dissabte, 29 de desembre de 2007

La bioinfonomia, conèixer per gestionar.

El coneixement de la naturalesa antropitzada d’un país parteix de la recerca científica de camp. Botànics, zoòlegs i ecòlegs és passegen pels espais naturals menys i més antropitzats i van recollint dades que forneixen la història natural del país, observen la animals, plantes i altres organismes i els descriuen. Les dades seran publicades en revistes científiques. Les biblioteques estan plenes de revistes d’història natural on només acumulen pols. A vegades, aquestes dades són consultades per altres biòlegs per tal d’argumentar les seves noves recerques. S’entra en un cercle viciós, és fa recerca d’història natural per fer recerca. Caldria afegir que la majoria de dades recollides són d’àmbit geogràfic local. Les dades van a parar a publicacions científiques d’àmbit local i les mostres recollides a col·leccions de museus o jardins també d’àmbit local.

Els primers mapes es van fer amb finalitats comercials i bèl·liques. Ara calen nous cartògrafs del coneixement. Cal organitzar la informació per transformar-la en acció. En els mapes és situaven els camins les muntanyes, els rius, els pobles i primeres grans ciutats. Els homes aconseguien situar-se en l’espai i aconseguien amb major eficàcia l’explotació del recursos naturals que tenien totalment al seu abast. Ara calen nous mapes de biodiversitat. Per saber que és el que tenim i allò que valoritzem dels nostres recursos naturals.

Tenim molta informació biològica, però molt poc coneixement. Les publicacions científiques d’àmbit local i les col·leccions de museus i jardins botànics són indispensables per poder saber que és el que ja sabem. A més caldrà integrar aquesta informació per a què resulti útil per a la gestió. Una feina desenvolupada per un nou professional de la biologia: el bioinfonomista. Alguns ja han parlat d’aquesta tasca pel que fa a un tipus molt concret d’informació biològica: els gens. És el cas de la manipulació de dades per poder desxifrar el genoma humà i com aquestes dades es relacionen entre elles. Els bioinfonomistes catalans són integradors de informació biològica, animals, plantes, fongs, microorganismes i ecosistemes (i gens o genomes), amb l’objectiu de tenir una visió més general i més coherent de la part de biosfera anomenada per nosaltres Països Catalans. La bioinfonomia ha de crear coneixement per una gestió sostenible de la diversitat biològica. La suma d’informacions disperses geogràficament dona un nou sistema amb propietats emergents impensades. Caldria donar més importància a aquestes informacions disperses i sovint perdudes o guardades per naturalistes amateurs.

Una de les eines indispensables pel bioinfonomista són les bases de dades, que a la llarga s’han de materialitzar en mapes de diversitat biològica. De bases de dades ja en tenim algunes: Pronat o la de biodiversitat... Els topògrafs treballen amb un sol tipus de dades: alçades; els meteoròlegs també: pressions, pluviometries i temperatures. A partir d’aquestes poques dades són capaços de dibuixar mapes topogràfics o de dibuixar mapes meteorològics. Els mapes serien només una eina, la bona gestió ja és una altra història

dimarts, 25 de desembre de 2007

Què és la comunicació ambiental?

“Comunicació ambiental” és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, qui en fa i perquè. Respondré a aquestes preguntes per clarificar-lo, doncs poques vegades es usat amb rigor junt amb altres conceptes lligats. Parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït. De comunicació quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

Quan es parla de comunicació ambiental es parla, evidentment, de comunicació. Per tant sempre tindrem un sistema on hi haurà un emissor, un receptor, un missatge, un còdig, un canal i unes interferències. Dins d’aquest esquema, el missatge comunicat pot perseguir, bàsicament, tres objectius: informatius, educatius i divulgadors. D’aquests objectius apareixen tres conceptes fortament interrelacionats: informació ambiental, educació ambiental i divulgació ambiental. Tres formes de comunicació ambiental.

El primer dels conceptes, “informació ambiental”, engloba tot fet noticiable de temàtica ambiental. Fet que per ser notícia ha de ser, segons Mar de Fontcuberta (La Notícia. Pistas para percibir el mundo. Mar de Fontcuberta, Editorial Paidos, Barcelona 1993), d’actualitat, novedòs, periòdic i d’interès públic. El missatge és un esdeveniment recent, excepcional, que es presenta a intervals de temps regulars i omple les mancances informatives del públic.

El concepte “educació ambiental” es podria definir com l’educació que té com a objectiu general transmetre la problemàtica esdevinguda entre l’home i el seu entorn perquè aquest passi a l’acció i intervingui en les possibles solucions. L’educació ambiental busca una sensibilització i un canvi d’actituds de la persona a qui es dirigeix. Subratllar, a més, que és educació perquè hi ha una transmissió de coneixements (continguts, procediments i/o actituds). I és comunicació perquè hi ha un receptor, un canal, un missatge, un còdig i unes interferències. Tanmateix, recordo que la comunicació no és sempre educativa.

El tercer concepte, “divulgació ambiental”, és molt més ambigu que els altres dos. La divulgació consisteix en posar a l’abast de tothom els coneixements ambientals, vulgaritzar-los. Es diferencia de l’educació perquè no pretén canviar els valors del públic ni molt menys intenta que aquest passi a l’acció per arreglar els problemes ambientals. I es diferencia de la informació ambiental perquè allò comunicat no és novedós, ni d’actualitat, ni periòdic, encara que si d’interès públic.

Malgrat tot, la realitat de la comunicació ambiental no està tant parcel·lada dins d’aquestes tres formes de comunicació. Les tres formes de comunicació ambiental poden viatjar juntes en un mateix missatge o bé solitàries. Hi ha tota una gamma de missatges ambientals. Informatius, divulgatius i educatius; informatius i educatius; informatius i divulgatius; divulgatius i educatius; informatius; divulgatius; i educatius. El tipus de missatge dependrà, doncs de la intencionalitat de l’emissor sobre el que el rep.

dissabte, 1 de desembre de 2007

PISA: estem torts com la torre!

L'informe PISA, aparegut recentment, diu que els coneixements científics dels nois i de les noies de 15 anys de Catalunya són inferiors als coneixements científics d'altres paisos i als coneixements científics dels nois d'altres promocions. Es greu aquest resultat? Indica que el sistema educatiu està en decadència? Indica que als polítics els hi importa molt poc el sistema educatiu? i no hi ha un informe PISA aplicat al coneixement científic que tenen els polítics més grans de 15 anys?

El sistema educatiu està en decadència. Sobretot pel poc suport que dona l'administració a l'ensenyament i en concret a la ciència. Una de les raons per la baixada de coneixements científics és que el sistema educatiu s'ha vist carregat de nois i noies que no saben ni llegir ni escriure el català. Per tant, de ciència en saben molt menys. Han fet baixar la mitjana.

Al polítics els hi importa poc el sistema educatiu. Per atendre millor l'alumnat s'hauria de baixar el nombre d'alumnes per professor, baixar les ràtios, en argot docent. Actualment a secundària és de 30 alumnes per aula. Això vol dir que un professor ha d'atendre 30 persones amb capacitats d'aprenentatge diferents durant una hora. Tasca dura, oi? Baixar les ràtios seria una gran solució al problema. Es podria treballar per projectes atendre més els alumnes i hi hauria menys problemes d'indisciplina, els alumnes serien més controlables. El informe PISA és un clar indicador de la importància que donen els polítics a l'ensenyament. Cada cop és pitjor.

No hi ha cap informe PISA que indiqui el coneixement científic que tenen els polítics. Però jo ja us avanço que si és crees seriem també dels últims. Pocs polítics dsaben qui és Lynn Margulis o, per no anar gaire lluny, qui va ser Ramon Margalef. S'hauria d'invertir més en ensenyament i ensenyament de la ciència en lloc de potenciar consumismes, construccions de trens de baixa velocitat o obre faraòniques inservibles.