Quatre escenaris de futur

En el documental suec The Planet, de l'any 2006, dirigit per Johan Södenberg,  Michael Stenberg i Linus Torell, se'ns mostra, a partir d'entrevistes, com està de malament el nostre planeta. En una de les entrevistes, Karl Amman, fotògraf i escriptor, proposa quatre escenaris de futur pel planeta terra. Els quatre escenaris són:

1) Star Treck: la tecnologia ens portarà fins les estrelles. Se'ns proporciona un clar exemple: la tecnologia ho pot solucionar tot, ens mostren increïbles granges de porcs en forma de gratacels, on és produeixen porcs de forma extremadament intensiva. En aquest escenari, és la tecnologia la que ens salvarà. La tecnologia i la ciència no són la gran solució. Només representen una part de la solució i també del problema. La ciència i la tecnologia ens han portat a la situació actual.

2)Escenari Mad Max: els canvis en la natura portaran a l'extinció del humans. La civilització s'ensorrarà, es desintegrarà fins la barbàrie. Els humans es mataran uns als altres per pur egoisme, lluitaran com a animals pels pocs recursos naturals que quedaran. Com passa a Mad Max, un món apocaliptic controlat per lluites de motoristes amb actituds prehistòriques, pedestres i violentes.

3)Un altre escenari és el plantejat a partir de la filosofia presentada en la novel·la Ecotopia de Ernest Calnbach publicada el 1975. En el futur ens concentrarem en la qualitat de vida  Menys quantitat i més qualitat. Es pot viure amb plena harmonia amb la natura, sobretot a les ciutats. La idea és que l'impacte ambiental sigui negatiu. Se'ns posa com a exemple el poble de Findhorn, Escòcia, que pertany a la Global Ecovillage Network, poble que és manté totalment autosuficient.

4)Finalment, el darrer escenari és el d'un gran govern global. La democràcia a la llarga ens farà estrènyer el cinturó. S'aplicaran normatives ambientals estrictes i no consumistes a tot el món. Per arribar a aquesta situació és necessària una democràcia global, es a dir democratitzar l'ONU. L'ONU és mou per interessos d'alguns estats, no tots els estats  tenen la mateixa representació (algunes nacions no hi són representades). Tot es mou en funció d'interessos econòmics.

Cap dels quatre escenaris és del tot inversemblant. El futur sembla que serà una barreja d'aquests escenaris. Tenim una potent tecnologia que ens pot ajudar a sortir de l'atzucac. Tenim gent que pensa i treballa per aconseguir una societat amb més qualitat de vida dins de les grans societats i també de forma aïllada i autosuficient. Sembla que cada vegada es requereixen més regulacions, normatives i controls del sistema econòmic global des d'esferes de govern més internacionals. També, puntualment, tendim a crear grans impactes i barbàries a la natura que produeixen barbàries i impactes socials localitzats. El canvi vidrà, però no ara, ni d'aquí a vint-i-cint ni cinquanta anys, el canvi s'esdevindrà lentament i el seus resultats es faran notar molt més tard. Aquest canvi  vindrà, però sempre i quan hi hagi gent que realment cregui en aquest canvi.

Els humans, no tenim remei?

Els fracassos ambientals globals sembla que no tenen remei, s'esdevenen l'un darrera l'altre. Mentre, anem destrossant el planeta. Els diferents compromisos globals sobre canvi climàtic o biodiversitat, signats per diversos països, no s'han mantingut gaire temps. Al final, cada estat va a la seva. L'economista  Jeffrey D. Sachs, en el seu darrer article a la revista  Scientific American, ha atribuït aquesta manca de compromís a cinc pautes socials i econòmiques de la humanitat, és a dir a certs "estranys" comportaments que tenim com a espècie o com a grup.

El primer d'aquests comportaments són els riscos induïts per les pernicioses activitats a que sotmetem l'entorn. Són riscos ambientals globals  que  no tenen precedents en la història humana. I a més, només són evidents per alguns humans de les últimes darreres generacions. Pocs humans saben que estem exposats a certs perills.

La segona pauta comportamental és l'increment de la incertesa degut a la complexitat dels problemes científics als quals ens enfrontem. Cal afegir, al que diu Sachs, que la complexitat del problemes ambientals no és només científica,  també és social. La incertesa també apareix per la complexitat de les nostres societats.

La tercera pauta: els problemes ambientals són globals i les polítiques són locals. Fet que impedeix una coordinació dirigida a uns objectius clars i globals. És precisament el que descriu Martín Caparrós en el seu llibre Contra el canvio. Descriu problemes globals amb pèls i senyals i al mateix temps problemes locals i personals que semblen totalment deslligats dels primers.

Una altra pauta de comportament, en aquest cas també una limitació, és la visió molt  a curt termini que tenen els polítics i  molts ciutadans. Els polítics no veuen més enllà de la propera convocatòria electoral i la gent (la majoria) no veuen més enllà de la següent paga o dinar. Això impedeix plantejar-se grans polítiques  que vagin més enllà dels quatre anys.

L'última pauta és el comportament de les empreses. Aquestes tenen interessos molt clars: seguir amb el model vigent, ja que els hi és molt rendible. Un model que suposa continuar cremant combustibles fòssils. Per això, compren informació malintencionada amb la única finalitat d'enganyar al públic.

Però, que cal fer per solucionar aquests comportament? Sachs dona dues solucions: la primera és comunicar ciència objectiva a l'esfera pública. Suposo que als polítics, sobretot, i també a molts ciutadans. És tracta, doncs, d'un problema de comunicació científica. Però, no només de comunicació científica. També calen altres tipus de comunicació: comunicar que part del problema no radica només en entendre la ciència que hi ha darrera els processos naturals globals i complexes. Part del problema també radica en comunicar tots aquells fets i problemes socials que tenen a veure amb el malviure d'algunes societats per raons de manca d'equitat (glocal).

La segona solució és atorgar poder a una ciutadania democràtica per tal que gestioni de forma responsable el planeta. Per aconseguir aquest poder, suposo que és indispensable el coneixement, però realment qui atorgarà el poder a la ciutadania? Ningú. El poder el té el ciutadà amb cada acte de consum que fa. Quan comprem estem  atorgant poder a certes empreses. I també el poder el tenim quan votem, per això s'ha d'anar molt en compte a qui es vota. Molts defensen models de societat rancis i caducats i pocs defensen models de societat més obertes, sostenibles i ecològiques, en definitiva més glocals.

Saviesa i estupidesa

Fan falta més treballadors sanitaris, més professors, més infraestructures per la salut i l'educació. I menys despesa militar. Conclusions de la conferència anual de l'ONU i organitzacions no governamentals closa ahir a Austràlia. Conclusions per tothom sabudes i prou evidents fent una passejada per les exposicions fotogràfiques de Visa pour l'image a Perpinyà.

Allí hi podem veure reflectides moltes guerres, molta sang, molta pobresa i massa violència. La part més fosca de la naturalesa humana. No deixen de ser fotografies de premsa. Les notícies, o la majoria de notícies, acostumen a ser negatives. S'hi destaquen conflictes armats: Afganistan, Iraq, Palestina...La sensació, després de veure gran part de les imatges, era aquesta: però que bèsties que som els humans, sembla que només sabem matar.

Malgrat tot hi vaig veure alguns reportatges fotogràfics que mostraven la part no bèl·lica ni genocida dels humans. La història d'un nen bombolla, la interessant feina dels equips d'emergències mèdiques, la fotografia d'una immensa sequoia i l'exposició, que em va servir de bàlsam per creure que els humans som humans, del fotògraf Olivier Föllmi. Fotografies de paisatges gent o natura acompanyades de frases de savis, científics, poetes o escriptors selecionades per la Danielle Föllmi, companya del fotògraf. Aquesta exposició és un tribut a l'herència espiritual del gènere humà. És la creu de la majoria d'exposicions, que deuen ser un tribut a l'estupidesa humana. Si hagués de mesura la espiritualitat i la saviesa enfront de l'estupidesa, tenint en compte la quantitat de fotografies que s'hi mostren, la balança es decantaria cap a la segona. Ja ho deia Albert Einstein"Només dues coses són infinites, l'univers i l'estupidesa humana, però no estic segur sobre el primer". En aquest post, només us animo que mireu atentament les fotografies d'en Olivier Föllmi, són realment un respir per l'ànima.

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.

Dia de la Terra: salvem-nos!

El dia 22 d'abril és el dia de la Terra. Un dels lemes que corre pels mitjans és Salvem la Terra. Bé, sóc partidari, no de salvar la terra, de salvar-nos a nosaltres com a espècie. Per salvar-nos de la catàstrofe ambiental i humana cal educació, reeducació i comunicació enfocada a que els ciutadans exigeixin als polítics canvis que comportin noves formes de gestionar la complexitat humana i natural. S'ha d'educar per tal de consumir menys.

Ahir vaig anar a una conferència de l'enginyer Marcel Coderch, l'organització Meandre, entitat que defensa el rodal de Manresa, l'Anella Verda de Manresa, el va convidar per parlar del decreixement econòmic. Va ser una conferència molt divulgativa, molt planera i per això no va entra en detall. En Coderch defensà el decreixement basant-se en arguments que surten de l'economista Thomas Robert Malthus, i de l'informe, redactat el 1972, per un equip de científics del Club de Roma, Els límits del creixement. Robert Malthus deia que si la població humana creixia a ritme més ràpid que la producció d'aliments i altres recursos, aquesta es moriria de gana i s'extingiria L'informe deia que en un planeta limitat o finit les dinàmiques de creixement no son sostenible i poden portar a malmetre el planeta i a fer desaparèixer els humans. Va mostrar els consum exagerat que fem dels recursos energètics amb fotografies de la Terra vista de "nit" des de l'aire o amb una fotografia d'una família mitjana nortamericana envoltada de tots els objectes i productes que directament o indirecta venen del petroli. També va aportar l'argument del peak oil, quan el consum de petroli a nivell planetari superi l'extracció. Moment que sembla que està a punt d'arribar.

La solució és deixar de consumir, gastar menys energia. Va atribuir l'excés de consum a dues causes: el bombardeig publicitari i l'obsessió de l'espècie humana a no veure més allà del que és immediat, en aquest cas la comoditat excessiva. Va dir que per acabar amb els problemes mediambientals bastaria promulgar una llei amb un sol article: queda prohibida la publicitat.

Si no fem això les repercussions sobre les poblacions humanes seran brusques i doloroses, sobretot per les poblacions que viuen en la pobresa. Les poblacions que vivim en l'abundància, també patirem si els polítics no són conscients ( i també els ciutadans) que estan gestionant sistemes complexos únics que donen situacions noves, irrepetibles i desconegudes. Un exemple l'erupció recent del volcà islandès Eyjafjalla i l'aturada de trànsit aeri europeu. És una situació única, complexa i difícil de què es repeteixi exactament igual. Són situacions que s'esdevenen per la gran interacció dels humans (amb la seva tecnologia), única des del punt de vista històric, i la natura.

Segons Coderch el canvi de model de societat vindrà de forma brusca i inesperada, una forta patacada, més gran que la de la crisi actual, ens farà replantejar el model de societat, doncs ara, malgrat tot, no ho estem fent. M'agradaria que les coses no fossin així i que amb educació i reeducació és solucionés lentament tota la problemàtica sociecològica. Sembla que el paper dels rics i els polítics (persones i estats) serà cabdal, però em dona la sensació que molts polítics (no tots, eh!) i molts més rics van a la seva bola.

Fracassos ambientals: zoologia desfermada.

El canvi climàtic no és un problema ambiental, és de comportament humà, de comportaments individuals i de comportaments de grup. Ja es va veure clarament en la COP 15 sobre el canvi climàtic. Manifestacions d'ecologistes, sense sentit, desqualificacions dels que no saben fer política, corredisses de polícies contra manifestants... Un problema d'actitud, de no saber resoldre conflictes, falta d'entesa i de respecte. També de falta de temps: massa coses a discutir, molta gent i pocs dies per parlar. També falta de cultura científica i també, com sempre, uns que es volen aprofitar dels altres, es a dir falta de confiança . I prepotència d'alguns i irresponsabilitat d'altres.

Un comportament humà d'origens prehistòrics, un comportament humà que no ha superat la il·lustració, els valors de la il·lustració. Ens comportem, els estats, com si fossim animals (que de fet ho som) que competeixen per un tall de carn, o com si estiguessim marcant el territori per por de què ens preguin els nostres recursos. Les guerres no són res més que això. Falta un govern d'ordre mundial ferm i no supeditat als interessos de cada estat o de minories deficients culturalment (i arrelades encara a la foscor de l'edat mitjana), si més no els seus governants, que basen el seu modus vivendi en l'explotació i la manca de respecte pels altres , amb pors amagades i amb creences estranyes que només mostren el rerefons biològic que ens conforma.

Com es soluciona això? Malgrat no tenir fàcil solució aquesta vindrà amb una bona educació. Però hi ha confiança en l'educació? No. La majoria de gent és comporta com ho fan els estats: marquen els seu territori dins de l'entorn familiar. Consumeixen, consumeixen i consumeixen. Tenen un nivell cultural baix i no han assumit els valors de la il·lustració, ni els de la complexitat, ni els de la democràcia, ni els dels respecte, insisteixo: tenen en general un nivell cultural baix, molt baix. Això sí, es mantenen les formes, es pensen que consumir a tort i a dret és un deure, perquè només es viu una vegada, això els hi dona el dret d'anar marcant territori com si fossin vulgars gossos amb vestits i perfums fabricats per la societat consumista. Tampoc els pares, les mares, els polítics, els sindicats confien gaire en l'educació i de retruc amb els sistemes educatiu (gran guarderia de nens, nenes i adolescents).

Cada acció nostre per senzilla que sigui pot afectar sempre algú altre. Ningú vol ser conscient d'això. I aquí radica tot el tema de la complexitat. El sumatori d'accions petites. O millor, el producte d'accions petites dona un resultat inesperat que pot repercutir sobre la millora o empitjorament de tots els humans del planeta. La solució és la intel·ligència creadora, amb una ètica al darrera que tingui en compte això. El gran problema es que ningu fa servir la seva intel·ligència, només es fa servir l'instint animal de supervivèncvia en les petites i grans accions.

Tota acció hauria de ser per sobreviure, però també hauria de ser una acció creadora i innovadora emb ganes de transformar la realitat i aconseguir un benestar per a tothom. Ara bé això només ho podrem fer amb una educació que ens proporcioni una cultura científica, ambiental, humanística i biològica (sabent que som i com ens podem comportar erroniament per només sobreviure).

Precursors del documental científic

Les primeres aplicacions d'imatges en moviment foren realitzades per científics. Pierre Jules César Janssen astrònom enregistrador del pas de Venus per davant del sol l'any 1874 amb el seu revolver fotogràfic. Eadweard Muybridge amb els seus estudis dels moviments d'animals cap l'any 1880. I el fisiòleg Étienne Jules Marey inventor del fusell fotogràfic, ideat per fotografiar el vol de les aus.

Però, malgrat els inicis del cinema documental fossin motivats per científics que volien documentar el seu treballs, els temes de contingut científic, naturalístic, ecològic o ambiental no tingueren gaire tirada. Amb l'invent del cinematògraf (1895) per Louise Lumière i l'invasió d'operadors arreu del món, el públic desembocar en una febre per veure les curtes pel·lícules d'un minut de durada. A la societat, al públic, li interessava més el fenomen del cinematograf que no pas els continguts. Després dels 3 o 4 primers anys de novetat, el continguts dels curts documentals esdevingueren notícies d'arreu del món. I pocs anys després la temàtica va ser molt diversa.

Un pioner del documental de natura.

Robert Flaherty, el 1922, amb Nanook of the north (Nanook l'esquimal), va ser un dels director pioners i més influents dins dels gènere de documental de natura i, sobretot, pioner del documetal en general. També podria ser perfectament el pioner del documental romàntic-naturalístic (aquell que preten retrobar-se amb una natura idíl·lica i irreal). Flaherty situa l'home com a mesura de totes les coses. Ell era un amant de l'home i el món natural, fascinat per les destreses de l'home primitiu i horroritzat per la deshumanitzant tecnologia de l'home modern. L'ideal de Flaherty era que la felicitat esixteix quan l'home és lliure i viu amb harmonia amb la natura. Flaherty és concentrà en els conflictes entre l'home i la natura en pobles primitius, feia una representació de la realitat, representava els periodes prospers de les societats filmades.

Flaherty no es proposava fer pel·líules sobre els desastre escomesos per l'home occidental sobre les poblacions natives. Només volia produir un document sobre el que havien estat aquells pobles, només volia retrobar els valors antics de les cultures filmades. Se'l classifica com a romàntic perquè destaca: la unitat familiar, la tradició, la llibertat de l'home per viure a la natura, i perquè creu en la bondat i felicitat de l'home primitiu i menys avançat. És a dir ataca un seguit de valors que estan en contra de la modernitat, defensant-ne de contraris: desencisament del món, la mecanització del món i de la societat, l'abstracció racionalista i la dissolució dels lligams socials.

Precisament els anys vint és un dels periodes de retorn als valors del romanticisme. El fet es repeteix cap els anys 60 i primers 70 i també ara mateix després de la predominància de les doctrines neolliberals. Els documentals de tema naturalístic resorgeixen amb més força durant aquests periodes. Amb el recolzament d'uns valors inexistents, o existents, però no de forma tant aïllada. Sovint es presenta una naturalesa pura i virginal, totalment aïllada de l'home, quan realment és tot el contrari: la naturalesa és marginal i sempre en contacte amb l'home. Seran els documentals de temàtica científica, versats en ecologia i biologia relacionades amb la sociologia i economia, com els de Jaques-Yves Cousteau, David Bellamy, David Attenborough ( amb les sèries: "Life on Earth", "The Living Planet", The Trials of Life", "Life in the Freezer" i "The Private Life of Plants") i Gerald Durrell apareguts en les últimes decades, que plantejaran la problemàtica ecològica rigorosament i entretinguda. No només presentaran el món natural aïllat o un ecologisme radical i irreflexiu. El tema de l'ecologisme segurament s'havia tocat en alguns documentals sense saber-ho, però sota una visió o prespectiva solament social, etnogràfica o antropològica.

Imatges i paraules sostenibles (breu reflexió)

Una imatge val més que mil paraules o una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit. Un exemple de paraula amb molts significats és sostenibilitat o sostenible.

Què és la sostenibilitat? No tothom quan fa servir aquesta paraula vol dir el mateix. Quan neix aquest concepte i per què? Quan una persona és sostenible? Quan una comunitat és sostenible? Quan una activitat humana és sostenible? El concepte neix durant la cimera de Rio de Janeiro del any 1992, després sota una definició feble i no compartida per a tothom, se n'han extret molts significats, segons els interessos de l'usuari.

Un sistema és sostenible quan no consumeix els seus recursos per sobre la taxa de renovació, quan s'estableix equitat entre els seus membres. Quan tothom participa en les decisions i funciona el govern i quan estem davant d'un sistema econòmic sa que és basa en el present i no en bombolles futures.

Els músics i els divulgadors de la ciència

El músic català Pau Casals era un excel·lent intèrpret. Es a dir, amb el seu violoncel tocava a la perfecció peces compostes per altres musics. També era un bon compositor. Creava, innovava peces musicals que aportaven alguna cosa nova als sentits. A més era un gran pedagog de la música: sabia conversar per ensenyar i per aprendre. I, finalment, era un bon director d'orquestra, sabia donar veu a multitud d'instruments per produir de forma emergent també emocions musicals.

Fent una analogia es podria dir que els divulgadors de ciència (o de coneixement en general) siguin mestres, professors, periodistes, comunicadors, persones espectacle, científics...Tots i totes han de ser bons intèrprets de partitures ja escrites per altres, per científics. També han de saber compondre o, si més no, saber com funciona el mètode per compondre. Hauríen de saber compondre seguint les estratègies retòriques de diferents llenguatges (audioviosual, escrit...). També cal que siguin bons pedagogs, saber motivar la gent i encarrilar-la seductorament cap a nous coneixements. Finalment, han de ser bons directors d'orquestra han d'integrar moltes veus provinents de científics de diferents branques del coneixement, així com les opinions i visons dels que no són científics: gent del carrer, polítics, gestors... Tot amb la finalitat de mostrar o donar un visió de la realitat més general o més glocal (global i local al mateix temps) o més integradora.