dissabte, 18 d’octubre del 2008

Petits canvis


Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat per en Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!), l’economista. Això és cert per canvis petits en el comportament humà: si tots fem un petit canvi la suma o producte serà un canvi molt més gran.

Podem dir que tot el que afavoreixi la nostre economia domèstica, sobretot l’estalvi, repercutirà en una bona salut ambiental. Un exemple clar: si estalviem aigua, la factura ens sortirà més barata i els nostres rius podran ser ecològicament viables. Un altre exemple: si fem durar més la roba i no estem tant pendents de les, sovint absurdes, modes l’estalvi a final de més pot ser considerable, i es gastaran menys recursos naturals. I un tercer: si consumim productes amb poc embalatge també estalviem recursos natural i segurament el producte serà més barat.

El poder de canvi cap a una societat més sostenible el tenim com a grup. Aquestes accions portades de forma individual i aïllada no porten enlloc. Cal per això fer veure a la gent que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient i que tot el que es bo pel medi ambient també és bo per la supervivència com a espècie. Els consumidors, els ciutadans,tenim el poder atorgat pels petits canvis. Un poder amb més força del que creiem. Si en fóssim conscients podríem fer tremolar a empresaris i polítics. Però això ho deixo per una altra entrada.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Un aclariment: què és la ciència?

La ciència és una activitat humana, per descomptat, realitzada sobretot per científics. Sovint, però es pensa que els científics pertanyen a un grup social aïllat de la resta dels humans els quals parlen un llenguatge inaccessible. Això no és del tot cert, la ciència, té la seva fonamentació en capacitats humanes que tothom comparteix, com per exemple l’observació i la de fer-se preguntes. I per tant tothom pot accedir-hi, i hi hauria d’accedir.

Els científics saben molt de molt poca cosa. Són especialistes. Però entre tots, és un dels moments de la història que hi ha més gent dedicada a la ciència, fent-se preguntes, observant i fent experiments aconsegueixen conèixer millor el món que ens envolta. També, però tenen en compte el que ja es coneix. Tots els coneixements científics són en constant revisió, són provisionals fins que algun científic a partir de noves observacions i experiments contradigui antigues afirmacions.

Els científics quan fan la seva feina utilitzen un mètode “objectiu” de treball, el mètode científic. Això fa que puguin fer afirmacions que són “veritat”. Objectiu i veritat entre cometes, ja que el mètode científic, malgrat ser un mètode que vol ser objectiu, és subjectiu doncs el realitza un subjecte. És però una subjectivitat encotillada dins del seu mètode, una subjectivitat menys subjectiva que la que pot tenir qualsevol persona en donar la seva opinió.

Tothom pot accedir a la ciència des de la seva feina i des de la divulgació científica, sempre que un vulgui, clar. L’accés és del tot indispensable ja que tant la ciència com la tecnologia són darrera de la majoria d’activitats humanes. Avui en dia el coneixement científic i tecnològic envolta qualsevol feina. Per exemple, un forner pot realitzar la seva feina sense tenir cap coneixement sobre fermentacions o llevats. A la llarga, però la curiositat del forner el portarà a tenir coneixement sobre la ciència del pa. Una altre via d’accés és la divulgació realitzada des dels mitjans de comunicació.

Tothom ha de tenir accés al coneixement científic i tecnològic que fa moure el món. Aquest coneixement és una eina de doble tall. És pot fer servir per fer créixer a la humanitat o per ensorrar-la en la seva misèria. L’energia atòmica serveix per fer-ne llum o bombes. La ciència no ha de fer por a ningú. Hem d’exigir que informacions i interpretacions científiques de la realitat per poder opinar amb una base, amb un bon criteri. Criteri que impliqui usar el coneixement científic perquè la gent al món (a tot el món) visqui de forma digna.