divendres, 12 de març de 2010

Fracassos ambientals: zoologia desfermada.

El canvi climàtic no és un problema ambiental, és de comportament humà, de comportaments individuals i de comportaments de grup. Ja es va veure clarament en la COP 15 sobre el canvi climàtic. Manifestacions d'ecologistes, sense sentit, desqualificacions dels que no saben fer política, corredisses de polícies contra manifestants... Un problema d'actitud, de no saber resoldre conflictes, falta d'entesa i de respecte. També de falta de temps: massa coses a discutir, molta gent i pocs dies per parlar. També falta de cultura científica i també, com sempre, uns que es volen aprofitar dels altres, es a dir falta de confiança . I prepotència d'alguns i irresponsabilitat d'altres.

Un comportament humà d'origens prehistòrics, un comportament humà que no ha superat la il·lustració, els valors de la il·lustració. Ens comportem, els estats, com si fossim animals (que de fet ho som) que competeixen per un tall de carn, o com si estiguessim marcant el territori per por de què ens preguin els nostres recursos. Les guerres no són res més que això. Falta un govern d'ordre mundial ferm i no supeditat als interessos de cada estat o de minories deficients culturalment (i arrelades encara a la foscor de l'edat mitjana), si més no els seus governants, que basen el seu modus vivendi en l'explotació i la manca de respecte pels altres , amb pors amagades i amb creences estranyes que només mostren el rerefons biològic que ens conforma.

Com es soluciona això? Malgrat no tenir fàcil solució aquesta vindrà amb una bona educació. Però hi ha confiança en l'educació? No. La majoria de gent és comporta com ho fan els estats: marquen els seu territori dins de l'entorn familiar. Consumeixen, consumeixen i consumeixen. Tenen un nivell cultural baix i no han assumit els valors de la il·lustració, ni els de la complexitat, ni els de la democràcia, ni els dels respecte, insisteixo: tenen en general un nivell cultural baix, molt baix. Això sí, es mantenen les formes, es pensen que consumir a tort i a dret és un deure, perquè només es viu una vegada, això els hi dona el dret d'anar marcant territori com si fossin vulgars gossos amb vestits i perfums fabricats per la societat consumista. Tampoc els pares, les mares, els polítics, els sindicats confien gaire en l'educació i de retruc amb els sistemes educatiu (gran guarderia de nens, nenes i adolescents).

Cada acció nostre per senzilla que sigui pot afectar sempre algú altre. Ningú vol ser conscient d'això. I aquí radica tot el tema de la complexitat. El sumatori d'accions petites. O millor, el producte d'accions petites dona un resultat inesperat que pot repercutir sobre la millora o empitjorament de tots els humans del planeta. La solució és la intel·ligència creadora, amb una ètica al darrera que tingui en compte això. El gran problema es que ningu fa servir la seva intel·ligència, només es fa servir l'instint animal de supervivèncvia en les petites i grans accions.

Tota acció hauria de ser per sobreviure, però també hauria de ser una acció creadora i innovadora emb ganes de transformar la realitat i aconseguir un benestar per a tothom. Ara bé això només ho podrem fer amb una educació que ens proporcioni una cultura científica, ambiental, humanística i biològica (sabent que som i com ens podem comportar erroniament per només sobreviure).

dilluns, 8 de març de 2010

Precursors del documental científic

Les primeres aplicacions d'imatges en moviment foren realitzades per científics. Pierre Jules César Janssen astrònom enregistrador del pas de Venus per davant del sol l'any 1874 amb el seu revolver fotogràfic. Eadweard Muybridge amb els seus estudis dels moviments d'animals cap l'any 1880. I el fisiòleg Étienne Jules Marey inventor del fusell fotogràfic, ideat per fotografiar el vol de les aus.

Però, malgrat els inicis del cinema documental fossin motivats per científics que volien documentar el seu treballs, els temes de contingut científic, naturalístic, ecològic o ambiental no tingueren gaire tirada. Amb l'invent del cinematògraf (1895) per Louise Lumière i l'invasió d'operadors arreu del món, el públic desembocar en una febre per veure les curtes pel·lícules d'un minut de durada. A la societat, al públic, li interessava més el fenomen del cinematograf que no pas els continguts. Després dels 3 o 4 primers anys de novetat, el continguts dels curts documentals esdevingueren notícies d'arreu del món. I pocs anys després la temàtica va ser molt diversa.

Un pioner del documental de natura.


Robert Flaherty, el 1922, amb Nanook of the north (Nanook l'esquimal), va ser un dels director pioners i més influents dins dels gènere de documental de natura i, sobretot, pioner del documetal en general. També podria ser perfectament el pioner del documental romàntic-naturalístic (aquell que preten retrobar-se amb una natura idíl·lica i irreal). Flaherty situa l'home com a mesura de totes les coses. Ell era un amant de l'home i el món natural, fascinat per les destreses de l'home primitiu i horroritzat per la deshumanitzant tecnologia de l'home modern. L'ideal de Flaherty era que la felicitat esixteix quan l'home és lliure i viu amb harmonia amb la natura. Flaherty és concentrà en els conflictes entre l'home i la natura en pobles primitius, feia una representació de la realitat, representava els periodes prospers de les societats filmades.

Flaherty no es proposava fer pel·líules sobre els desastre escomesos per l'home occidental sobre les poblacions natives. Només volia produir un document sobre el que havien estat aquells pobles, només volia retrobar els valors antics de les cultures filmades. Se'l classifica com a romàntic perquè destaca: la unitat familiar, la tradició, la llibertat de l'home per viure a la natura, i perquè creu en la bondat i felicitat de l'home primitiu i menys avançat. És a dir ataca un seguit de valors que estan en contra de la modernitat, defensant-ne de contraris: desencisament del món, la mecanització del món i de la societat, l'abstracció racionalista i la dissolució dels lligams socials.

Precisament els anys vint és un dels periodes de retorn als valors del romanticisme. El fet es repeteix cap els anys 60 i primers 70 i també ara mateix després de la predominància de les doctrines neolliberals. Els documentals de tema naturalístic resorgeixen amb més força durant aquests periodes. Amb el recolzament d'uns valors inexistents, o existents, però no de forma tant aïllada. Sovint es presenta una naturalesa pura i virginal, totalment aïllada de l'home, quan realment és tot el contrari: la naturalesa és marginal i sempre en contacte amb l'home. Seran els documentals de temàtica científica, versats en ecologia i biologia relacionades amb la sociologia i economia, com els de Jaques-Yves Cousteau, David Bellamy, David Attenborough ( amb les sèries: "Life on Earth", "The Living Planet", The Trials of Life", "Life in the Freezer" i "The Private Life of Plants") i Gerald Durrell apareguts en les últimes decades, que plantejaran la problemàtica ecològica rigorosament i entretinguda. No només presentaran el món natural aïllat o un ecologisme radical i irreflexiu. El tema de l'ecologisme segurament s'havia tocat en alguns documentals sense saber-ho, però sota una visió o prespectiva solament social, etnogràfica o antropològica.