dilluns, 24 de març del 2008

Biopics de biòlegs

Del 14 al 22 de març, s'ha celebrat, a Whashington, l' Environmental Film Festival, on s'hi han presentat moltes pel·lícules, unes 115, de temàtica ambiental, tant de ficció com de no ficció. Aquí només en destacaré dues, que aviat espero que estiguin traduïdes al català i presentades als Països Catalans. Són dues pel·lícules de temàtica biografica, dedicades a dos grans biòlegs americans: E.O.Wilson i Rachel Carson.

La primera pel·lícula, una biografia passada pel sedàs de la ficció, A sense of wonder (USA, 2008, 54 min.), es basa en la vida i escrits de la biòloga Rachel Carson. Ens mostra o explica l'estimació que tenia per la natura i la lluita per defensar-la. Carson va publicar l'any 1962 el llibre Silent spring amb la finalitat d'aportar arguments que anessin en contra de la utilització dels insecticides, el DDT. S'aixecà una gran controversia ambiental: industries , governs i ecologistes volien dir la seva. La pel·licula s'esdevé sobretot en l'últim any de la vida de l'escriptora. Carson es interpretada per l'actriu Kaiulani Lee i dirigida Christopher Monger. L'antecedent d'aquesta pel·lícula és una obra de teatre amb el mateix títol i interpretada per la mateixa actriu.

L'altre pel·licula és un documental biografic sobre E. O. Wilson, guanyador, d'entre molts d'altres premis, com el Pulitzer, del Premi Internacional Catalunya l'any passat. Wilson és un biòleg, especialitzat en entomologia, que ha estudiat el comportament de les formigues des de la prespectiva social, des de la sociobiologia. Aquest estudis aixecaren molta polseguera, ja que suggeria que els gens determinaven el comportament. A més, ha fet importants aportacions en el camp de l'evolució i també ha esta un ferm defensor de la diversitat biològica o biodiversitat. Darwin’s natural heir (USA, 2008, 52 min.) és el nom d'aquest documental biografic dirigit per per David Dugan i produït per Neil Patterson. Tant director com productor ja van fer una presentació d'aquest treball, fa un any, amb el títol de The Secret Life of a Naturalist.

dissabte, 22 de març del 2008

Suarem!


He llegit, sense aturador, el llibre Suarem! El clima que ens espera, és un bon llibre de divulgació, un llibre escrit per moltes mans, però dirigit pel biòleg o socioecòleg Ramon Folch. És un llibre més sobre el canvi climàtic? Sí i no. Es un llibre atípic. No és un assaig divulgatiu, ni tampoc una ficció novel·lada sobre fets reals (una novel·la que en la seva trama parli del canvi climàtic).

És un entremig, ens parla sobre canvi climàtic, què és, causes, conseqüències i possibles solucions. Tot comença amb la Laia, una metgessa amb ganes de saber què és això del canvi climàtic. A partir d'aquí comença a enviar i rebre correus electrònics. D'un ecòleg, d'un economista, d'una periodista, d'un funcionari europeu... Dues lectures, correus electrònics i documents adjunts. Llenguatge planer i llenguatge especialitzat.

Darrera cada correu, es visible l'argumentari d'en Ramon Folch, l'argumentari sostenibilista que porta construin des de fa molt de temps, i, a més, la rigorositat científica que el caracteritza. També, hi trobem un llenguatge assequible i entenedor proporcionat pel mateix Folch i pels periodistes que han col·laborat i coordinat el redactat del llibre: Oriol Lladó, Lidia Hervàs i equip.

És un llibre que recomano a tothom. És cultura en majúscules. L'hauríen de llegir, sobretot, els polítics desinformats que no saben les diferències entre el forat de la d'ozó, la desertització i el canvi climàtic. I els lletraferits, o intelectuals del país, que no toquen o no volen tocar de peus a terra: saben qui va escriure La plaça del Diamant però no saben qui era en Ramon Margalef.

dimarts, 18 de març del 2008

Bo per la butxaca, bo pel medi ambient

El Toyota Prius, un cotxe híbrid, tira 104 grams de diòxid de carboni per quilòmetre recorregut a l’atmosfera. Es dels cotxes que menys contamina. A l’extrem oposat hi tenim el Roadster L144 de Lamborghini. Contamina cinc vegades més: 520 gram de diòxid de carboni per quilòmetre.

El CO2 que hi ha la gasolina torna a l'atmosfera després de molt temps. El petroli són restes d'organismes que en última instància utilitzaven com a font d'energia la glucosa, obtinguda d'una planta o d'un altre animal que l'obtenia d'una altra planta.La planta havia fabricat la glucosa amb el CO2 atmosfèric, aigua, nitrògen, fosfor i la llum de sol. Els nivells de CO2 de l'atmosfera depenen també de la fotosíntesi. Més fotosíntesi, menys CO2.

Tots els organismes estem fets de molècules que contenen carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i fòsfor, entre d’altres elements químics. El carboni del nostre organisme prové del carboni de les molècules de diòxid de carboni.

Les plantes tenen la increïble capacitat de prendre el CO2 de l’aire i, amb l’ajuda de l’energia del sol i una substància que tenen a les seves fulles anomenada clorofil·la, transformar-lo en cel·lulosa o glucosa, en hidrats de carboni “sucres” que serviran d’aliment a qualsevol organisme. Quantes més plantes hi hagi, més fotosíntesi i menys CO2.

Amb tota aquesta història penseu que quan menys gasti un cotxe menys es contribuirà al canvi climàtic. Com vulgueu, del dret o del revés, contaminar massa no és gaire bo, ja es sabut per tothom que les masses sempre piquen, o no? A la llarga els cotxes menys contaminant surten més barats, el que es bo pel medi ambient acostuma a ser bo per la butxaca pròpia i per la butxaca “global”. El que tinguin un cotxe que contamini més: o paguen més impostos o planten plantes.

dissabte, 15 de març del 2008

Com ha de ser un bloc?

Segons en Marc Vidal, impulsor de la Catosfera, un bon bloc ha de complir algun dels següents requisits. Ha de permetre comentaris, ha de ser conversa, ha de ser imprevisible, ha de generar xarxa, ha d'investigar en les eines que la xarxa interactiva proporciona i sobretot ha de ser honest . Aquestes característiques són molt discutibles.
Ser conversa, permetre comentaris o generar xarxa és el mateix que dir que el bloc genera cultura, si definim la cultura com un espai de comunicació. La cultura és l'espai de comunicació. En aquest cas seria l'espai de comunicació virtual creat entorn d'una temàtica o un d'un fil conductor que es mesura pel nombre d'entrades al bloc, pels ellaços que hi arriben i pels que hi surten, com també pel nombre de comentaris coherents que si poden donar. En aquest punt, cal dir que sovint els comentaris que es fan són soliloquis que responen a postures extremes sobre un punt (a no ser que hi hagi comentaris fets per comentaristes que són el mateix blocaire però amb una altra identitat). També són massa sovint opinions poc fonamentades amb la realitat, amb els fets. Són comentaris curts que no donen cap possibilitat a l'anàlisis.

Imprevisible? No sé si aquí en Vidal volia dir innovador. La comunitat creix sempre hi quan s'aportin novetats. Si impresvisible vol dir que el blocaire aporti idees totalment innovadores i creatives jo hi estic totalment a favor. Ara bé, si vol dir espectacular, aleshores no hi estic gens a favor. Imprevisible no ho ha de ser el lector busca sempre alguna cosa previsible i sorprenent,això sí.

Un bloc ha de ser un punt d'investigació en les eines que la xarxa interactiva proporciona? Jo crec que no. Senzillament, si és un bloc de cuina, de medi ambient, d'ecologia, de ciència...de qualsevol temàtica, val més que es dediqui a construir la comunitat o cultura pròpia la seva temàtica. Parlar de les eines és el mateix que parlar sobre el tipus de bolígraf o tinta utilitzada mentre redactem un dietari.

Tampoc cal ser molt honest quan es redacta un bloc. Si honest és sinònim de raonable. De bloc n'hi ha de fantàstics, n'hi ha que res tenen a veure amb la raó, ni amb fets objectius, n'hi ha molts que estan en la sinuosa frontera entre la ficció i la no ficció.