Dissenyadors, bons si pot ser: una nova llei educativa ja en vies d'extinció

Quines qualitats haurien de tenir el dissenyadors del nou sistema escolar (de la nova i ja vella llei d'educació)? Creatius, amb iniciativa individual, gent que valori les preguntes (i les respostes), autònoms, transgressors, capaços d'assumir riscs, empàtics, rigorosos, innovadors, compromesos, humanistes, científics, psicòlegs, exploradors, aventurers, crítics, col·laboradors, competitius, disciplinats, entusiastes, emprenedors, projectòlegs, imaginatius i una mica savis...

Els dissenyadors no haurien de ser els polítics, no haurien de ser els legisladors, no haurien de ser els catedràtics teòrics en didàctica, pedagogia o psicopedagogia que no han trepitjat mai una aula (o si l'han trepitjat deu ser fa molt de temps) i contemplen l'ensenyament de lluny, des de la seva càtedra (cadira), no haurien de ser els inspectors, no haurien de ser el sindicats ("els representants" dels docents a les ordres dels polítics). Haurien de ser els/les mestres i professors i professores, tenint en compte la realitat actual, i, sobretot, tenint present que per ensenyar cal conèixer, conèixer al nen o nena, al noi o la noia, de forma individualitzada. Les escoles han deixat de ser una "fàbrica" de producció massiva de ciutadans iguals i submisos. Ja no estem a la societat industrial, hem entrat a la societat del coneixement (o si més no així hauria de se). Cal una atenció individualitzada que reflecteixi les qualitats del professor o del mestre sobre l'alumne, i que reflecteixi la realitat canviant en la que vivim. Un professor o mestre ensenyant a pocs alumnes allò que el sap, aquest és l'autèntic canvi que ha de patir des de fa molts anys l'ensenyament. Això als polítics els hi importa poc. La qüestió es fer enrenou i sortir a la fotografia dient que han fet la millor llei d'educació del món malgrat que sigui un altre bunyol més.

Per desgracia crec que molts dels dissenyadors del sistema educatiu del futur s'ha quedat aturats en el temps, tenen al cap els valor de la revolució industrial, escoles és sinònim o igual a fàbriques que produeixen i deixen els seus residus sense saber-ne que fer. Per fer bons edificis cal buscar bons arquitectes, en cas contrari no ens en sortirem: molts mestres i professors actuals ho són, però estan encotillats per una administració i una polítics cecs. El gran problema no són els mestres i professors, és l'administració que no vol canviar, continua vivint en el passat industrial.

Sostenibilitat, salut, economia, rapidesa: bicicleta.

Les antigues civilitzacions d’Egipte, la Xina o l'Índia ja van construir màquines molt semblants a la bicicleta. Leonardo da Vinci, cap el 1490, va proposar, en els seu Codez Atlanticus, un esbós d’una bicicleta amb transmissió de cadena. Més endavant, es van construir vehicles senzills de dues rodes propulsats amb l’ajuda dels peus. Aquest són els inicis, la bicicleta ha evolucionat considerablement fins a la sofisticació de les plegables actuals o les de muntanya. La bicicleta és una màquina molt senzilla, però increïblement eficient, de propulsió humana i ideal per desplaçar-se tranquil•lament per zones urbanes. Ideal per moltes raons.

Què passaria si tota la gent que circula amb cotxe per una ciutat ho fes amb bicicleta? Crec que no hi hauria tants embussos. La velocitat de circulació milloraria. Hi hauria menys accidents. Les ciutats no estarien tant contaminades, hi hauria menys gasos i sorolls. A la llarga, els usuaris no haurien d’anar tant al gimnàs, perdrien pes i tindrien menys malalties cardiovasculars. En general, hi hauria una millora en la seva salut. A més, s’estalviarien temps: amb bicicleta trigues la meitat de temps que si vas a peu, amb transport públic o amb vehicle particular. I trigues el mateix temps que si vas amb cotxe o amb motocicleta. Una última raó per l’ús de la bicicleta és l’estalvi de diners.

L’escriptor H.G. Wells va sentenciar: “Quan veig un adult en una bicicleta, no perdo les esperances per el futur de la humanitat”. No sé a què feia referència la frase, però la podem interpretar sota el prisma de la sostenibilitat. Si la majoria de gent anés en bicicleta per les ciutats, i les ciutat estiguessin més preparades per poder-ho fer, hi hauria menys contaminació, més estalvi econòmic, energètic i de temps i més qualitat de vida. En definitiva, tindríem més benestar físic, psíquic i social.

Roba bona, bonica, barata i sostenible

L’altre dia, mentre esperava a l’andana de l’estació de tren, vaig veure entrar una parella que anava de vint-i-un botons. Ell anava del tot clàssic: americana, pantalons i corbata. Ella en canvi duia una indumentària no gaire clàssica: unes botes de taló alt que li arribaven per sota el genoll, un leotards negres combinats amb faldilla també de color negre i una americana curta negre sota de la qual hi portava una brusa. La dona anava exageradament carregada de joies. Sobre gustos no hi ha res escrit. De sobte, però em va venir al cap una pregunta, és la moda sostenible, un home o una dona són sostenibles en la seva manera de vestir?

Bé, primer, un petit aclariment. Segons la segona edició del diccionari de la llengua catalana, sostenible vol dir “que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic”.

La finalitat de la roba que està de moda és crear una falsa necessitat. La moda canvia cada temporada, per tant una peça de vestir, malgrat que pugui durar molt més temps, d’un any a l’altre deixa de ser usada subjectivament per la persona que l’ha comprat. Si hem de canviar de peça de roba de forma subjectiva i consumista cada quan pertoqui per anar a la moda, aleshores la moda no és sostenible. Quan més duri una peça de roba per exercir la seva funció, vestir, més sostenible serà. En comprar una peça de roba, caldrà trobar l’equilibri entre bo, bonic, barat i sostenible.

Hi ha tota una indústria tèxtil majoritària a favor de la moda consumista. Interessa vendre com més millor, vendre per anar a la moda. Si és així, aquestes indústries no són sostenibles, doncs usen de forma desconsiderada recursos naturals i energètics. Recursos que no es poden consumir indefinidament sense alterar l’equilibri ecològic de la terra. Si les energies usades per la fabricació fossin renovables i les matèries primeres també, per exemple energia solar i fibres d’origen vegetal provinents de plantes conreades, podríem dir que la indústria tendeix cap a la sostenibilitat. També ho serien si fossin capaces de crear un sistema de reciclatge o, fins i tot, reutilització, que impliques a l’usuari.

Cal dir que moltes marques de moda d’aquí tenen les seves fàbriques no sostenibles en països en vies de desenvolupament o d’integració al capitalisme salvatge, com per exemple la Xina. Venen roba fabricada contaminant i gastant recursos energètics del país en vies en desenvolupament a pesar d’haver estat dissenyades aquí.

En definitiva, crec que la indústria tèxtil i la moda per ser sostenibles hauran de canviar molt. Només sobreviuran a la crisi actual les que venguin roba bona, bonica, barata i sostenible. De moment, molt home i molta dona contribueixen a la insostenibilitat d’aquesta indústria. Són còmplices, van a ritme de moda, cada temporada han de comprar peces de roba, fan el joc a la indústria tèxtil insostenible i per tant ells també ho són. Quants armaris estan plens a vessar de roba que ningú es tornarà a posar mai més?

Petits canvis

Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat per en Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!), l’economista. Això és cert per canvis petits en el comportament humà: si tots fem un petit canvi la suma o producte serà un canvi molt més gran.

Podem dir que tot el que afavoreixi la nostre economia domèstica, sobretot l’estalvi, repercutirà en una bona salut ambiental. Un exemple clar: si estalviem aigua, la factura ens sortirà més barata i els nostres rius podran ser ecològicament viables. Un altre exemple: si fem durar més la roba i no estem tant pendents de les, sovint absurdes, modes l’estalvi a final de més pot ser considerable, i es gastaran menys recursos naturals. I un tercer: si consumim productes amb poc embalatge també estalviem recursos natural i segurament el producte serà més barat.

El poder de canvi cap a una societat més sostenible el tenim com a grup. Aquestes accions portades de forma individual i aïllada no porten enlloc. Cal per això fer veure a la gent que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient i que tot el que es bo pel medi ambient també és bo per la supervivència com a espècie. Els consumidors, els ciutadans,tenim el poder atorgat pels petits canvis. Un poder amb més força del que creiem. Si en fóssim conscients podríem fer tremolar a empresaris i polítics. Però això ho deixo per una altra entrada.

Un aclariment: què és la ciència?

La ciència és una activitat humana, per descomptat, realitzada sobretot per científics. Sovint, però es pensa que els científics pertanyen a un grup social aïllat de la resta dels humans els quals parlen un llenguatge inaccessible. Això no és del tot cert, la ciència, té la seva fonamentació en capacitats humanes que tothom comparteix, com per exemple l’observació i la de fer-se preguntes. I per tant tothom pot accedir-hi, i hi hauria d’accedir.

Els científics saben molt de molt poca cosa. Són especialistes. Però entre tots, és un dels moments de la història que hi ha més gent dedicada a la ciència, fent-se preguntes, observant i fent experiments aconsegueixen conèixer millor el món que ens envolta. També, però tenen en compte el que ja es coneix. Tots els coneixements científics són en constant revisió, són provisionals fins que algun científic a partir de noves observacions i experiments contradigui antigues afirmacions.

Els científics quan fan la seva feina utilitzen un mètode “objectiu” de treball, el mètode científic. Això fa que puguin fer afirmacions que són “veritat”. Objectiu i veritat entre cometes, ja que el mètode científic, malgrat ser un mètode que vol ser objectiu, és subjectiu doncs el realitza un subjecte. És però una subjectivitat encotillada dins del seu mètode, una subjectivitat menys subjectiva que la que pot tenir qualsevol persona en donar la seva opinió.

Tothom pot accedir a la ciència des de la seva feina i des de la divulgació científica, sempre que un vulgui, clar. L’accés és del tot indispensable ja que tant la ciència com la tecnologia són darrera de la majoria d’activitats humanes. Avui en dia el coneixement científic i tecnològic envolta qualsevol feina. Per exemple, un forner pot realitzar la seva feina sense tenir cap coneixement sobre fermentacions o llevats. A la llarga, però la curiositat del forner el portarà a tenir coneixement sobre la ciència del pa. Una altre via d’accés és la divulgació realitzada des dels mitjans de comunicació.

Tothom ha de tenir accés al coneixement científic i tecnològic que fa moure el món. Aquest coneixement és una eina de doble tall. És pot fer servir per fer créixer a la humanitat o per ensorrar-la en la seva misèria. L’energia atòmica serveix per fer-ne llum o bombes. La ciència no ha de fer por a ningú. Hem d’exigir que informacions i interpretacions científiques de la realitat per poder opinar amb una base, amb un bon criteri. Criteri que impliqui usar el coneixement científic perquè la gent al món (a tot el món) visqui de forma digna.

Pocs professors, molts alumnes i molts administradors

Entren a una botiga molt petita trenta persones de cop. Trenta clients, tots volen un producte que és semblant, però, ells de debò en necessiten un una mica diferent. Només hi ha un dependent. Només té preparades trenta unitats del mateix producte. El seu cap li ha dit que només pot vendre aquest. Són trenta productes idèntics. La gent no crida pel producte, està esperant apàtica. El dependent puja al taulell i llença de cop les trenta unitats de producte. Els clients el cullen amb desgana, no és exactament el que volien, però és el que hi ha. Quan com a adults demandem un servei, sempre volem que l'atenció sigui el màxim de personalitzada, volem que ens atenguin de forma única, volem que el producte o servei sigui una mica diferent. De fet el món empresarial porta cap aquesta tendència: personalitzar productes i serveis.

El professor ha d'ensenyar a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. La docència no hauria de ser el que tenim tots al cap: el professor parla i explica, tota l'aula escolta i pren apunts, la docència ja no és la classe magistral. El professor té a l'aula un nombre d'alumnes d'entre 25 i 37. Això fa impossible , tenint en compte les necessitats educatives de cada alumne, de donar una atenció (servei) personalitzada a cada alumne. La conseqüència clara i lògica, per les limitacions que imposa l'administració educativa, és la de tornar a la classe magistral. És la forma d'atendre malament a tots els alumnes donat que no els puc atendre de forma personalitzada.

Si els grups fossin més reduïts, com a molt uns quinze alumnes per professor, les activitats educatives serien molt més profitoses pels alumnes. Segurament se'ls atendria millor. És urgent personalitzar productes i personalitzar serveis. Això no és fa imposant, amb llibres d'editorial, programacions (temaris o continguts a ensenyar) semiobertes i imposades per l'administració. Encara estem a les antípodes, ens queda molt per fer per tenir una educació encarada a la societat del coneixement i del sentit crític. I no depèn només d'una llei d'educació. Depèn de tenir en compte fets tant bàsics i simples com per exemple el de la proporció alumnes professor. Com  menys alumnes el professor tingui a l'aula l'atenció serà molt més bona.

Sistemes d'educació (producció) en cadena

Henry Ford va idear el sistema de producció en cadena per a construir el model de cotxe Ford T. El cotxe, a mida que s'anava construint i es movia al llarg de cintes transportadores, passava per molts operaris, cada operari li afegia una peça nova. D'aquesta manera es podien fabricar moltes unitats de cotxe en poc temps. El nostre sistema educatiu consisteix en voler fabricar molts Ford T idèntics i si pot ser a baix cost, quants més en produïm més barat sortira tot, oi? La fàbrica de cotxes, a més de fabricar cotxes, produeix una gran quantitat de cotxes defectuosos que són desballestats, no serveixen per res. Quan es posen els cotxes al carrer, resulta que el paviment per on han de circular (cada cotxe circularà per un paviment diferent) els hi fa malbé els baixos i les rodes.

Els alumnes actuals d'educació obligatòria (primària i secundària) passen per molts mestres i professors. Sembla que es tracti de construir persones, socialitzar-les, de forma massiva. Se'ls hi han de posar dins del cap masses continguts que sovint mai més necessitaran en. No es poden socialitzar persones de forma massiva i quasi homogènia com es pretén en l'actualitat. S'han de formar (o millor dit donar una forma que pugui canviar després autònomament) persones capaces d'aprendre a aprendre, a aprendre a adaptar-se a noves situacions.

S'han d'ensenyar els continguts indispensables, triats pels professors i mestres, per a què els alumnes en acabar l'ensenyament siguin crítics i justos. S'adaptin a tots els terrenys possibles o a aquells que escolleixin lliurement. Mentre volguem formar alumnes de forma massificada sempre tindrem un percentatge de fracàs escolar (residus en la cadena de producció). S'hauria d'atendre amb més delicadesa els alumnes, estem formant nens, nens que són tots de partida diferents i al final de l'ensenyament, per molt que s'entestin determinades administracions, també.

Clons de companyia

El nombre d'animals de companyia a Catalunya deu ser molt alt. Els animals de companyia són un membre més de la familia. Els alimenten, els cuiden, els netegen, en alguns casos fins a l'exageració. Realment s'estableixen vincles emocionals forts entre amos i mascotes. Per això, la pèrdua i la mort d'aquest sers estimats comporta tristors i penes quasi indistingible a la pèrdua d'una persona estimada.

Fa uns dies, un grup de científics sudcoreans, treballadors d'una companyia biomèdica privada, RNL Bio, van clonar la mascota, en concret un gos, un pit bull terrier, de la senyora Bernann Mckinney per un preu mòdic de 50.000 dolars (li van fer un descompte a canvi de publicitat, la primera oferta va ser de 150.000 dolars). Van obtenir cinc còpies, cinc gossets, identiques des del punt de vista biològic. No és la primera vegada que es clonen gossos.

El 2005 uns científics també sudcoreans van aconseguir el primer clon de gos. Més endavant, el 2006, la mateixa companyia, va clonar gossos amb finalitats diverses: còpies de gossos detectors de drogues o utilitzats per la recerca en càncer. Sembla que cada vegada serà més fàcil aquest tipus de clonació. Per tant, s'obre una nova via de negoci, tot explotant emocions d'amos afligits, tristos, compungits i deleitosos de recuperar el passat d'una relació. Un negoci de futur per biòlegs és crear un laboratori dedicat a clonar animals de companyia. Un negoci prou lucratiu i de segur que tindrà molts clients. Primer seran les persones adinerades que accediran a aquests tipus de servei, més endavant hi haurà una gran massificació, s'abaratiran els costos de la clonació, tothom voldrà clonar les seves mascotes. Els amos dels animals clonats creuran que tenen la mateixa mascota. Seran feliços i retrobaran antigues emocions amb els seus companys de familia, si més no al principi de la nova relació, més tard tot pot canviar.

No ens podem oblidar que mai dos germans bessons són iguals, són molt diferents en el seu comportament segons el recorregut d'aprenentatge, unic que han tingut. Amb els animals passarà el mateix. L'animal serà una còpia exacta de la mascota des del punt de vista biològic. Alguns animals de companyia tenen uns comportaments únics només detectables pel seu amo, comportament que els fan diferents a tots els altres. No serà el matiex animal, però l'amo tindrà la il·lusió, cada vegada que es miri la seva mascota, que és el de debó.

Serà la il·lusió de que la mascota continuarà sent la mateixa però no serà així. El negoci no seria del tot ètic. En realitat no es vendrien clons és vendrien il·lusions. Els nous clons mascota serien un recordatori de la autèntica mascota. Una memòria parcial de com era la mascota, parcial però real i palpable.

Ja no hi ha intel·lectuals.

Nature està a favor de les llengües minoritàries, ho ha publicat en l’editorial. Nature és una de les revistes de referència científica amb més prestigi internacional. Aquesta editorial aconsella dient que les llengües minoritàries haurien d’estar protegides a França i a qualsevol lloc del món. L’editorial s’ha escrit arran de la prepotència d’algunes cultures, com la francesa de no voler protegir les llengües minoritàries que podem trobar dins del seu estat-regió (europea), com ho són: el bretó, l'occità, el basc, l’alsacià, el cors i el català.

En concret critica la posició de l'Acadèmia Francesa a no voler incloure aquestes llengües minoritàries dins la constitució francesa posant-les al mateix nivell que el francès té actualment. El seu argument és d’una incoherència infantil que fa riure: incloure-les aniria en contra de la "nació". No cal protegir-les, diuen, ja que és prou clar que forma part del patrimoni francès. Si no s’espavilen formaran part del patrimoni museístic francès.

La revista aconsella, des del posicionament científic, que cal tenir presents aquestes llengües a la constitució francesa donat que moltes llengües parlades a la terra, degut al fenomen de la globalització estan desapareixent, entre unes 6.000 i unes 7.000.

El govern francès, està contribuint, amb l’ajuda dels seus intel·lectuals (quins intel·lectuals més bons!), de forma impune, al genocidi cultural de llengües i cultures igual d’importants que la llengua i cultura francesa. A no ser que posi fil a l’agulla i comenci a protegir-les.

En altres estats-regió, també s’està contribuint al genocidi cultural i lingüístic amb l’ajuda dels "intel·lectuals" de pa sucat amb oli, que no entenen ni un borrall de ciència ni de cultura. Parlo de la regió espanyola europea on de tant en quan un seguit d’ineptes, autoanomenats intel·lectuals, això si saben escriure, publiquen manifests per protegir llengües que no necessiten cap mena de protecció. Protegeixen llengües per tal de massacrar-ne d’altres, els interessa la guerra lingüística i el genocidi. El govern de l'estat-regió és queda impassible, ja li convé, està a favor de que no és defensin les llengües minoritàries, vol que una predomini més que les altres, això el segle passat se’n deia colonització, ara en podríem dir genocidi de baixa intensitat.

En definitiva, és la prepotència i la incultura de certs estats-regió i de certs personatges amb poc respecte per la diferència i per la diversitat en el món. Gent massa provinciana, massa curta de mires que no ha viatjat gaire i que no llegeix el que cal llegir i escriu el que no cal escriure.

La mida dels ous

El mastegatatxes, Ficedula hypoleuca , és un ocellet que té una mida aproximada de uns 13 centímetres. Viu sobretot en boscos de fulla caduca, fagedes i rouredes, encara que també el podem trobar en alguna pineda. S’alimenta principalment de mosques.

L'ocellet ha tingut els seus moments de glòria en molts mitjans de comunicació. Gràcies a que l’investigador Jaime Potti, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), ha descobert que la mida dels ous d’aquesta au ha disminuït considerablement durant els últims setze anys, la reducció de la mida és deguda a l’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic.

Jaime Potti ha hagut d’estudiar més 6.000 ous de més de 1.300 postes dels mastegatatxes que viuen a La Hiruela, a la Sierra de Madrid. Segons el científic un augment de temperatura hauria de produir un efecte contrari és a dir un augment de la mida dels ous. Més temperatura , més insectes, més aliment, més creixement. Com és possible que no passi això?

Això no passa perquè, a La Hiruela, s’ha avançat la primavera i el mastegatatxes fa com si res. No ha adaptat la seva època de migració a aquest avançament. Arriba tard i no troba prou aliment, i com a resultat els ous són més petits.

Molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta notícia. La nota de premsa del CSIC explicava aquests fets i publicava una fotografia de dos ous, un de gran i un de petit, al costat d’un regle graduat.

Ahir (5 de juny), en el programa de Comradio, Una hora de cua, emès de 12 a 1 del migdia, van deixar anar la notícia amb una imprecisió descomunal. Primer, no sabien el nom de l’ocell en català, en llatí sí, és clar. I després deien que la mala qualitat del menjar ha fet que els ous “passin de 18 centímetres a 12 centímetres”. Increïble! No! No m’he dignat ni a llegir les fonts originals de la notícia. El mastegatatxes fa una mida de 13 cm, és possible que posi ous de 12 o 18 centímetres? L’error del periodista ha estat, segurament, en mirar la fotografia dels ous i el regle i creure que el regle mesurava centímetres en lloc de mil·límetres. O bé en creure que l’ocell en qüestió era com un estruç. O bé, i el més imperdonable, que no ha anat directament a les fonts (el científic o la revista on el científic ha publicat l’estudi).

Diuen que el programa és, sobretot, de comentari i reflexió de notícies amb un toc d’humor i sense gaire transcendència. Malgrat tot, és podria ser més rigorós i precís amb el fets. Ja ho diuen els fets són els fets i el comentari és lliure. Però si canviem els fets com serà el comentari?

Gràcies! Santi Santamaria

Ser crítics amb els polítics i altres poders és cabdal. No fos cas que ens donessin gat per llebre. Per ser-ho cal informació. I cal que aquesta informació es transformi en valors, és a dir que prengui una dimensió social. Com la informació és converteix en valors? Qui la converteix en valors?

Un exemple d’aquesta setmana permet veure com s’esdevé aquest salt. El cuiner de Can Fabes, Santi Santamaria, ha vingut a dir que hi ha un cert descontrol en la utilització dels additius en els restaurants. Els additius estan molt controlats en la indústria alimentària, per què no ho haurien d’estar en les cuines de qualsevol restaurant? Els ciutadans dipositem la nostra confiança en qualsevol dels productes alimentaris etiquetats que ens mengem. Perquè sabem que darrera de cada producte hi ha un control molt estricte de la seva composició. Fins i tot se’ns informa del que conté l’aliment, tot surt reflectit en l’etiqueta. On no hi ha cap mena de control sobre alguns productes, quantitats utilitzades, és a les cuines dels restaurants. Santamaria només ha anat a favor del benestar de tothom. La resposta per part del cuiners Michelin, i d’altres, ha estat contundent perquè darrera els productes utilitzats hi ha un potent mercat, hi ha negoci i diners. Sinó la resposta no hagués estat desmesurada.

Els additius han pres dimensió social. Com tot avanç científic o tecnològic, els additius són una arma de doble tall, se’n pot fer bon ús o no. Un mal ús dels additius podria repercutir sobre la nostra salut. Un mal ús pels cuiners. A més, cal afegir que els fabricants d’aquest productes haurien fet negoci venen els seus additius directament als cuiners i anant en contra de la nostra salut. Cal regular aquesta situació.

L’amplificador d’aquesta situació ha estat un cuiner. Els valors defensats: la informació i la salut, volem saber el que mengem i volem estar sans. Santi Santamaria potser vendrà més exemplars del seu nou llibre, però sens dubte ens ha fet un favor a tots els ciutadans criticant una situació insostenible i injusta. Gràcies Santi!! Tant de bo hi hagués més gent crítica capaç d’enfrontar-se a situacions que van en contra de la societat del benestar.

L’alzinar contra l’espectacle

Aquests dies la plataforma de defensa de Collserola està lluitant perquè no es tiri endavant l’ampliació de la muntanya russa del parc d’atraccions del Tibidabo. Tal projecte mataria un alzinar vell i petit del solell de Collserola.

Per què s’ha de construir una ampliació de la muntanya russa? Per què s’ha de protegir l’alzinar? És un exemple de la confrontació entre dos models de societat. El model de divertim-nos fins a morir. Construïm una muntanya russa més al país, que és del tot imprescindible, però va bé si més no per tenir entretinguda a la gent, i, secundàriament gastem energia i contaminem. Cal diversió a tot preu, o dit d’una manera cal guanyar diners a costa de la diversió, tot amb la finalitat de mantenir el primitiu parc d’atraccions del Tibidabo. Davant d’aquest model, n’hi ha una altre que té plantejaments globals alhora de pensar accions i activitats sobre la terra.

Mantenir l’alzinar sembla una opció que estaria encabida en un model més respectuós amb nosaltres mateixos i, per tant, amb la natura. No destruïm res, aprenem a cuidar, a valorar la natura. Els responsables del Parc podrien aprofitar els valors d’aquest alzinar amb un projecte d’educació ambiental. No interessa. Interessa molta gent, més de 600.000 persones a l'any (amb petjada ecològica inclosa: residus, contaminació...), molt espectacle, moltes emocions, molta adrenalina, molt vertigen, molta diversió i en definitiva molt diner. Els valors de l’espectacle i l’infantilisme apàtic i passiu predominants avui en dia.

Caldria trencar el tòpic: només es poden protegir els grans espais naturals. Caldria contestar la pregunta: quina és la superfície mínima natural a preservar en tot el planeta terra? La suma de petites accions com aquestes a tot el planeta tindria una conclusió molt clara: perdre una gran quantitat de boscos. Només es tallaran 58 arbres, diuen els poderosos de l’ajuntament de Barcelona. Diuen que l’atracció no afectarà gaire, que es replantaran algunes plantes i arbustos. Un dels atractius es que l’atracció circularà en mig de la natura (que bonic!!), potser algú argumentarà que la muntanya russa serà molt sostenibilista amb el que queda d’alzinar. Aquest, però no és el problema real de fons, no.

Avui dia, els plantejaments han de ser globals, ja ho hem vist amb l’efecte hivernacle. Un cotxe contamina poc, una indústria contamina poc, però si sumem tots els cotxes i totes les indústries del món, quin és el resultat? El canvi climàtic. Quin serà el resultat si anem retallant petits trossos de natura per tot arreu del planeta? A la llarga, això tindrà algun efecte global. La pèrdua de biodiversitat és un problema global que no només afecta les selves tropicals, afecta a tot el planeta. Val la pena destruir un petit alzinar, sabent que ni l’alzina ni l’alzinar estan en perill d’extinció? Jo crec que no val la pena. Molts petits alzinar sumen un gran bosc.

Documentals de...? (tercera part)

La frase d'Albert Einstein: els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim ens va molt bé per fer una petita comparació entre dues percepcions d'una mateixa realitat: una és la percepció o construcció científica i l'altre és la percepció o construcció cinematografica de fets esdevinguts a la naturalesa. La pregunta de partida que ens fem és la naturalesa construida o filmada en els documentals, és la mateixa naturalesa construida o investigada pels científics? Una primera conclusió és que la natura vista des d'una perspectiva científica és molt més avorrida que la natura mostrada en els documentals. Sembla que la natura mostrada en els documentals ha de tenir un alt contingut d'acció, excitació i espectacle.

Un exemple molt clar d'aquestes dues percepcions. Els lleons africans gasten vint hores al dia per descansar, aquesta és la percepció científica, el fet científic. En un programa documental sobre lleons d'una hora, això equivaldria a veure lleons sense fer res durant quaranta dos minuts! Si un documental mostes només això, tothom canviaria ràpidament de canal, seria un programa realment dolent i avorrit, que no aportaria res de nou a l'espectador. La realitat natural no es reprodueix tal com és, ja que senzillament no interessa ni als espectadors ni als productors ni a les cadenes de televisió. Per això les imatges o documentals sencers amb més impacte visual són les triomfadors: el lleo cançant i esquarterant a les seves preses.

Tot el que passa en els documentals de natura no és ni la realitat natural, per suposat, ni la percepció científica, els fets científics. Però hi ha documentals i documetals. Uns contextualitzen i intenten mostrar-nos, diferents percepcions de la realitat natural, per exemple aportant punts de vista diferents: com s'ha fet l'observació o filmació dels lleons, que en diuen els científics especialistes en comportament... A tot això, clar, sempre se li afegeixen imatges amb fort impacte dramàtic i visual. Altres documentals, però, es queden només amb aquestes imatges, descontextualitzen tant en l'espai com en el temps, i si l'espectador no té gaire experiència sobre els llocs i èssers vius mostrats, els documentalistes, facilment, li ficaran un gol, malgrat que el documental de natura estigui farcit de fets científics. La conclusió clara és que aleshores l'espectador tindrà una falsa concepció de la natura. Per això els documentals de natura haurien de ser un sumatori de percepcions diverses d'un mateix fet natural, no només una única percepció esbiaixada, espectacular i dramàtica del mateix fet. D'aquesta forma, mirant els documentals de natura ens ho passem bé i aprenem.

Biopics de biòlegs

Del 14 al 22 de març, s'ha celebrat, a Whashington, l' Environmental Film Festival, on s'hi han presentat moltes pel·lícules, unes 115, de temàtica ambiental, tant de ficció com de no ficció. Aquí només en destacaré dues, que aviat espero que estiguin traduïdes al català i presentades als Països Catalans. Són dues pel·lícules de temàtica biografica, dedicades a dos grans biòlegs americans: E.O.Wilson i Rachel Carson.

La primera pel·lícula, una biografia passada pel sedàs de la ficció, A sense of wonder (USA, 2008, 54 min.), es basa en la vida i escrits de la biòloga Rachel Carson. Ens mostra o explica l'estimació que tenia per la natura i la lluita per defensar-la. Carson va publicar l'any 1962 el llibre Silent spring amb la finalitat d'aportar arguments que anessin en contra de la utilització dels insecticides, el DDT. S'aixecà una gran controversia ambiental: industries , governs i ecologistes volien dir la seva. La pel·licula s'esdevé sobretot en l'últim any de la vida de l'escriptora. Carson es interpretada per l'actriu Kaiulani Lee i dirigida Christopher Monger. L'antecedent d'aquesta pel·lícula és una obra de teatre amb el mateix títol i interpretada per la mateixa actriu.

L'altre pel·licula és un documental biografic sobre E. O. Wilson, guanyador, d'entre molts d'altres premis, com el Pulitzer, del Premi Internacional Catalunya l'any passat. Wilson és un biòleg, especialitzat en entomologia, que ha estudiat el comportament de les formigues des de la prespectiva social, des de la sociobiologia. Aquest estudis aixecaren molta polseguera, ja que suggeria que els gens determinaven el comportament. A més, ha fet importants aportacions en el camp de l'evolució i també ha esta un ferm defensor de la diversitat biològica o biodiversitat. Darwin’s natural heir (USA, 2008, 52 min.) és el nom d'aquest documental biografic dirigit per per David Dugan i produït per Neil Patterson. Tant director com productor ja van fer una presentació d'aquest treball, fa un any, amb el títol de The Secret Life of a Naturalist.

Suarem!

He llegit, sense aturador, el llibre Suarem! El clima que ens espera, és un bon llibre de divulgació, un llibre escrit per moltes mans, però dirigit pel biòleg o socioecòleg Ramon Folch. És un llibre més sobre el canvi climàtic? Sí i no. Es un llibre atípic. No és un assaig divulgatiu, ni tampoc una ficció novel·lada sobre fets reals (una novel·la que en la seva trama parli del canvi climàtic).

És un entremig, ens parla sobre canvi climàtic, què és, causes, conseqüències i possibles solucions. Tot comença amb la Laia, una metgessa amb ganes de saber què és això del canvi climàtic. A partir d'aquí comença a enviar i rebre correus electrònics. D'un ecòleg, d'un economista, d'una periodista, d'un funcionari europeu... Dues lectures, correus electrònics i documents adjunts. Llenguatge planer i llenguatge especialitzat.

Darrera cada correu, es visible l'argumentari d'en Ramon Folch, l'argumentari sostenibilista que porta construin des de fa molt de temps, i, a més, la rigorositat científica que el caracteritza. També, hi trobem un llenguatge assequible i entenedor proporcionat pel mateix Folch i pels periodistes que han col·laborat i coordinat el redactat del llibre: Oriol Lladó, Lidia Hervàs i equip.

És un llibre que recomano a tothom. És cultura en majúscules. L'hauríen de llegir, sobretot, els polítics desinformats que no saben les diferències entre el forat de la d'ozó, la desertització i el canvi climàtic. I els lletraferits, o intelectuals del país, que no toquen o no volen tocar de peus a terra: saben qui va escriure La plaça del Diamant però no saben qui era en Ramon Margalef.

Bo per la butxaca, bo pel medi ambient

El Toyota Prius, un cotxe híbrid, tira 104 grams de diòxid de carboni per quilòmetre recorregut a l’atmosfera. Es dels cotxes que menys contamina. A l’extrem oposat hi tenim el Roadster L144 de Lamborghini. Contamina cinc vegades més: 520 gram de diòxid de carboni per quilòmetre.

El CO2 que hi ha la gasolina torna a l'atmosfera després de molt temps. El petroli són restes d'organismes que en última instància utilitzaven com a font d'energia la glucosa, obtinguda d'una planta o d'un altre animal que l'obtenia d'una altra planta.La planta havia fabricat la glucosa amb el CO2 atmosfèric, aigua, nitrògen, fosfor i la llum de sol. Els nivells de CO2 de l'atmosfera depenen també de la fotosíntesi. Més fotosíntesi, menys CO2.

Tots els organismes estem fets de molècules que contenen carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i fòsfor, entre d’altres elements químics. El carboni del nostre organisme prové del carboni de les molècules de diòxid de carboni.

Les plantes tenen la increïble capacitat de prendre el CO2 de l’aire i, amb l’ajuda de l’energia del sol i una substància que tenen a les seves fulles anomenada clorofil·la, transformar-lo en cel·lulosa o glucosa, en hidrats de carboni “sucres” que serviran d’aliment a qualsevol organisme. Quantes més plantes hi hagi, més fotosíntesi i menys CO2.

Amb tota aquesta història penseu que quan menys gasti un cotxe menys es contribuirà al canvi climàtic. Com vulgueu, del dret o del revés, contaminar massa no és gaire bo, ja es sabut per tothom que les masses sempre piquen, o no? A la llarga els cotxes menys contaminant surten més barats, el que es bo pel medi ambient acostuma a ser bo per la butxaca pròpia i per la butxaca “global”. El que tinguin un cotxe que contamini més: o paguen més impostos o planten plantes.

Com ha de ser un bloc?

Segons en Marc Vidal, impulsor de la Catosfera, un bon bloc ha de complir algun dels següents requisits. Ha de permetre comentaris, ha de ser conversa, ha de ser imprevisible, ha de generar xarxa, ha d'investigar en les eines que la xarxa interactiva proporciona i sobretot ha de ser honest . Aquestes característiques són molt discutibles.

Ser conversa, permetre comentaris o generar xarxa és el mateix que dir que el bloc genera cultura, si definim la cultura com un espai de comunicació. La cultura és l'espai de comunicació. En aquest cas seria l'espai de comunicació virtual creat entorn d'una temàtica o un d'un fil conductor que es mesura pel nombre d'entrades al bloc, pels ellaços que hi arriben i pels que hi surten, com també pel nombre de comentaris coherents que si poden donar. En aquest punt, cal dir que sovint els comentaris que es fan són soliloquis que responen a postures extremes sobre un punt (a no ser que hi hagi comentaris fets per comentaristes que són el mateix blocaire però amb una altra identitat). També són massa sovint opinions poc fonamentades amb la realitat, amb els fets. Són comentaris curts que no donen cap possibilitat a l'anàlisis.

Imprevisible? No sé si aquí en Vidal volia dir innovador. La comunitat creix sempre hi quan s'aportin novetats. Si impresvisible vol dir que el blocaire aporti idees totalment innovadores i creatives jo hi estic totalment a favor. Ara bé, si vol dir espectacular, aleshores no hi estic gens a favor. Imprevisible no ho ha de ser el lector busca sempre alguna cosa previsible i sorprenent,això sí.

Un bloc ha de ser un punt d'investigació en les eines que la xarxa interactiva proporciona? Jo crec que no. Senzillament, si és un bloc de cuina, de medi ambient, d'ecologia, de ciència...de qualsevol temàtica, val més que es dediqui a construir la comunitat o cultura pròpia la seva temàtica. Parlar de les eines és el mateix que parlar sobre el tipus de bolígraf o tinta utilitzada mentre redactem un dietari.

Tampoc cal ser molt honest quan es redacta un bloc. Si honest és sinònim de raonable. De bloc n'hi ha de fantàstics, n'hi ha que res tenen a veure amb la raó, ni amb fets objectius, n'hi ha molts que estan en la sinuosa frontera entre la ficció i la no ficció.

Anàlisi de sang a Catalunya!

L’aigua que porten els rius d’un país és com la sang que circula pel torrent sanguini d’un ésser humà. Una anàlisi de sang diu molt de la salut d’una persona. L’anàlisi dels rius també diu molt de la salut d'un país, diu molt clarament quines malalties pateix aquest país. Aquests dies, s’han fet tres anàlisis de sang a Catalunya.

La primera anàlisis certifica un excés de fenol substàncies organoclorades. Carpes i anguiles, 1.500 quilos, recollides mortes al Francolí. Això només és el començament només s’han netejat una quarta part del tram de riu afectat. L’aigua només està contaminada amb fenol i altres productes tòxics! Aigües de Tarragona s’ha vist obligada a tallar una captació d’aigües. L’abocament segons les autoritats no ha suposat cap perill per la salut pública. El responsable de tot plegat: Repsol.

Segona anàlisi: massa mercuri i massa substàncies organoclorades. No mengeu peix pescat als últims 100 quilòmetres del riu Ebre. Silurs i carpes tenen metalls pesats, mercuri i productes organoclorats molt tòxics per la salut. Substàncies provinents dels residus tòxics acumulats al pantà de Flix per l’empresa Erkímia.

La tercera anàlisi: alts nivell de cocaïna. A la depuradora del Prat del Llobregat es netegen les aigües abocades per 1,3 milions d’habitants de Barcelona i el seu entorn. L’aigua que entra a la depuradora, durant un dia, pot contenir de 1,5 a 2 quilos de cocaïna o substàncies derivades d’aquesta. Una diagnosi després de observar les anàlisis.

El nostre pacient té perill molt greu de patir càncer en la zona del Francolí, degut a la presencia de citotòxics com el fenol. El últim tram de l’Ebre podria tenir vòmits, diarrea, pèrdua de la gana, debilitat muscular i a la llarga lesions en ronyons, cervell i sistema nerviós. Aquest són els efectes del mercuri. Finalment, Barcelona i el seu entorn, com segueixin drogant-se, poden patir des de fortes paranoies a un deteriorament del sistema nerviós, deficiències en el sistema respiratori i del cardiovascular: taquicàrdia, hipertensió, respiració irregular i parada respiratòria.

Resumint, societat catalana i territori català són molt malalts: càncer i drogoaddicció. L’origen del càncer és la producció de les empreses i consum poc crític i irresponsable dels ciutadans. I la drogoaddicció té el seu origen en l’infantilisme en que vivim submergits: només divertir-se sense cap mena d’esforç i sense valorar res, sense pensar, desconnectant-se de la realitat amb drogues.

Paleolític i futbol

Al paleolític només el mascles anaven de caça. Els mascles cooperaven en la caça. Era una tècnica productiva important, una font d’aliments rics en energia, les proteïnes. El mascles van aprendre a compartir la presa. La caça implicava organitzar-se com a grup, es tractava d’aconseguir caçar o matar la presa. Els mascles anaven a caçar, les dones recol·lectaven fruits i plantes comestibles. Els mascles van aprendre a compartir i a cooperar.

Per aconseguir la presa cal organitzar-se de forma cooperativa un o dos donen ordres, els altres membres del grup obeeixen. Finalment la presa queda acorralada i és caçada. La caça es celebrada primer pels homes i després dins del grup o tribu junt amb les femelles, s’ha aconseguit una gran gesta. Hi haurà aliment energètic per una setmana.

Crec que el futbol, també d’altres esports, és, de forma metafòrica, la representació de la caça. La majoria de jugadors de futbol són mascles. Ens agrada tant el futbol, als mascles, perquè forma part de la nostra biologia. Organitzar-se, cooperar i compartir, per aconseguir un objectiu: fer un gol, o més d’un. La presa és la porteria. L’equip contrari són els obstacles que cal anar esquivant al llarg de la cacera o potser una tribu que competeix per la mateixa presa.

Quan s’ha fet un gol, els futbolistes celebren la gesta aconseguida, s’abracen i fan salts, també ho celebren els del seu equip, els seus animadors o fans, tal com feien els nostres avantpassats al tornar amb la seva tribu o grup. El futbol no deixa de ser un ritual primitiu semblant al de la caça. L’entrenador i el seu ajudant són els que donen crits des de la banda, els onze jugadors segueixen les ordres. Han d’aconseguir marcar, s’hi estan jugant molt, la possibilitat de poder menjar un bon tall de carn!

Si l’equip guanya el partit, voldrà dir que la caça ha estat de les millors: tants gols tantes preses. Fins la setmana vinent ja no caldrà posar-se el vestit de futbol, ja hi ha prou carn per menjar, i també hi ha prou alegria. La derrota no pot existir, la derrota implica no tenir aliment, quedar-se sense energia per caçar. No s’ha cooperat prou bé i no es podrà compartir res.

Guixem, despullats!

Avui hem fet una sortida naturalista pel Baix Empordà. Hem pujat la muntanya del Montgrí (303 metres). Aquesta forma part d'un magnífic massís calcari format fa uns 100 milions d'anys. Hem vist el castell i el cau del Duc. I hem pogut observar els rasclers sobre algunes roques calcàries produïts per la dissolució de la roca en caure-li aigua de pluja carregada de diòxid de carboni. Els rasclers són solcs naturals, els fa la pluja, res tenen a veure amb la cultura humana, són un fenomen geològic inevitable. Altres fenomens com veurem són molt evitables.

Després de visitar el castell, hem visitat els aiguamolls del Ter Vell, la gola del riu Ter i s'illa Roja, ja tocant a Pals. Un dia fantàstic, molt de sol i una mica de vent. Només m'han preocupat tres desagradables troballes. La primera és la deixadesa de l'administració davant l'agressió del patrimoni cultural. El castell del Montgri sembla que no formi part del patrimoni arquitectònic de Catalunya o, si més no, de Torroella. Feia pena i vergonya pujar per l'escala de cargol que accedeix a la part superior del castell. Plena de guixades i de pintades d'adolescents. També els cartells informadors mostraven una manca de cura i deixadesa. Crec que s'hauria de fer pagar entrada i potser posar guies. La gent valoraria més les coses i els adolescents o, com veurem a continuació, no tan adolescents no guixarien les parets.

La segona troballa desagradable: el cau del Duc forma part del patrimoni arqueològic. Com es que està tant deixat? Ple de deixalles, amb les parets brutes del fum i ple de pintades? Hi ha gent que no valora res. Pagant només hi anirien els que ho respecte.

Per finalitzar, la tercera troballa ha estat a la platja de s'illa Roja, a Pals. És una platja nudista. Fins aqui cap problema. Però resulta que els nudistes, per evitar perdre tant preuat territori, s'han dedicat a fer tres immenses pintades, són les que jo he comptat, sobre les roques: "Platja nudista". Són una mica bruts i no pel fet d'anar despullat. En aquest cas, és una destrucció impune del patrimoni natural i una falta de civisme. Els nudistes valoren el nudisme, però la platja no. L'administració hauria de tancar la platja, només hauríen de deixar entrar (pagant) a nudistes i no nudistes cívics amb el entorn natural.

Sovint aquest país en lloc de sembla un pais desenvolupat sembla un país del tercer món. Això és produït pel retard educatiu que portem. Falta molta educació, falta molta cultura, però sobretot a la gent adulta. Els maleducats es pensen que tenen tots els drets i cap deure.

Contradiccions humanes

Llegeixo dues notícies curtes aparegudes al National Geographic de desembre del 2007. La notícia "Viure una llarga vida" explica les causes de la longevitat en una regió de Costa Rica, la península de Nicoya. En una altra notícia, la revista ens fa una classifició dels llocs més contaminats del planeta, es titula "Llocs més contaminats".

En "Viure una llarga vida" s'explica que a la terra hi ha certes regions, zones blaves o punts calents de longevitat, on la gent té esperances de vida molt altes, hi ha molta gent que arriba als cent anys. Aquestes zones blaves són tres: la península de Nicoya de Costa Rica, Sardenya i Oquinawa. En el cas concret de Costa Rica diu que el secret de la longevitat radica en una dieta rica en vegetals, prendre molt el sol per produir molta vitamina D (és un dels llocs del món on els nivellsde radiació solar són alts), tenir una sòlida fe, mantenir estretes realcions socials, consumir aigua rica amb calci, a més d efer exercicimoderat. Tot plegat fa que els ossos siguin més forts i que hi hagi menys cardiopaties.

Per altre banda, llegeixo que l'ONG Blacksmith Institute ha preparat un informe sobre els llocs més contaminats del món. A partir d'aquesta informació la revista National Geographic situa, en un mapa del món, els trenta llocs més contaminats de la terra l'any 2007. Dona la casualitat que la majoria d'aquest punts estan situats en països de sudamèrica i sobre el continent asiàtic.

Les dues notícies em produeixen una sensació d'incoherència social: uns busquen els punts més saludables de la terra on els humans poden viure més anys, mentre els altres es dediquen a contaminar llocs on la gent no deu viure molts més anys que en altres llocs de la terra. Uns volen viure molts anys i altres es dediquen a contaminar a tort i a dret perquè la gent no visqui tants anys.

Tenim ganes de saber el secret de la longevitat, conèixer l'elixir de l'eterna juventut i, al mateix temps, ens dediquem a escurçar la vida d'altres persones contaminant llocs de la terra on els humans no hi podran anar-hi mai més o, si més no, només quan hagin passat molts anys i el lloc s'hagi descontaminat. Són les contradicions de ser una espècie tant incoherent i, sobretot, tant poc educada i respectusosa amb els altres. Queda tant per fer i tant per educar.