitaris, professionals del medi ambient, periodistes, científics. Però clar cap d’ells té darrera els diners que té aquest senyor i cap d’ells no té la pretensió de presentar-se a president dels Estats Units.

Quan va guanya els l’Oscars amb el seu documental-conferència, tots els temes que ells explica ja havien també estat explicats i comentats milers de vegades davant d’altres audiències. Als “progres” nord-americans, que formen part de l’acadèmia de cine nord-americana, davant de la ultradreta que tenen governant, només els hi quedava una solució: la dreta contundent i “verda” del senyor Al Gore. Per això el van votar com a millor documental (i també com a millor alternativa a president dels Estats Units).

Crec que Al Gore sempre ha treballat per ell i per la seva empresa Generation Investment Management. Es un gran venedor de tecnologies netes o verdes fabricades per la seva empresa. Quan era vicepresident, va prendre cap mesura contra l’efecte hivernacle? No. Es fa estrany que faci documentals-sermó i, encara més, que guanyi el Nobel de la Pau. De quina Pau? Hauria d’haver guanyat el premi Nobel d’economia per fer passar gat per llebre i a sobre guanyar diners: es a dir: “mireu que bo que sóc, jo salvaré el món, i compreu-me la solució” (i l’anunci de la solució).

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Kapuscinski i periodisme ambiental


Recordo que Ryszard Kapuscinski ha deixat dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar aquest tres elements al periodisme o reporterisme de temes ambientals. (vegeu fotografia: camp de refugiats de Benako, Tanzania. 1994. Fotografia de Sebastião Salgado Pobresa, guerres, migracions, problemes ambientals, pobresa. Sebastião Salgado és l'homòleg, però en fotoperiodisme, a Kapuscinski)

El primer element és el viatge, el viatge com a exploració, com a vivència amb la gent del lloc. Viatge empàtic i participatiu d’emocions: mals de caps, il·lusions i esperances personals. El periodista dedicat a temes ambientals ha d’actuar d’aquesta manera, els problemes ambientals tenen un vessant científic, un de polític i un de social. El vessant social és la que ens fa veure la cara més humana del problema. No es tracta d’anar on hi ha la notícia, mirar i marxar. S’ha d’ escoltar opinions i percepcions diferents davant d’un mateix problema ambiental. Les opinions de científics, opinions de polítics i, sobretot, les opinions de la gent afectada.

El segon element és llegir literatura sobre el subjecte, sobre el tema a tractar: llibres, articles (articles científics si cal). Cal recórrer a moltes fonts per contrastar informacions. Es tractarà de reconstruir totes les percepcions que hi ha davant d’un fenomen ambiental.

El tercer element és la reflexió, la qual sorgeix del viatge i de la lectura. És el toc de subjectivitat. Aquí és quan fem les interpretacions subjectivament objectives i rigoroses. L’objectivitat i la subjectivitat entren en plena dialèctica. La informació ambiental esdevé una informació plural: el periodista dona aquells fragments de realitat que ajuden a entendre i interpretar certes incerteses provinents sovint dels experts; a interpretar i comprendre certes pors que poden venir de la població i a interpretar certes instrumentalitzacions de polítics o institucions.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Oh! S’han venut menys cotxes! Quina pena!


L’augment o la disminució de les vendes de cotxes d’un més respecte el més anterior sembla que és una dada molt important per l’economia. A principis d’aquest any les vendes van baixar, tendència que s’ha mantingut al llarg de l’any i sobretot el més de setembre. Les vendes dels tot terrenys, a principis d’any, havien augmentat una miqueta, ara s’han afegit a la tendencia general. Tot plegat, mala cosa per la bona economia, segons alguns diaris.

Que hi hagi més vendes és bo per la indústria automobilística, però i pel planeta terra? i pel canvi climàtic? i per la supervivència de la nostra espècie a llarg termini? A més vendes, més consum de gasolina o gasoil i per tant més contaminació. A menys vendes a la llarga hi haurà menys fabricació de vehicles, fet que també disminuirà la contaminació, ja que per fabricar un cotxe es contamina tant o més que la contaminació produïda per aquest en la seva vida útil (en aquest cas, disminuirà la contaminació en el pais on s’hauria fabricat).

A nivell global, per tant, es pot dir que a menys vendes menys contaminació. Això és bo pel planeta terra i es bo per nosaltres, es bo per disminuir el efectes del canvi climàtic. Aquesta notícia hauria d’anar vestida d’un to més aviat optimista, però els diaris ens la fan veure com a pessimista o negativa. Diuen que si baixen les matriculacions (les vendes) això dispara les alarmes de l’economia. No deia el capità enciam que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient?

Societat del coneixement, no si usplau! Catalunya es vertebra sobre la societat del consumisme desaforat i de la ignorància. Societat on tothom ha de tenir un (o més d’un) cotxe ben nou cada quatre anys i un piset de 300 metres. Aquesta és la nostre cultura, per això quan baixen les vendes de vehicles el pais sembla que s’ensorra.

Si les vendes han disminuït, hauriem d’estar molt contents, ja que estarem contribuint menys al canvi climàtic, a l’efecte hivernacle. Però ja es sap: la venda de vehicles, conjuntament amb el sector de la construcció, és un dels pilars de l’economia dels països “moderns”.

No critico l’ús del vehicle, critico l’exagerat consumisme i obsessió per anar al límit de les nostres possibilitats econòmiques individuals. Si baixen les vendes serà fatídic, potser, per la indústria de l’automòbil. Però per la majoria d’usuaris no, i pel medi ambient tampoc.

El problema és que s’ha creat un món fictici (mireu la quantitat d’anuncis que es fan de vehicles) que sembla que si no canvies de cotxe cada dia (perdó cada quatre dies) estàs perdut. El vehicle és necessari: vehicles més sostenibles: que consumeixin menys, que contaminin menys i que durin molts anys. Cal treure’n el màxim profit del que comprem i només comprar allò que es necessita. Segur que així serem més feliços.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Documentals de...?


Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben de que es tracta, no saben que és un elefant. Cadascun d’ells percep coses diferents al tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura (i de temàtica general) només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

El documental de natura construeix o reconstrueix la natura, només amb les peces de què disposa el realitzador. La natura passa pel filtre del documentalista i de l’espectador. La natura visionada a través del documental no és la que realment existeix. La manera de reconstruir la natura, en forma de documentals, diu molt de la visió i percepció de la natura que té el realitzador, dels objectius que aquest vol aconseguir: entretenir, divulgar, i del moment històric que l’envolta.

Al llarg de la història, hi han hagut dues grans tradicions, dues maneres de realitzar els documentals de natura. Tradicions que s`han influït al llarg del temps i que representen dues concepcions de la natura: la natura observada i la natura inventada. Són dues tradicions que reconstrueixen la natura de forma diferent; la tradició americana i la tradició europea.

La tradició europea es basa en el rigor científic, és més objectiva, té finalitats educatives i científiques, es filma en la natura, no inclou la gent i la natura es presenta aïllada. Dos exemples clars són els primers documentals de Jacques-Yves Cousteau (aquí podeu veure un documental sobre el seu primer documental) o els primers de David Attenborough (aquí podeu veure un reportatge sobre un del millors moments dels seus documentals). En els documentals d’aquesta tradició la natura és observada sense deixa gaire espai per la ficció.

La tradició americana es basa en l’espectacle i el dramatisme, és molt més subjectiva, es filma en llocs tancats o preparats, els animals són paròdies dels humans, el narrador parla pels animals, hi ha descontextualització geogràfica (els escenaris sovint no són els naturals) i tampoc s’inclou gent. Exemples d’aquest corrent els trobem en els documentals produïts per Walt Disney. L’exemple més paradigmàtic és del documental White Wilderness. Els realitzadors van induir a petits rosegadors, els lemmings, a saltar per uns penya-segats, fent veure que es suïcidaven. És una filmació totalment teatralitzada i descontextualitzada geogràficament, es va filmar a Canada, on no hi ha lemmings. Aquesta tradició també estaria representada per sèries com Wild Kingdom o els primers documentals de la Nacional Geographic. Els documentals d’aquesta tradició sovint pateixen d’un excés de ficcions i invencions.

Les dues tradicions conflueixen en dues noves i reciclades formes de construir la natura actual. Però d’això en parlarem en una altre article.

divendres, 5 d’octubre de 2007

A poc a poc (80 Km/h)?


La relació existent entre la velocitat d’un cotxe i el número de morts és que quan més alta és la velocitat que porta un cotxe en tenir un accident més probable és que els seus ocupants morin. Doncs bé, El Periòdico (digital) amb data del dia 19/9/2007 publica el següent titular “El pla del Govern per reduir la contaminació evitarà 1.200 morts a l’any a Barcelona”. El pla del govern fa referència a la limitació de la velocitat dels vehicles a 80 Km/h en algunes zones de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona ha presentat un estudi encarregat pels departaments de Salut i Medi Ambient de la Generalitat. A arrel d’aquest presentació s’ha publicat aquesta estranya notícia, amb aquest misteriós i salvífic titular.

La notícia publicada es basa en una roda de premsa, un dossier de premsa i una memòria de 62 pàgines, segurament consultada de presa i corrent. El periodista ha simplificat massa, tant que no s’entén l’abast de l’estudi científic. Per una banda, tant el dossier com l’estudi indiquen que hi ha un grau d’incertesa alt pel que fa al nombre de morts calculats segons la contaminació actual. El periodista no s’està de res: fa servir directament les declaracions del científic (descontextualitzades?) sense importar-li el més mínim això. Per una altra banda, l’estudi no ha comprovat empíricament que si es redueix la velocitat a 80 km/h hi haurà menys morts. Només afirma que si hi hagués menys contaminació (d’un tipus molt concret) hi hauria menys mortaldat: fet que es conegut de fa temps.

El periodista confon dues coses: l’efectivitat de la mesura de baixar la velocitat de conducció, que està per demostrar, amb un dels possibles efectes de la mesura, la reducció del nombre de morts.

L’efectivitat de les mesures que prendrà el Govern ha estat qüestionada per un estudi fet pel RACC que diu que anant a menys velocitat, a 80 km/h, la contaminació és la mateixa que anant a més velocitat, 120 Km/h. Sembla ser que a velocitats més baixes la contaminació fins hi tot podria ser més elevada!!

Com que hi ha controvèrsia caldrà veure si aquesta mesura és efectiva. Encara s’ha de comprovar la hipòtesi: anant a 80 Km/h reduïm la contaminació? Caldrà comprovar que la reducció de la contaminació és detecta a partir del moment en què hi hagi una reducció real de la velocitat a 80 Km/h. El que és difícil d’asseverar amb rotunditat, com fan els periodistes , és que les mesures del Govern (anar a 80 Km/h per hora) “salvaran” 1200 vides.

Conclusions: el titular hauria de ser un resum de la notícia, no un espectacle, ni una enganyifa. Diuen que quan més llarg és el titular, la notícia és menys notícia. És un titular subjectiu que avança esdeveniments impossibles de comprovar. I el cos de la notícia no aclareix gaire els fets: un estudi que afirma que si rebaixem la velocitat de circulació podria ser que hi haguessin menys morts, continua insistint en l’error.

El document de mesures proposades pel Govern inclou altres mesures efectives de debò contra la contaminació: polítiques de mobilitat que facin baixar el nombre de desplaçament amb cotxe (més transport públic), aplicar nous criteris ambientals per les indústries i els transports...