divendres, 28 de setembre del 2007

Què fas amb la teva caca?


Al Center for Science and Enviroment , hi han penjat un curiós i divertit reportatge (Faecal attraction)Els periodistes fan dues preguntes a la gent. La primera: d’on prové l’aigua que tu uses? Hi ha una disparitat de respostes.

Però, el més curiós és que molts no coneixen el seu orígen exacte. Si aquesta pregunta es fes aquí a Catalunya, la majoria tampoc et podria dir d’on ve? Les repostes serien potser molt genèriques: de les muntanyes dels rius, dels llacs o de les depuradores. Algú sabria dir l'origen exacte de l’aigua que fa servir: primer passa per aquest riu, després va a tal dipòsit, és potabilitza i, finalment, es enviada a la xarxa de distribució. El desconeixement de la majoria es degut a una despreocupació i a una falta de cultura ambiental. Jo pago i obro l’aixeta, i ja està!! Només em queixo quan no tinc aigua, i ja està! Molts drets i pocs deures!!! Vivim en la una societat consumista i queixosa quan les grans comoditats que tenim, en relació a la majoria de ciutadans del món, no van gaire bé.

I la segona pregunta és encara més interessant i desconcertant. Alguns dels entrevistats no contesten avergonyits o es queden sorpresos repetint la pregunta, com si no l’haguessin escoltat prou bé. D’altres et diuen el que fan, però sense raó de causa: la tiren per la tassa del lavabo. La pregunta és: què fas amb la teva caca? Altres contesten fent una pregunta aclaratòria: on va després de tirar-la per la tassa? Fins hi tot, hi ha gent que no sap on va a parar. Els catalans saben a on va a parar la seva caca?. A mi em sembla que no gaire. Es una bona pregunta per saber la cultura ambiental dels ciutadans. Molta gent contestaria que se’n va tassa avall, a les clavegueres i d’aquí al mar: una concepció poc ecologista, o poc higienista, de la gestió de les aigües residuals urbanes. Despreocupació ambiental, el cicle és: comprar, menjar, dormir i ca...

dilluns, 24 de setembre del 2007

Els petits canvis són poderosos


Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat pel director de la Pirena, Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!!) l’economista. Es pot argumentar que això és cert pels petits canvis en el comportament humà: si tots fem un petit canvi, la suma o producte serà un canvi molt més gran.

La pobresa repercuteix clarament sobre el medi ambient (i la riquesa també, eh!!!), però és que a més la pobresa fa malviure a les persones. Una petita i gran idea és la invenció del microcredits donats a persones (dones sobretot), que tenen un projecte. Petits microcredits donats per una banca ètica que no té cap mena d’interès a enriquir-se (sí fer negoci per viure) a costa d’explotar i lligar pel coll als seus clients, com fa la banca no ètica (la banca del món occidental). Els bancs no ètics volen el màxim benefici i els ètics el mínim benefici sense “extorsionar” als seus clients.


El premi Nobel de la pau de l’any 2006, Muhammad Yunus, compartit amb el Grameen Bank Project, banc que ell mateix fundà, defensa l’eliminació de la pobresa amb l’ajuda dels microcrèdits. De fet a Bangla Desh, a la India, als seus clients els hi va prou bé. A per cert, de gent pobre n’hi ha a tots els països del món, per això Yunus s’atreveix a dir davant dels seus crítics que de microcredits se’n poden donar arreu. Als països europeus, hi ha espai pels microcrèdits. Els crítics argumenten que els microcrèdits són massa petits per tenir repercussions o efectes en la economia. Primer, a qui han de fer efecte els microcrèdits no és a l’economia, han de fer efecte sobre la qualitat de vida de qui els demana, i segon, aquests crítics, no ha vist cap programa del Capità Enciam i per tant desconeixen la seva màxima: “ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS”. Màxima que és prou efectiva!

dilluns, 17 de setembre del 2007

Comença la primavera!


Aquest bloc porta el nom del llibre “Silent Spring”, publicat el setembre de 1962. L’autora del llibre és Rachel Carson (1907-1964), zoòloga, biòloga marina i escriptora nord-americana. El llibre dona fe dels efectes destructius dels pesticides sobre la natura nord-americana.

Carson va trigar força temps en redactar-lo. Quatre anys dedicats a buscar els arguments científics necessaris per convèncer a l’opinió pública de què els pesticides que s’estaven usant en agricultura, i en especial el DDT, eren molt tòxics per la natura i pels humans. El llibre era una acusació contra la potent indústria química dels pesticides i contra l’administració nord-americana que acceptava amb els ulls tancats la innocència dels pesticides.

Un objectiu d’aquest bloc és reflexionar sobre les notícies de temàtica ambiental, naturalística i científica que apareixen en els mitjans de comunicació, però que sovint manquen de criteri alhora d’analitzar els fets. Fer una lectura crítica i escèptica. Es tracta de fer una interpretació rigorosa d’algunes notícies ambientals o científiques que apareixen descontextualitzades i sense cap mena d’aprofundiment o sovint amb errors de base conceptual presentats amb una certa alegria i normalitat. Trobar l’analfabetisme científic i medioambiental en els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació són un clar reflex de la cultura en general i també de la cultura relacionada amb la ciència, la cultura científica. Mirant aquest reflex, aquest mirall, podem veure en gran part de quin peu va coixa la cultura científica catalana.

També criticaré els valors implícits que hi ha darrera dels fets científics i ambientals, siguin coherents o no amb un sistema de valors humans que s’aproximi a la sostenibilitat. No només la ciència, el descobrir per descobrir o el conèixer per conèixer, contribuirà a que els humans visquem millor de forma més justa i equitativa.

Un altre objectiu: em servira per dibuixar un futur sistema educatiu a Catalunya. A partir de les deficiències trobades al llarg de la meva experiència com a docent, vull trobar solucions als problemes, vull prefigurar l'escola i els instituts del futur. Vull sortir de la cultura de la queixa i del victimista, per anar a parar a la cultura del projecte o de l'acció. Vull preveure un canvi que fa molt de temps que necessita l'escola el pas de l'escola industrial al pas de l'escola del coneixement o de la cultura crítica per a tots.

Raquel Carson amb el seu llibre “Primavera Silenciosa” va lluitar contra poders, valors i ideologies que anaven en contra del benestar humà. A la llarga va aconseguir que l’administració americana prohibís el DDT i va contribuir a la cultura científica i medioambiental de molta gent. Un dels objectius del bloc és fer això mateix, però a petita escala..