dijous, 22 d’abril de 2010

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Dia de la Terra: salvem-nos!


El dia 22 d'abril és el dia de la Terra. Un dels lemes que corre pels mitjans és Salvem la Terra. Bé, sóc partidari, no de salvar la terra, de salvar-nos a nosaltres com a espècie. Per salvar-nos de la catàstrofe ambiental i humana cal educació, reeducació i comunicació enfocada a que els ciutadans exigeixin als polítics canvis que comportin noves formes de gestionar la complexitat humana i natural. S'ha d'educar per tal de consumir menys.

Ahir vaig anar a una conferència de l'enginyer Marcel Coderch, l'organització Meandre, entitat que defensa el rodal de Manresa, l'Anella Verda de Manresa, el va convidar per parlar del decreixement econòmic. Va ser una conferència molt divulgativa, molt planera i per això no va entra en detall. En Coderch defensà el decreixement basant-se en arguments que surten de l'economista Thomas Robert Malthus, i de l'informe, redactat el 1972, per un equip de científics del Club de Roma, Els límits del creixement. Robert Malthus deia que si la població humana creixia a ritme més ràpid que la producció d'aliments i altres recursos, aquesta es moriria de gana i s'extingiria L'informe deia que en un planeta limitat o finit les dinàmiques de creixement no son sostenible i poden portar a malmetre el planeta i a fer desaparèixer els humans. Va mostrar els consum exagerat que fem dels recursos energètics amb fotografies de la Terra vista de "nit" des de l'aire o amb una fotografia d'una família mitjana nortamericana envoltada de tots els objectes i productes que directament o indirecta venen del petroli. També va aportar l'argument del peak oil, quan el consum de petroli a nivell planetari superi l'extracció. Moment que sembla que està a punt d'arribar.

La solució és deixar de consumir, gastar menys energia. Va atribuir l'excés de consum a dues causes: el bombardeig publicitari i l'obsessió de l'espècie humana a no veure més allà del que és immediat, en aquest cas la comoditat excessiva. Va dir que per acabar amb els problemes mediambientals bastaria promulgar una llei amb un sol article: queda prohibida la publicitat.

Si no fem això les repercussions sobre les poblacions humanes seran brusques i doloroses, sobretot per les poblacions que viuen en la pobresa. Les poblacions que vivim en l'abundància, també patirem si els polítics no són conscients ( i també els ciutadans) que estan gestionant sistemes complexos únics que donen situacions noves, irrepetibles i desconegudes. Un exemple l'erupció recent del volcà islandès Eyjafjalla i l'aturada de trànsit aeri europeu. És una situació única, complexa i difícil de què es repeteixi exactament igual. Són situacions que s'esdevenen per la gran interacció dels humans (amb la seva tecnologia), única des del punt de vista històric, i la natura.

Segons Coderch el canvi de model de societat vindrà de forma brusca i inesperada, una forta patacada, més gran que la de la crisi actual, ens farà replantejar el model de societat, doncs ara, malgrat tot, no ho estem fent. M'agradaria que les coses no fossin així i que amb educació i reeducació és solucionés lentament tota la problemàtica sociecològica. Sembla que el paper dels rics i els polítics (persones i estats) serà cabdal, però em dona la sensació que molts polítics (no tots, eh!) i molts més rics van a la seva bola.