Dissenyadors, bons si pot ser: una nova llei educativa ja en vies d'extinció

Quines qualitats haurien de tenir el dissenyadors del nou sistema escolar (de la nova i ja vella llei d'educació)? Creatius, amb iniciativa individual, gent que valori les preguntes (i les respostes), autònoms, transgressors, capaços d'assumir riscs, empàtics, rigorosos, innovadors, compromesos, humanistes, científics, psicòlegs, exploradors, aventurers, crítics, col·laboradors, competitius, disciplinats, entusiastes, emprenedors, projectòlegs, imaginatius i una mica savis...

Els dissenyadors no haurien de ser els polítics, no haurien de ser els legisladors, no haurien de ser els catedràtics teòrics en didàctica, pedagogia o psicopedagogia que no han trepitjat mai una aula (o si l'han trepitjat deu ser fa molt de temps) i contemplen l'ensenyament de lluny, des de la seva càtedra (cadira), no haurien de ser els inspectors, no haurien de ser el sindicats ("els representants" dels docents a les ordres dels polítics). Haurien de ser els/les mestres i professors i professores, tenint en compte la realitat actual, i, sobretot, tenint present que per ensenyar cal conèixer, conèixer al nen o nena, al noi o la noia, de forma individualitzada. Les escoles han deixat de ser una "fàbrica" de producció massiva de ciutadans iguals i submisos. Ja no estem a la societat industrial, hem entrat a la societat del coneixement (o si més no així hauria de se). Cal una atenció individualitzada que reflecteixi les qualitats del professor o del mestre sobre l'alumne, i que reflecteixi la realitat canviant en la que vivim. Un professor o mestre ensenyant a pocs alumnes allò que el sap, aquest és l'autèntic canvi que ha de patir des de fa molts anys l'ensenyament. Això als polítics els hi importa poc. La qüestió es fer enrenou i sortir a la fotografia dient que han fet la millor llei d'educació del món malgrat que sigui un altre bunyol més.

Per desgracia crec que molts dels dissenyadors del sistema educatiu del futur s'ha quedat aturats en el temps, tenen al cap els valor de la revolució industrial, escoles és sinònim o igual a fàbriques que produeixen i deixen els seus residus sense saber-ne que fer. Per fer bons edificis cal buscar bons arquitectes, en cas contrari no ens en sortirem: molts mestres i professors actuals ho són, però estan encotillats per una administració i una polítics cecs. El gran problema no són els mestres i professors, és l'administració que no vol canviar, continua vivint en el passat industrial.

Pocs professors, molts alumnes i molts administradors

Entren a una botiga molt petita trenta persones de cop. Trenta clients, tots volen un producte que és semblant, però, ells de debò en necessiten un una mica diferent. Només hi ha un dependent. Només té preparades trenta unitats del mateix producte. El seu cap li ha dit que només pot vendre aquest. Són trenta productes idèntics. La gent no crida pel producte, està esperant apàtica. El dependent puja al taulell i llença de cop les trenta unitats de producte. Els clients el cullen amb desgana, no és exactament el que volien, però és el que hi ha. Quan com a adults demandem un servei, sempre volem que l'atenció sigui el màxim de personalitzada, volem que ens atenguin de forma única, volem que el producte o servei sigui una mica diferent. De fet el món empresarial porta cap aquesta tendència: personalitzar productes i serveis.

El professor ha d'ensenyar a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. La docència no hauria de ser el que tenim tots al cap: el professor parla i explica, tota l'aula escolta i pren apunts, la docència ja no és la classe magistral. El professor té a l'aula un nombre d'alumnes d'entre 25 i 37. Això fa impossible , tenint en compte les necessitats educatives de cada alumne, de donar una atenció (servei) personalitzada a cada alumne. La conseqüència clara i lògica, per les limitacions que imposa l'administració educativa, és la de tornar a la classe magistral. És la forma d'atendre malament a tots els alumnes donat que no els puc atendre de forma personalitzada.

Si els grups fossin més reduïts, com a molt uns quinze alumnes per professor, les activitats educatives serien molt més profitoses pels alumnes. Segurament se'ls atendria millor. És urgent personalitzar productes i personalitzar serveis. Això no és fa imposant, amb llibres d'editorial, programacions (temaris o continguts a ensenyar) semiobertes i imposades per l'administració. Encara estem a les antípodes, ens queda molt per fer per tenir una educació encarada a la societat del coneixement i del sentit crític. I no depèn només d'una llei d'educació. Depèn de tenir en compte fets tant bàsics i simples com per exemple el de la proporció alumnes professor. Com  menys alumnes el professor tingui a l'aula l'atenció serà molt més bona.

Sistemes d'educació (producció) en cadena

Henry Ford va idear el sistema de producció en cadena per a construir el model de cotxe Ford T. El cotxe, a mida que s'anava construint i es movia al llarg de cintes transportadores, passava per molts operaris, cada operari li afegia una peça nova. D'aquesta manera es podien fabricar moltes unitats de cotxe en poc temps. El nostre sistema educatiu consisteix en voler fabricar molts Ford T idèntics i si pot ser a baix cost, quants més en produïm més barat sortira tot, oi? La fàbrica de cotxes, a més de fabricar cotxes, produeix una gran quantitat de cotxes defectuosos que són desballestats, no serveixen per res. Quan es posen els cotxes al carrer, resulta que el paviment per on han de circular (cada cotxe circularà per un paviment diferent) els hi fa malbé els baixos i les rodes.

Els alumnes actuals d'educació obligatòria (primària i secundària) passen per molts mestres i professors. Sembla que es tracti de construir persones, socialitzar-les, de forma massiva. Se'ls hi han de posar dins del cap masses continguts que sovint mai més necessitaran en. No es poden socialitzar persones de forma massiva i quasi homogènia com es pretén en l'actualitat. S'han de formar (o millor dit donar una forma que pugui canviar després autònomament) persones capaces d'aprendre a aprendre, a aprendre a adaptar-se a noves situacions.

S'han d'ensenyar els continguts indispensables, triats pels professors i mestres, per a què els alumnes en acabar l'ensenyament siguin crítics i justos. S'adaptin a tots els terrenys possibles o a aquells que escolleixin lliurement. Mentre volguem formar alumnes de forma massificada sempre tindrem un percentatge de fracàs escolar (residus en la cadena de producció). S'hauria d'atendre amb més delicadesa els alumnes, estem formant nens, nens que són tots de partida diferents i al final de l'ensenyament, per molt que s'entestin determinades administracions, també.

L’alzinar contra l’espectacle

Aquests dies la plataforma de defensa de Collserola està lluitant perquè no es tiri endavant l’ampliació de la muntanya russa del parc d’atraccions del Tibidabo. Tal projecte mataria un alzinar vell i petit del solell de Collserola.

Per què s’ha de construir una ampliació de la muntanya russa? Per què s’ha de protegir l’alzinar? És un exemple de la confrontació entre dos models de societat. El model de divertim-nos fins a morir. Construïm una muntanya russa més al país, que és del tot imprescindible, però va bé si més no per tenir entretinguda a la gent, i, secundàriament gastem energia i contaminem. Cal diversió a tot preu, o dit d’una manera cal guanyar diners a costa de la diversió, tot amb la finalitat de mantenir el primitiu parc d’atraccions del Tibidabo. Davant d’aquest model, n’hi ha una altre que té plantejaments globals alhora de pensar accions i activitats sobre la terra.

Mantenir l’alzinar sembla una opció que estaria encabida en un model més respectuós amb nosaltres mateixos i, per tant, amb la natura. No destruïm res, aprenem a cuidar, a valorar la natura. Els responsables del Parc podrien aprofitar els valors d’aquest alzinar amb un projecte d’educació ambiental. No interessa. Interessa molta gent, més de 600.000 persones a l'any (amb petjada ecològica inclosa: residus, contaminació...), molt espectacle, moltes emocions, molta adrenalina, molt vertigen, molta diversió i en definitiva molt diner. Els valors de l’espectacle i l’infantilisme apàtic i passiu predominants avui en dia.

Caldria trencar el tòpic: només es poden protegir els grans espais naturals. Caldria contestar la pregunta: quina és la superfície mínima natural a preservar en tot el planeta terra? La suma de petites accions com aquestes a tot el planeta tindria una conclusió molt clara: perdre una gran quantitat de boscos. Només es tallaran 58 arbres, diuen els poderosos de l’ajuntament de Barcelona. Diuen que l’atracció no afectarà gaire, que es replantaran algunes plantes i arbustos. Un dels atractius es que l’atracció circularà en mig de la natura (que bonic!!), potser algú argumentarà que la muntanya russa serà molt sostenibilista amb el que queda d’alzinar. Aquest, però no és el problema real de fons, no.

Avui dia, els plantejaments han de ser globals, ja ho hem vist amb l’efecte hivernacle. Un cotxe contamina poc, una indústria contamina poc, però si sumem tots els cotxes i totes les indústries del món, quin és el resultat? El canvi climàtic. Quin serà el resultat si anem retallant petits trossos de natura per tot arreu del planeta? A la llarga, això tindrà algun efecte global. La pèrdua de biodiversitat és un problema global que no només afecta les selves tropicals, afecta a tot el planeta. Val la pena destruir un petit alzinar, sabent que ni l’alzina ni l’alzinar estan en perill d’extinció? Jo crec que no val la pena. Molts petits alzinar sumen un gran bosc.

Guixem, despullats!

Avui hem fet una sortida naturalista pel Baix Empordà. Hem pujat la muntanya del Montgrí (303 metres). Aquesta forma part d'un magnífic massís calcari format fa uns 100 milions d'anys. Hem vist el castell i el cau del Duc. I hem pogut observar els rasclers sobre algunes roques calcàries produïts per la dissolució de la roca en caure-li aigua de pluja carregada de diòxid de carboni. Els rasclers són solcs naturals, els fa la pluja, res tenen a veure amb la cultura humana, són un fenomen geològic inevitable. Altres fenomens com veurem són molt evitables.

Després de visitar el castell, hem visitat els aiguamolls del Ter Vell, la gola del riu Ter i s'illa Roja, ja tocant a Pals. Un dia fantàstic, molt de sol i una mica de vent. Només m'han preocupat tres desagradables troballes. La primera és la deixadesa de l'administració davant l'agressió del patrimoni cultural. El castell del Montgri sembla que no formi part del patrimoni arquitectònic de Catalunya o, si més no, de Torroella. Feia pena i vergonya pujar per l'escala de cargol que accedeix a la part superior del castell. Plena de guixades i de pintades d'adolescents. També els cartells informadors mostraven una manca de cura i deixadesa. Crec que s'hauria de fer pagar entrada i potser posar guies. La gent valoraria més les coses i els adolescents o, com veurem a continuació, no tan adolescents no guixarien les parets.

La segona troballa desagradable: el cau del Duc forma part del patrimoni arqueològic. Com es que està tant deixat? Ple de deixalles, amb les parets brutes del fum i ple de pintades? Hi ha gent que no valora res. Pagant només hi anirien els que ho respecte.

Per finalitzar, la tercera troballa ha estat a la platja de s'illa Roja, a Pals. És una platja nudista. Fins aqui cap problema. Però resulta que els nudistes, per evitar perdre tant preuat territori, s'han dedicat a fer tres immenses pintades, són les que jo he comptat, sobre les roques: "Platja nudista". Són una mica bruts i no pel fet d'anar despullat. En aquest cas, és una destrucció impune del patrimoni natural i una falta de civisme. Els nudistes valoren el nudisme, però la platja no. L'administració hauria de tancar la platja, només hauríen de deixar entrar (pagant) a nudistes i no nudistes cívics amb el entorn natural.

Sovint aquest país en lloc de sembla un pais desenvolupat sembla un país del tercer món. Això és produït pel retard educatiu que portem. Falta molta educació, falta molta cultura, però sobretot a la gent adulta. Els maleducats es pensen que tenen tots els drets i cap deure.

Juguem a construccions?

La política (i l’esport) ho envaeixen trot i no deixen espai o temps als que saben. Els polítics tenen pressa per guanyar les eleccions i estar al poder (quatre anys com a mínim). Els grans projectes actuals requereixen per la seva correcta realització períodes que sobrepassen aquest mandats. Per la seva seriositat requereixen d’un rigor i una professionalitat, que no és demanada pas pels polítics. Els polítics tenen pressa per guanyar popularitat, els importa poc la seguretat dels ciutadans, els importa poc el treball ben fet, només volen sortir a la foto.

Imaginem-nos que volem posar un ascensor nou a l’escala de casa. El president de la comunitat vol que el tornin a elegir, s’acaba el seu mandat d’aquí a un més (en les comunitats de veïns és tot el contrari: ningú vol fer de president). Decideix organitzar una festa.Ha encarregat els nous plànols de l’ascensor, un vídeos amb animacions 3D... Tot per explicar als veïns que és el millor ascensor del món, diu que estarà instal·lat i en funcionament d’aquí a quinze dies. No ha encomanat, però cap estudi rigorós sobre la resistència del sostre de l’edifici, massa vell per aguantar un ascensor tant pesat. Ell està convençut que tot anirà bé. Finalment, les presses fan que el sostre caigui. Sabia el president que passaria això? Sí!

En les obres públiques no es pot anar de pressa i corrents. Els científics i tècnics ja sabien que no podien treballar amb preses en fer els túnels de tren d’alta velocitat. Els materials per on s’havia d’excavar són molt tous i cal reforçar el terreny en alguns punts del traçat. El ritme de foradar ha passat, després dels ensurts, de ràpid (velocitat política i destralera), 25 metres cada dia, a una velocitat més lenta (científica, raonable, segura i sensata) uns 2 metres per dia. Els polítics no s’assabenten gairebé de res, van a pinyó fixa: l’alta velocitat ha d’arribar a Barcelona abans de que sonin les campanades del 2008, peti qui peti. Falta de cultura científica (segurament), menyspreu als treballs ben fets (segurament), només propaganda per guanyar les eleccions (segurament) o voler enganyar a tothom (segurament). Malgrat tot cal dir que en el teatre de la política l’analfabetisme científic és el que predomina més. Després ens queixem que els nostres fills no aprenen gaire a l’escola.Tenen com a models els polítics! Potser si es fes més cas als que de debò saben tot aniria millor.

Còmodes Mentides

L’espectacle audiovisual sempre guanya (i entreté), sempre atreu milers d’espectadors. I quan l’espectacle està banyat amb una gran campanya de màrqueting encara més. Al Gore ha utilitzat aquesta estratègia. Gràcies a això ha guanyat mig Nobel de la Pau, premi no gaire merescut. Encara que potser la seva finalitat no era guanyar el Nobel, la seva finalitat és arribar a ser president del Estats Units. Bé el temps ho dirà.

L’altre mig Nobel l’ha guanyat el grup de treball sobre el canvi climàtic de l’ONU. Darrera aquest grup hi ha molts científics que fa molts, molts anys que treballen sobre aquest tema. Ells són la cara autèntica del Nobel (la cara amb credibilitat), l’altre és la versió espectacle (per aconseguir més audiència i guanyar diners a cabassos).

Queda clar, una vegada més, que els premis Nobel són una gran farsa (“des de Frederic Mistral cap literatura sense estat ha tornat a tenir un Nobel”, deia fa uns dies Quim Monzó en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt). Es donen als millors d’alguns camps: literatura, economia, medicina, física, química fisiologia, pau. Als millors? No. N’hi ha molts d’altres de millors. Els personatges que guanyen el Nobel són gent bona, d’acord, però al món hi ha gent tant bona o més. Treballen en els mateixos temes i no se’ls hi dona cap premi. Els comitès que escullen els premiats són persones limitades que no tenen la capacitat de conèixer tots els “millors” en només un any. Solució: massa sovint s’equivoquen i escullen Nobels mediàtics . Alguns però acaben sent mediàtics després del premi.

Al Gore ha estat premiat per fer espectacle !!! Així de clar ho deixa anar el comitè que l’ha escollit Nobel. Especifiquem: premiat pels seus esforços per construir i disseminar el coneixement sobre les causes humanes del canvi climàtic i establir els fonaments que són necessaris per contrarestar-lo. Disseminar per on? El discurs d’Al Gore ha anat a recaure només sobre l’hedonista món accidental. Els indis o els xinesos s’han assabentat del que ha dit aquest senyor? I en d’altres parts del món on no arriben diaris, ràdio i televisió? La gent de gran part dels països pobres del món no saben ni tant sols que és el canvi climàtic i molt menys que és el Nobel i tampoc qui el guanya i per què l’ha guanyat. Ja es sap, el món està mal repartit els més rics seran més rics i els més pobres seran més pobres (principi de Sant Mateu aplicat a la riquesa) i els més informats tindran més informació i els menys informats menys (principi de Sant Mateu aplicat a la informació).

Quanta gent ha divulgat i investigat des de fa molt de temps, sense tant d’espectacle, el canvi climàtic? Quanta gent ha intentat convèncer a polítics i empresaris per que siguin conscients del canvi climàtic? Molta. Des de professors de secundària de tot el món, professors universitaris, professionals del medi ambient, periodistes, científics. Però clar cap d’ells té darrera els diners que té aquest senyor i cap d’ells no té la pretensió de presentar-se a president dels Estats Units.

Quan va guanya els l’Oscars amb el seu documental-conferència, tots els temes que ells explica ja havien també estat explicats i comentats milers de vegades davant d’altres audiències. Als “progres” nord-americans, que formen part de l’acadèmia de cine nord-americana, davant de la ultradreta que tenen governant, només els hi quedava una solució: la dreta contundent i “verda” del senyor Al Gore. Per això el van votar com a millor documental (i també com a millor alternativa a president dels Estats Units).

Crec que Al Gore sempre ha treballat per ell i per la seva empresa Generation Investment Management. Es un gran venedor de tecnologies netes o verdes fabricades per la seva empresa. Quan era vicepresident, va prendre cap mesura contra l’efecte hivernacle? No. Es fa estrany que faci documentals-sermó i, encara més, que guanyi el Nobel de la Pau. De quina Pau? Hauria d’haver guanyat el premi Nobel d’economia per fer passar gat per llebre i a sobre guanyar diners: es a dir: “mireu que bo que sóc, jo salvaré el món, i compreu-me la solució” (i l’anunci de la solució).

Oh! S’han venut menys cotxes! Quina pena!

L’augment o la disminució de les vendes de cotxes d’un més respecte el més anterior sembla que és una dada molt important per l’economia. A principis d’aquest any les vendes van baixar, tendència que s’ha mantingut al llarg de l’any i sobretot el més de setembre. Les vendes dels tot terrenys, a principis d’any, havien augmentat una miqueta, ara s’han afegit a la tendencia general. Tot plegat, mala cosa per la bona economia, segons alguns diaris.

Que hi hagi més vendes és bo per la indústria automobilística, però i pel planeta terra? i pel canvi climàtic? i per la supervivència de la nostra espècie a llarg termini? A més vendes, més consum de gasolina o gasoil i per tant més contaminació. A menys vendes a la llarga hi haurà menys fabricació de vehicles, fet que també disminuirà la contaminació, ja que per fabricar un cotxe es contamina tant o més que la contaminació produïda per aquest en la seva vida útil (en aquest cas, disminuirà la contaminació en el pais on s’hauria fabricat).

A nivell global, per tant, es pot dir que a menys vendes menys contaminació. Això és bo pel planeta terra i es bo per nosaltres, es bo per disminuir el efectes del canvi climàtic. Aquesta notícia hauria d’anar vestida d’un to més aviat optimista, però els diaris ens la fan veure com a pessimista o negativa. Diuen que si baixen les matriculacions (les vendes) això dispara les alarmes de l’economia. No deia el capità enciam que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient?

Societat del coneixement, no si usplau! Catalunya es vertebra sobre la societat del consumisme desaforat i de la ignorància. Societat on tothom ha de tenir un (o més d’un) cotxe ben nou cada quatre anys i un piset de 300 metres. Aquesta és la nostre cultura, per això quan baixen les vendes de vehicles el pais sembla que s’ensorra.

Si les vendes han disminuït, hauriem d’estar molt contents, ja que estarem contribuint menys al canvi climàtic, a l’efecte hivernacle. Però ja es sap: la venda de vehicles, conjuntament amb el sector de la construcció, és un dels pilars de l’economia dels països “moderns”.

No critico l’ús del vehicle, critico l’exagerat consumisme i obsessió per anar al límit de les nostres possibilitats econòmiques individuals. Si baixen les vendes serà fatídic, potser, per la indústria de l’automòbil. Però per la majoria d’usuaris no, i pel medi ambient tampoc.

El problema és que s’ha creat un món fictici (mireu la quantitat d’anuncis que es fan de vehicles) que sembla que si no canvies de cotxe cada dia (perdó cada quatre dies) estàs perdut. El vehicle és necessari: vehicles més sostenibles: que consumeixin menys, que contaminin menys i que durin molts anys. Cal treure’n el màxim profit del que comprem i només comprar allò que es necessita. Segur que així serem més feliços.

Què fas amb la teva caca?

Al Center for Science and Enviroment , hi han penjat un curiós i divertit reportatge (Faecal attraction)Els periodistes fan dues preguntes a la gent. La primera: d’on prové l’aigua que tu uses? Hi ha una disparitat de respostes.

Però, el més curiós és que molts no coneixen el seu orígen exacte. Si aquesta pregunta es fes aquí a Catalunya, la majoria tampoc et podria dir d’on ve? Les repostes serien potser molt genèriques: de les muntanyes dels rius, dels llacs o de les depuradores. Algú sabria dir l'origen exacte de l’aigua que fa servir: primer passa per aquest riu, després va a tal dipòsit, és potabilitza i, finalment, es enviada a la xarxa de distribució. El desconeixement de la majoria es degut a una despreocupació i a una falta de cultura ambiental. Jo pago i obro l’aixeta, i ja està!! Només em queixo quan no tinc aigua, i ja està! Molts drets i pocs deures!!! Vivim en la una societat consumista i queixosa quan les grans comoditats que tenim, en relació a la majoria de ciutadans del món, no van gaire bé.

I la segona pregunta és encara més interessant i desconcertant. Alguns dels entrevistats no contesten avergonyits o es queden sorpresos repetint la pregunta, com si no l’haguessin escoltat prou bé. D’altres et diuen el que fan, però sense raó de causa: la tiren per la tassa del lavabo. La pregunta és: què fas amb la teva caca? Altres contesten fent una pregunta aclaratòria: on va després de tirar-la per la tassa? Fins hi tot, hi ha gent que no sap on va a parar. Els catalans saben a on va a parar la seva caca?. A mi em sembla que no gaire. Es una bona pregunta per saber la cultura ambiental dels ciutadans. Molta gent contestaria que se’n va tassa avall, a les clavegueres i d’aquí al mar: una concepció poc ecologista, o poc higienista, de la gestió de les aigües residuals urbanes. Despreocupació ambiental, el cicle és: comprar, menjar, dormir i ca...