dijous, 29 de novembre de 2007

Ciència, viatges i periodisme


Perquè viatjava en Darwin? I en Humbolt? Viatjaven per conèixer. Ells feien de científics i al mateix temps de periodistes o de divulgadors de tot allò que havien trobat i descobert. En les èpoques que van viure hi havia molt per conèixer i poca gent estava interessada en conèixer allò que havien descobert (com ara!). Eren científics i divulgadors.

Una de les raons per les quals es comença un viatge científic és l’afany de conèixer realitats invisibles per a un mateix o per l’altre gent i així poder-les comunicar, però sobretot el viatge científic serveix per trobar la part humana de la ciència. Per veure de prop els científics i per veure la duresa d’un entorn, la natura, que malgrat tot els fa perseguir els seus somnis.

Els científics podrien fer igual que els grans naturalistes del passat: divulgar. Sovint també ho fan. Però, actualment hi ha la figura del divulgador o periodista científic. El científics fan la seva tasca, investiguen, observen realitats amagades darrera els fenòmens naturals i finalment escriuen articles científics per comunicar les seves troballes a d’altres científics. El periodista observa com els científics s’apassionen per la seva feina i els interroga per saber d’on bé aquesta gran passió, després ho comunica juntament amb les troballes i descobriments fets pels científics.

Viatjar per rescatar allò versemblant i interessant. Entrar en les inquietuds dels científics i en el seu propi món, dialogar i escoltar als científics i les seves passions. Internar-se i assentar-se en el seu món de coneixements i hipòtesis. Desconnectar del nostre món i comprendre el trencaclosques d’hipòtesis i recerques dels científics per conèixer les repercussions socials de les seves recerques, la dimensió social de les seves recerques. No ens podem quedar només amb les notícies, cal voler aprofundir i indagar.

Els cínics nos serveixen per això, paraules de Ryszard Kapuszinski. Fer periodisme no és descriure asèpticament i objectivament suposats fets versemblants. Es descriure els descobriments científics (els fets) i la dimensió social que hi ha al darrera i davant d’aquests: els científics que descobreixen i els canvis quotidians en què es veu envoltada la gent a causa d’aquests descobriments.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Documentals de ...? (segona part)


En un article anterior dèiem que hi havia hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura. Aquestes dues tradicions conflueixen en dues noves formes de construir la natura. Una són els anomenats Blue Chips i l’altre els documentals amb contextualització social.

Els Blue Chips són grans produccions que per lluitar contra les actuals forces de mercat i ser rendibles han de captar grans audiències. L’estratègia dels realitzadors i directors es basa en potencià una seguit de característiques que transformen el documental en espectacle amb l’única finalitat d’entretenir i a més aporten una gran dosi de subjectivitat a la natura construïda.

Els Blue chips es caracteritzen sobretot per mostrar amb prioritat quasi exclusiva les macrofaunes: aus, mamífers i rèptils. Macrofaunes allunyades de l’espectador, natures sovint exòtiques i gens properes a l’espectador.

Ús i abús de l’esplendor visual i musical, és una manera d’atreure l’atenció de l’espectador amb molta facilitat, estímuls visuals i sonors que ataquen directament l’emotivitat de l’espectador.

La narració acostuma a ser dramàtica o solemne. Les macrofaunes pateixen històries amb trames potents. Un clar exemple és el documental Deep Blue de la BBC. Escolteu la musica de l’inici, el to solemne de David Attenborought i l’espectacle visual de les onades i dofins.

Quasi mai, un Blue Chip presenta el rerefons o context humà, històric, polític o científic de la natura. La descontextualització arriba a ser de tal magnitud que la natura es presenta verge sense cap presencia i influència humana com si encara quedessin natures no pertorbades per l’activitat de la humanitat.

Els documentals contextualitzats presenten molts tipus d’organismes, tant els visibles (macrofaunes) com els invisibles (invertebrats i bacteris). També juguen a amb l’esplendor visual però sense abusar-ne. La narració tendeix a ser descriptiva, malgrat que sovint es presentada amb una certa narrativitat, en forma de docudrama.

Inclou tot allò que el Blue Chip no té. Presencia humana, hi apareixen científics, naturalistes, documentalistes i gent implicada. Presència de la ciència, el seu mètode, les investigacions o recerques, procediments i resultats. I s’aproxima a la natura local, més immediata de l’espectador. Un exemple, modest, però prou esclaridor és la sèrie Bèsties de Televisió de Catalunya.

En definitiva, es podria dir que darrera dels documentals contextualitzats hi ha un model més educatiu, conservacionista, científic, humà, reflexiu i crític. La finalitat implícita d’aquests documentals és promoure i divulgar una natura el més “real” possible. Tracten de reconstruir les múltiples cares del món natural sense cap mena de tergiversació.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Juguem a construccions?


La política (i l’esport) ho envaeixen trot i no deixen espai o temps als que saben. Els polítics tenen pressa per guanyar les eleccions i estar al poder (quatre anys com a mínim). Els grans projectes actuals requereixen per la seva correcta realització períodes que sobrepassen aquest mandats. Per la seva seriositat requereixen d’un rigor i una professionalitat, que no és demanada pas pels polítics. Els polítics tenen pressa per guanyar popularitat, els importa poc la seguretat dels ciutadans, els importa poc el treball ben fet, només volen sortir a la foto.

Imaginem-nos que volem posar un ascensor nou a l’escala de casa. El president de la comunitat vol que el tornin a elegir, s’acaba el seu mandat d’aquí a un més (en les comunitats de veïns és tot el contrari: ningú vol fer de president). Decideix organitzar una festa.Ha encarregat els nous plànols de l’ascensor, un vídeos amb animacions 3D... Tot per explicar als veïns que és el millor ascensor del món, diu que estarà instal·lat i en funcionament d’aquí a quinze dies. No ha encomanat, però cap estudi rigorós sobre la resistència del sostre de l’edifici, massa vell per aguantar un ascensor tant pesat. Ell està convençut que tot anirà bé. Finalment, les presses fan que el sostre caigui. Sabia el president que passaria això? Sí!

En les obres públiques no es pot anar de pressa i corrents. Els científics i tècnics ja sabien que no podien treballar amb preses en fer els túnels de tren d’alta velocitat. Els materials per on s’havia d’excavar són molt tous i cal reforçar el terreny en alguns punts del traçat. El ritme de foradar ha passat, després dels ensurts, de ràpid (velocitat política i destralera), 25 metres cada dia, a una velocitat més lenta (científica, raonable, segura i sensata) uns 2 metres per dia. Els polítics no s’assabenten gairebé de res, van a pinyó fixa: l’alta velocitat ha d’arribar a Barcelona abans de que sonin les campanades del 2008, peti qui peti. Falta de cultura científica (segurament), menyspreu als treballs ben fets (segurament), només propaganda per guanyar les eleccions (segurament) o voler enganyar a tothom (segurament). Malgrat tot cal dir que en el teatre de la política l’analfabetisme científic és el que predomina més. Després ens queixem que els nostres fills no aprenen gaire a l’escola.Tenen com a models els polítics! Potser si es fes més cas als que de debò saben tot aniria millor.