divendres, 9 de novembre de 2012

L'art no ens salvarà, però ajuda

Estic llegint  L'Home a la recerca de sentit. de Viktor E. Frankl. A la part final del llibre, hi ha una petita obra de teatre: Sincronització a Birkenwald on s'estableix una conversa entre els filòsofs Spinoza, Sòcrates i Kant. Entre tots, arriben a la conclusió que només hi ha una manera de despertar el desig de veritat dels humans. Ja que, segons ells,  ni els savis poden fer res amb el seu discurs racional. Quan els savis diuen la veritat són presos per bojos. Pels humans, avui en dia, el més inversemblant de tot és la veritat.

En  Sòcrates proposa una solució, diu: "la gent d'allà baix només es deixa influir per l'art" I Spinoza li contesta: "L'art és origen de fantasies, contribueix als mites o a la poesia, però no pas  a la veritat". Davant d'aquesta resposta Kant li replica: "la irrealitat mostrada als homes és més a la vora de la veritat que no pas les realitats humanes".  Sòcrates respon: "hauríem  de mostrar als homes  alguna cosa de la seva pròpia realitat a fi que descobrissin la seva pròpia veritat". Finalment, decideixen fer un obra de teatre on  ells són actors. En l'obra, el marc dels esdeveniments és el camp de concentració de Birkenwald. Parlar d'art és el recurs que els hi permet encetar l'obra de teatre sobre el sentit de l'existència humana (sobre la veritat de l'existència humana).

Però, de debò l'art és una bona forma d'explicar veritats? Sí i no. L'art és una forma de coneixement. L'art és una primera aproximació a la veritat, és la seducció immediata. I, efectivament, fa despertar el desig de veritat. Quan llegeixes, escoltes, sents o toques una obra d'art pot passar que tot quedi igual. L'obra no t'ha seduït, l'obra no estava a la teva altura (potser per sobre o potser per sota), l'obra no et diu res. Caldrà copsar d'altres obres que sí que t'emocionin i et facin veure veritats amagades en la realitat. Tanmateix l'art per si sol no va enlloc. Ja que l'art també pot expressar mentides i allunyar-se totalment de la realitat. Per exemple, què són sinó les fotografies retocades i manipulades per fotoperiodistes? I els falsos documentals?  L'art, a vegades, és només la superfície. Per conèixer amb profunditat la realitat, també ens cal la ciència, la filosofia i la fe. Aquestes massa  sovint són més necessàries que l'art per entendre certes realitats.





divendres, 24 d’agost de 2012

Impressions de viatge (1)

He estat de viatge  a Londres, en concret al gran Londres, a la població o barri de Wimbledon. Durant aquest vint dies, he trobat inspiració i refresc intel·lectual. Uns dies abans de sortir vaig començar a llegir el llibre Com canviar el mon de John-Paul Flintoff. El llibre és divulgatiu, ràpid de llegir i incideix en que el canvi sempre sorgeix d'un mateix i en la importància dels petits canvis. Però, sobretot, denota optimisme dient que si hi ha alguna cosa que no ens agrada la podem canviar.

El llibre m'ha agradat, però el que m'ha agradat més és la filosofia que hi ha al darrera: la filosofia de The School of Life que fa d'editorial del llibre, i de tota una col·lecció, en la versió original en anglès (en català l'editorial és Ediciones B). L'escola vol oferir respostes radicals que ens ajudaran a trobar el tresor ocult del coneixement humà, des d'una perspectiva transdisciplinar: ciència, art, psicologia, empresa ... Aquesta escola, físicament, és una botiga a Londres, al barri de Bloomsbury, on fan conferències, cursos, taller, venen llibres, fan berenars, fan sopars, venen altres productes de merchandising...Tot amb un toc molt humà i amb una finalitat clarament educativa. Un projecte genial i necessari per assumir el canvi cap una societat més glocal, més humana, més justa i equitativa.

El segon dia que vaig passar a a Londres vaig decidir visitar-los. Per la meva sorpresa la tenda estava tancada. A la porta posava, en un gran cartell: "This is the fast life. We are on a crash course". Sembla que estaven momentània i intensivament arreglant el local. Vaig trucar la porta i em va atendre una noia dient que obririen aviat, els hi havia vingut massa feina de cop. Li vaig ensenyar el llibre que estava llegint i va quedar sorpresa de la similitud de l'edició. Li vaig assegurar que tornaria. De moment, la noia em va dir que estigués atent a la web de l'escola per si volia seguir tot el que feien.

Bé, en definitiva, em sembla un projecte envejable, innovador i atrevit. Els hi desitjo molta sort. El projecte porta en marxa des de l'estiu del 2008 i un dels incitadors, juntament amb un grapat d'amics, és el filosof Alain de Botton, conegut  pels seus escrits i programes de televisió.


dissabte, 21 de juliol de 2012

Les idees noves

Us heu preguntat d’on sorgeixen les idees noves dins d'un grup social? La resposta és senzilla: de la gent, dels creadors d'idees. Però, com és que hi ha gent que té idees noves i d’altres que no? Com és conforma una nova idea que mai ha existit? On neix? On creix?

Hi ha dues condicions per tal que pugui aparèixer una idea nova dins d’un entorn o àmbit molt concret. Dues condicions que s’han d’esdevenir al mateix temps. La primera: la persona creadora d’idees noves ha de tenir unes competències o habilitats que el faran ser un autèntic caçador o creador de noves idees. Ha de ser comunicador, escoltador pacient, tastaolletes... Capacitats de fàcil aprenentatge si hi ha la disposició i la necessitat. La segona condició és el context social per on es belluga el creador d’idees, el context on podrà intercanviar i accedir a noves informacións.

El context social on viu el creador d'idees és clau. La gent que viu dins la intersecció de dos o més grups socials té possibilitats més grans de tenir idees noves. Les formes de pensar o comportar-se són més semblants dins d’un grup que entre grups diferents. Els forners parlen de pa entre ells i els ornitòlegs d’ocells. Però, imagineu-vos un ornitòleg aficionat que sigui forner. Quines idees poden aparèixer de la fusió d’aquests dos mons? Pans en forma de rossinyols? La gent que està en contacte amb grups diferents també està més en contacte amb altres formes de pensar i de comportar-se i, per tant, té accés a informacions noves. Tenen més alternatives que els que es mouen sempre en un món tancat i endogàmic on les informacions sempre són les mateixes.

Einstein ja ho va dir: “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Suposant que tinguis totes les capacitats d’una ment creativa, si sempre busques idees parlant amb la mateixa gent sobre les mateixes coses, segurament no trobaràs res de nou que pugui hibridar-se amb el que coneixes i, com a resultat, crear una idea nova. Buscar nous contextos, noves experiències i nova gent és cabdal per trobar quelcom nou.

Hi ha clars exemples de professions on el canvi de context és indispensable. Per exemple, els exploradors o científics són autèntics creadors d’idees noves. Els exploradors, empesos per la seva curiositat, ambicions i, sovint, necessitat, descobreixen nous mons i aporten informacions noves als mons vells i els transformen radicalment. I els científics, llegint constantment articles i publicacions novedoses o intercaviant idees amb col•legues d'altres disciplines, aconsegueixen resultats semblants. També, qui més qui menys, dins dels seu món professional i tenint ganes de canvi i millora, recerca informacions novedoses per concebre idees noves i poder progressar.

En definitiva, un estructura social oberta en la qual hi hagi molt contacte entre grups és avantatjosa per a la creació de noves idees. És clau l’estructura dinàmica en què les persones és relacionen amb altres persones d’altres grups. Una societat com aquesta esdevé creativa i no acomodada. Però no només fa falta això. No totes les idees noves són noves de debò, ni totes són bones o fan progressar a la societat quan es porten a terme. Hi ha personatges que reinventen la roda o la sopa d’all. I n'hi ha alguns que no inclouen les bones intencions en les seves invencions. Les idees bones i noves són aquelles que, a la curta i a la llarga, fan una societat més justa i més equitativa a nivell local i a global.

diumenge, 11 de març de 2012

Renéixer i espurnes

Una amiga escriptora m'ha fet veure que per escriure en un bloc s'ha de ser metòdic. Imposar-se una disciplina setmanal, fent una entrada setmanal com a mínim al bloc. Ho fa en el seu bloc. Cada entrada pot ser un escrit, una foto, una foto comentada o un haiku. La darrera entrada del seu bloc parla dels abandonaments, aleshores jo li he dit que tinc un bloc abandonat. En arribar a casa, he anat directament a llegir aquesta entrada. La nostàlgia i tristesa d'allò abandonat, de l'absència de vida, de moviments, de paraules, de somriures, de plors... Aquesta tristesa em fa obrir el bloc de nou i tornar a escriure. He decidit posar-me a escriure o bloquejar de nou.

Vull continuar escrivint sobre temes de medi ambient, d'ensenyament i periodisme o comunicació. Però no vull descuidar, les petites espurnes d'iŀlusió que esclaten dins del teu cap quan t'has emocionat amb alguna lectura, un imatge, unes paraules, una persona...Aquell moments que t'impulsen a voler deixar petjada amb l'escriptura i a néixer de nou. El bloc reneix en cada petita espurna que fa bullir el pensament.

Us presento algunes d'aquestes espurnes que m'han obert els ulls aquest dies. Un comentari de la periodista i biòloga Cristina Ribas en el seu bloc, parlant sobre la biòloga Lynn Margulis: "El més important, que em vas saber transmetre, és una mirada pròpia sobre la vida, en termes científics i personals. És una capacitat de fer preguntes incòmodes i d’anar sempre al límit del que és ortodoxe i correcte. Vaig aprendre que, quan algú pren aquesta actitud, la genialitat sempre aflora per un costat o un altre i que, si ho fas amb rigor, arribes a les preguntes importants." Arribar al límit, és del tot cabdal, és quan comencem a aprendre coses noves. Sense arribar a la frontera d'allò desconegut mai coneixerem res de nou. Sortir de la zona de confort personal és el que fa aprendre coses noves, sorprenents, és el que, per a mi, em fa llevar cada dia, és el que em fa passar a l'acció per traspassar normalitats no gaire normals.

 Una altre espurna la trobo en la primera frase del llibre Maneres de mirar del John Berguer. "L'acció de veure precedeix la paraula. L'infant mira i reconeix abans de saber parlar" El primer que em ve al cap és que mirar és una acció més salvatge i primitiva que parlar. De fet, la visió és un sentit molt primitiu dins de l'escala evolutiva (algunes meduses tenen ulls). Parlar, en canvi, està relacionat amb la percepció de sons articulats, reconéixer-los i repetir-los. L'infant reconeix la cara de la mare, les microfaccions de la mare, aprèn a veure i a reconèixer el que és fonamental per viure. Com diu Berguer, la manera que tenim de veure les coses depèn de les nostres creences i coneixements. S'ha perdut la innocència? hem deixat de ser salvatges?