diumenge, 11 de març de 2012

Renéixer i espurnes

Una amiga escriptora m'ha fet veure que per escriure en un bloc s'ha de ser metòdic. Imposar-se una disciplina setmanal, fent una entrada setmanal com a mínim al bloc. Ho fa en el seu bloc. Cada entrada pot ser un escrit, una foto, una foto comentada o un haiku. La darrera entrada del seu bloc parla dels abandonaments, aleshores jo li he dit que tinc un bloc abandonat. En arribar a casa, he anat directament a llegir aquesta entrada. La nostàlgia i tristesa d'allò abandonat, de l'absència de vida, de moviments, de paraules, de somriures, de plors... Aquesta tristesa em fa obrir el bloc de nou i tornar a escriure. He decidit posar-me a escriure o bloquejar de nou.

Vull continuar escrivint sobre temes de medi ambient, d'ensenyament i periodisme o comunicació. Però no vull descuidar, les petites espurnes d'iŀlusió que esclaten dins del teu cap quan t'has emocionat amb alguna lectura, un imatge, unes paraules, una persona...Aquell moments que t'impulsen a voler deixar petjada amb l'escriptura i a néixer de nou. El bloc reneix en cada petita espurna que fa bullir el pensament.

Us presento algunes d'aquestes espurnes que m'han obert els ulls aquest dies. Un comentari de la periodista i biòloga Cristina Ribas en el seu bloc, parlant sobre la biòloga Lynn Margulis: "El més important, que em vas saber transmetre, és una mirada pròpia sobre la vida, en termes científics i personals. És una capacitat de fer preguntes incòmodes i d’anar sempre al límit del que és ortodoxe i correcte. Vaig aprendre que, quan algú pren aquesta actitud, la genialitat sempre aflora per un costat o un altre i que, si ho fas amb rigor, arribes a les preguntes importants." Arribar al límit, és del tot cabdal, és quan comencem a aprendre coses noves. Sense arribar a la frontera d'allò desconegut mai coneixerem res de nou. Sortir de la zona de confort personal és el que fa aprendre coses noves, sorprenents, és el que, per a mi, em fa llevar cada dia, és el que em fa passar a l'acció per traspassar normalitats no gaire normals.

 Una altre espurna la trobo en la primera frase del llibre Maneres de mirar del John Berguer. "L'acció de veure precedeix la paraula. L'infant mira i reconeix abans de saber parlar" El primer que em ve al cap és que mirar és una acció més salvatge i primitiva que parlar. De fet, la visió és un sentit molt primitiu dins de l'escala evolutiva (algunes meduses tenen ulls). Parlar, en canvi, està relacionat amb la percepció de sons articulats, reconéixer-los i repetir-los. L'infant reconeix la cara de la mare, les microfaccions de la mare, aprèn a veure i a reconèixer el que és fonamental per viure. Com diu Berguer, la manera que tenim de veure les coses depèn de les nostres creences i coneixements. S'ha perdut la innocència? hem deixat de ser salvatges?