Els paisatges de natura? (un altre apunt)

La paraula paisatge té molts significats. Què s'entén per paisatge? En una de les accepcions del diccionari, la que m'agrada més, diu així: "aspecte i característiques particulars d’una regió determinada segons les seves característiques formals, siguin físiques, biogeogràfiques o antròpiques". Es a dir, el paisatge ve definit pel clima, la geologia, la vegetació, el sòl i pels humans. El humans tenim un paper molt definitori en la conformació del paisatge. Segons l'impacte que fem sobre l'entorn, o el grau d'intervenció, podem trobar quatre tipus de paisatge. El paisatge natural, el paisatge rural,  el paisatge agrícola, el paisatge urbà i el paisatge industrial.

Però, hi ha classificacions més subtils. El pintor Abroggio Lorenzetti classificava els paisatges en dos tipus segons els que governessin ho fessin bé o no. Així queda reflectits a les Al·legories del bon i del mal govern pintades al segle XVI a l'Ajuntament de Siena.  Els bons paisatges eren els naturals, o els ordenats on hi apareixien els camperols i artesans vivint en ple benestar, paisatges rurals i urbans plens d'ordre. Les qualitats del bon govern escrites pel mateix Lorenzetti sobre el fresc són justícia temperància i pau. Per altra banda, el mal govern, els paisatges notant bons, és representat amb crims i manca d'activitats productives humanes, la guerra predomina. Fins i tot hi apareixen personatges i animals estranys o el mateix diable.

El paisatge per tant no deixa de ser una categorització de la realitat. També hi ha les classificacions que fan els artistes al crear la seva obra. Tot artista instintivament té assumit el seu concepte de paisatge. Per tant, els artistes i, en concret, els fotògrafs representen els seus paisatges, els idealitzen i els descontextualitzen de la complexitat de la natura o de la realitat. Ens mostren els paisatges, segons el seu punt de vista. Sovint, també, amb una fort grau d'estetització.

De vegades, quan es parla de fotografia de paisatge és fa referència sobretot a la fotografia de natura o de paisatges naturals. Paisatges idealitzats i reconstruïts pel fotògraf amb l'ajuda de la càmera.  Els altres paisatges, com per exemple els rurals o els urbans, ja no són paisatge, o, si més no, no són paisatges naturals. És a dir ja no són natura.  Però són paisatges i natura modelada pels humans. Sembla que la natura és bella només quan nosaltres no hi som, o ens sembla que no hi som. Però quan hi som també és natura, encara que transformada. Resumit, la frontera entre que és natura i que no és natura ve donada pel concepte que en tingui el fotògraf i pel concepte que en tinguin de natura els lectors de les fotografies o la societat en general, els referents socials o personals del concepte de natura.

Dues concepcions de paisatge les podem trobar en dos fotògrafs d'estil prou diferent: Ansel Adams i Robert Adams. Un presenta, en gran part de la seva obra, naturaleses  prístines i estetitzades al màxim, amb composicions excel·lents i captivadores. L'altre, Robert Adams,  presenta paisatges "fronterers", capta la frontera, la indefinició, allà on acaba el paisatge urbà i comencen altres paisatges: el rural, l'industrial, el desordenat, el caòtic...És la frontera. Ansel Adams, però també va fotografia la frontera, la frontera amb allò que és salvatge, animal, no humà...

Fets científics o naturals en els documentals (un apunt)

S'ha d'anar en compte alhora de tractar els fets científics o naturals en els documentals de natura que tinguin pretensions de versemblança o d'objectivitat, documentals que tinguin finalitats científiques o pedagògiques.

Segons el grau d'intervenció, reconstrucció i manipulació del documentalista sobre els fets científics o naturals s'incrementa la distància entre allò que s'ha filmat i la realitat?  podria semblar que en pot  sortir perjudicada l'objectivitat (periodística i científica)? Segons el grau d'intervenció, els esdeveniments naturals o més científics, els podem classificar  en quatre grups o categories.

1.Quan el grau d'intervenció és quasi inexistent és quan l'esdeveniment filmat es mostra sencer.

2.El que es filma  és el resultat d'algun tipus de provocació o escenificació. Per exemple animals tancats.

3.Les manipulacions de temps i espai en el procés d'edició, càmera lenta o ús de multicàmeres.

4.Una composició construïda amb l'edició de diferents fragments de diferents esdeveniments. Diferents animals, diferents temps i diferents espais.

Però,  més que la intervenció del documentalista, serà la reconstrucció que en faci amb els materials filmats la que, en definitiva, donarà veracitat o no als fets que es mostren o s'expliquen. El grau de versemblança, i, per tant, d'objectivitat, no ve donat pel grau d'intervenció, sinó que l'aporta la finalitat buscada pel documentalista: divertir, informar, educar...i la reconstrucció que en faci al servei d'aquesta finalitat.

Tenir el ingredients "reals" o naturals, sense intervenció, no vol dir que la nostra reconstrucció, el nostre documental els hagi de tenir. Les veritats no es revelen només mostrant fets. Hi ha un gènere documental,  el del fals documental, on tens, en tot moment, la sensació de realitat. Aquests documentals només són un simulacre de veritat. Es pot reflectir una realitat o veracitat bàsica de forma totalment independent al grau d'intervenció del documentalista.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (V)

El següent ponent és el fotògraf Francesc Muntada. Diu que es passa una bona estona preparant les sortides de feina i un dels programes que l'ajuda bastant és el Photographer's ephemeris. És important conèixer el temps meteorològic, la llum les ombres... Ens explica tres situacions a partir de tres fotografies amb un objectiu o finalitat concreta dins d'un projecte més ampli. Un de l'illot Sa Rata de Cadaqués, per un reportatge titulat Bèsties de Pedra, roques amb formes d'animals. A la tercera vegada li va sortir la fotografia, en aquest cas va sortir el pla B, no el pla previst. Cap de les opcions triades pel matí anava bé. La fotografia va sortir a la tarda, deixant-se seduir pe l'entorn, Sa Rata al final només va ser un petit tros de la composició, la composició va ser el que li va salvar la papereta. En el revelat es van incrementar els negres i es van saturar els grocs. En aquest cas tenia la idea des de l'inici, però tot li va sortir al reves i va optar pel pla B.

Una segona fotografia. No hi havia bona llum , ni era una bona hora, però es va intentar aprofitar un bon moment. És el cas de Prat de Cadi. La foto és feta el més juliol. La llum era molt dura, el cel molt blau. Calia buscar un lloc amb molta diversitat florística, però tampoc gaire, la correcte. Va abaixar la càmera a nivell de terra. El revelat va consistir en pujar la saturació i netejar alguns punts de sensor.

La tercera fotografia: el Pedraforca com a objecte model. La constància dona premi. Era l'hora blava. Moment de màxima vermellor brillant. Amb set minuts va fugir aquest moment. En el procés de revelat, es va recuperar el contrast d'ombres.

Després de la intervenció d'en Francesc Muntada, és el torn d'en Manel Soria. Fotògraf dedicat sobretot a la fotografia astronòmica, diu que normalment fa les fotografies amb brúixola i prou planificades per veure'n l'orientació, sempre prepara els seus apunts, ja que això en fotografia del cel i nocturna és cabdal. Però les millors fotos has estat capturades sense gaire preparació, ha esta la circumstància, el moment. Posa com exemple la del Cavall Bernat de Montserrat: estant escoltant cant gregorià al cotxe se li va aparèixer en dos minuts la imatge. Després a l'edició va pujar la saturació i va quedar l'ombra retallada del Cavall Bernat.

El moment i el lloc, segons Soria, són importants, la fotografia de paisatge és estressant al moment de fer-la i relaxant al mirar-la. Això o comenta passant diferent imatges d'una sortida de sol a Sant Llorenç del Munt, fins a obtenir la imatge definitiva i escollida, el moment i lloc adequat. És estressant quan fas la foto, ja que has de capturar el moment i el lloc precís, després la foto quan la veus és relaxant. L'emoció del moment precís et fa tornar a sentir la vida.

Una tercera foto i el seu context d'obtenció és la d'un moai a l'Illa de Pasqua. Diu que feia molt mal temps i que el cel es va obrir de sobte. Ressalta que si cal il·luminar ho fem de forma natural. Però sovint amb la llum zodiacal, la llum solar dispersada per les partícules de pols del sistema solar n'hi ha prou. En Soria ens ensenya excel·lents i impressionats fotografies per demostrar això.

Finalment, per tancar la jornada, l'últim ponent és en José Joaquin Moreno, impressor i fotògraf. Fa una introducció ràpida a la teoria del color. Ens explica que cal calibrar els dispositius, gestionar el color per tal de tenir la certesa que amb cada dispositiu estem veient exactament els mateixos colors. Com podem quantificar el color? amb els espais de color, cada dispositiu, fins i tot ull, té espais de color diferents. Per tant cal usar un espai de color que no depengui del dispositiu, és l'espai de color CIELAB. En definitiva, la gestió del color permet que els colors de la fotografia surtin iguals a tot arreu: en impressores, premses, laboratoris, pantalles...

Bé i això es tot. Millor dit, això no és tot el que es va parlar en la jornada, això que us he exposat és el que a mi em va atreure més l'atenció. M'he deixat moltíssimes coses al tinter. De fet el que he explicat, la crònica és del tot subjectiva. Els fotògrafs ponents suposo que em perdonaran els errors comesos. Hagués estat menys subjectiva si hagués posat les fotografies amb les quals els fotògrafs donaven suport al seu discurs (o el discurs era el que donava suport a les increïbles fotografies?). En alguns casos, he posat dibuixos de les composicions, però així i tot aquesta crònica continua tenint un toc de misteri: com són les fotos presentades? En totes les ponències és aplicable la sentència: una imatge val més que mil paraules (a vegades, però és al revés: una paraula val més que mil imatges). Bé, us deixo amb aquest misteri i incertesa. Com a feina o entreteniment, busqueu les fotografies, els llibres i les webs dels autors i consulteu-los o compreu-los, així veureu de més a prop la seva obra i potser en traureu una idea més suggerent i clara que les meves simples paraules, a més d'aprendre fotografia. Aquí comença l'autèntica aventura...

Personalment he aprés molt durant aquesta jornada. Ha estat punt de partida de moltes idees i també per veure l'increïble potencial, poc conegut, dels fotògrafs de natura que té Catalunya. Cal tenir-los presents i cal continuar fent actes d'aquest tipus.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (IV)

La Maria Rosa Vila, l'editora gràfica de la revista Descobrir, titula la seva conferència: L'emoció, el factor clau. Diu que a la revista publiquen reportatges encarregats pel Consell Editorial i es tria el fotògraf segons l'especialitat. Altres són reportatges que han comprat a fotògrafs. Al comprar reportatges, el que ella busca és emoció, diu que sobretot el lector s'ha d'emocionar, li ha d'impactar i a ella també. Parafrasejant Gallen Rowell: sense records no podem veure el món de forma associativa. Sense records veiem el món amb una mirada buida. Les fotos són records i ens evoquen records, ens evoquen emocions (com per exemple el cas de la foto de la persona estimada, ens porta records només veure-la). Records: aromes, humitats, sorolls (per exemple la brama d'un cérvol, la remor de l'aigua, el tro, el fred, la calor.

A més d'emoció, també busca simplificació, arribar a l'essència de les coses, al món idealitzat, no al món caòtic. Pocs elements sempre és molt efectiu. La mirada no es perd en la imatge. També busca la mirada més hipnòtica, que la imatge capturi un instant: llum i paisatge en un tot. L'extrem d'una situació, el millor angle, la llum més encisadora.

Les boires són una manera de donar distància, fan que la vista s'allunyi i es perdi a l'horitzó, a més, si hi ha personetes, aquestes magnifiquen les altres capes de la imatge. L'escala és clau per mostrar la magnificència d'un espai, com l'aparició de persones o d'altres elements. També busca signes de presència humana. És important trobar presència humana o elements d'aquest presència: barques carreteres i masos. Un altre qualitat que busca a les fotografies és el pas del temps: el paisatge es manté inalterable davant el pas del temps, els objectes sovint reflecteixen tot el contrari, l'esdevenir del temps.

El moviment, en el discurs audiovisual, és una altra qualitat a destacar. El discurs narratiu no ha de ser estàtic, ha de tenir ritme, una foto en moviment dona dinamisme. Les escombrades de foto de fauna, les gramínies onejant o els astres en moviment.

La llum ha de ser encisadora, implacable, amb ombres, sense cels blancs. L'hora blava té una atmosfera especial. Els contrallums (no li agraden gaire) són espectaculars. El cel pot contribuir a l'emoció, sobretot quan es fan servir els grans angulars. També diu que les textures s'han de notar, els colors han de ser harmònics o bé oposats i destacar els detalls en les panoràmiques.

El següent ponen és el fotògraf i biòleg  Albert Masó. Comença dient que la passió per fer fotografies es deu a voler-les fer en el moment inicial, en el moment en que et trobes en la natura, aquesta és l'opció de ser un fotògraf dret, del que li agrada el treball de camp. L'altre opció és recrear les fotografies després a l'ordinador, l'opció del fotògraf assegut, el que passa més hores davant de la pantalla que fotografiant la natura. Destaca el punt de vista del biòleg, del document pedagògic, i comenta algunes estratègies amb exemples concrets de fotografies. Algunes de les estratègies usades són les següents, aprofitar l'angle d'incidència de la llum per ressaltar les textures de, per exemple, les formacions rocoses del desert. Per copsar els diferents tipus de vegetació dins d'un ecosistema es pot canviar el tipus d'enquadrament o mostrar una part on sembla que s'intueixi el tot o mostrar al mateix temps diversos plans. L'ús del gran angular per capturar grans escenaris i destacar els primers plans amb algun tipus concret de vegetació o de fauna. Per això, s'han de prendre les fotografies amb molta profunditat de camp.

Insisteix i destaca què és indispensable conèixer sempre el punt de vista biològic o científic, els fonaments científics d'allò que es va a fotografiar, d'aquesta manera pots pensar i preparar la fotografia que vols fer i t'estalvia molta feina. Posa un clar exemple, per conèixer la pluja horitzontal a Canàries, les boirines i boires, cal llevar-se molt aviat, abans de la sortida del sol per poder trobar aquestes evaporacions.

El fotògraf i la tribu

El fotògraf  ha de desaparèixer pel sol fet que tothom sap fer fotografies? Seria el mateix que dir que els professors han de desaparèixer, ja que tothom sap aprendre. Cap de les dues afirmacions és certa, ni la gent sap fer fotografies, ni la gent sap aprendre. Bé, encara que hi ha gent que aprèn de forma autodidacta i hi ha amateurs que fan fotos tant o més bones que els professionals. Què vol dir saber fer fotografies? Vol dir saber veure, saber observar, saber pensar a a partir de la imatge, saber dibuixar amb la llum, amb les formes amb els colors, amb les sensacions que s'encenen al veure una imatge, vol dir això i moltes coses més. Saber veure el que no es mostra. El fotògraf com a artista és indispensable.

Tothom fa fotografies, però són els fotògrafs els únics que en prenen. Els fotògrafs treballen per la gent de la seva tribu. Com diu Gombrich "els artistes treballen per a gent de la seva pròpia tribu que sap exactament que significa cada forma i cada color" . Les "tribus" fins ara eren sobretot  poblacions molt concretes del món, encara n'hi ha i així mantenen la seva identitat culturals. Però actualment els fotògrafs artistes tenen com a públic tot el món. Els fotògrafs saben que signifiquen formes i colors i quines emocions poden despertar. El fotògraf artista sap quines emocions ha de commoure per aconseguir fer arribar les històries de la seva "tribu" a la gent: al món.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (III)

Jep Flaqué analitza diferents imatges relacionades amb l'aigua, destacant-ne la composició. Una imatge de la costa asturiana on hi predominen tres elements, roques, en primer pla i disposades en diagonal. També hi ha una segona diagonal on hi baten les onades. Queden unes traces del retorn de l'onada perpendicular a aquesta segona diagonal predominant.

També destaca la importància d'usar degradats per exagerar el cel, ja que aquest és l'objectiu d'una segona imatge que ens presenta, així és dona més realisme a la imatge. La transició, però ha de ser mínima. La dominant de la imatge és la freda potenciada pel polaritzador. Destaca que no cal fer un ús excessiu de filtres. Aquí en aquesta segona imatge és salta la regla dels dos terços per situar la línia de l'horitzó. També destaca un objecte en primer pla a la dreta. Això si, cal, primer de tot, tenir molt clara la imatge al cap, portar la imatge planificada al cap, encara que després les circumstàncies et fan optar per altres solucions.

Un tercer exemple és d'un salt d'aigua que primer sembla avorrit i amb molta ombra. L'espai d'aigua caient és important. En el següent esbos és pot veure la composició de la imatge, diu que a més és va usar un filtre de densitat neutre.

Destaca que, quan es fa el revelat, el més important és la temperatura del color que ha d'estar al voltant de 5.900 graus. També cal tenir present, alhora de revelar, el realisme, tenir al cap com és la realitat. Diu que per anar bé les fotos s'han de deixar refredar (la teoria del fuet, és a dir anar a la nevera agafar un tros de fuet i en definitiva distreure's per no pensar en la fotografia). Quan fem la fotografia i quan la revelem sempre cal un pla B, un pla alternatiu centrat en el realisme.

En Joan Guillamat, fotògraf especialitzat en arquitectura, paisatge i ocells, diu que el que veiem a la pantalla o a través del visor no és el que es revela. Nosaltres treballem amb la vista. Diu que durant els sis anys que porta fent fotografia de paisatge ha treballat en una subespecialitat la fotografia del paisatge de proximitat, condicionat pel fet que no té cotxe. També diu que els moments de la fotografia del paisatge són circumstancials parafrasejant les paraules d'en Louis F. Kahn: "How accidental our existences are, really, and how full of influence by circumstance."

Explica una anècdota sobre aquest arquitecte, Kahn, i Cartier. Cartier es va amagar és va amagar a la classe mentre aquest l'impartia i desprès li va fer laq fotografia. L'art de Cartier era que ell creava la seva circumstància. En La fotografia del paisatge la circumstància és igual a la meteorologia. Ens hem d'informar amb tota la informació possible a través d'internet: webcams, webs... Diu que només hi ha alguns moments de llum que el motiven quan la circumstància buscada i circumstància trobada.

Explica la història de la fotografia que il·lustra el pòster de la jornada, de la qual n'és autor. Feia mal dia i van triar com a models uns faigs emboirats i i dins d'ombres del Montseny. La boira separava plans, entre els quals es podia trobar una fotografia amagada, i a contrallum. Diu que la foto s'ha de llegir d'esquerra a dreta, com ho fem la majoria d'accidentals.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (II)

El dissenyador i fotògraf, Albert Buendia, va començar la seva ponència amb una frase de Maspons: l'enemic del fotògraf és el dissenyador. Sovint perquè intervé sobre les fotografies del fotògraf. Però tot depèn dels objectius del fotògraf i del dissenyador. Hi ha vegades que la intervenció pot ser agressiva si la fotografia té valor estètic, és quan no hi ha respecte per la fotografia original. També pot passar que la fotografia no tingui gaire valor i el dissenyador, amb la seva intervenció, la millorarà quan li afegeixi text o faci un nou enquadrament o una nova composició.

El paisatge, com diu Albert Buendia, és un invent recent. No s'integra al món de l'art fins fa poc, amb el pintors holandesos. Amb el impressionistes es fa popular i sobretot amb l'invent dels tubs de pintura, fet que facilitava la sortida al camp. Afegeix que la pintura porta molta avantatge a la fotografia.

Segueix amb l'exemple de les fotografies  de Josef Sudeck, que d'enquadernador, i degut a la pèrdua d'un braç, passa a fer de fotògraf  i pren encantadores i màgiques fotografies de paisatges. Sudeck i Cartier tenien present l'enquadrament àuric i altres regles fonamentals de la composició.

En Jordi Busqué, fotògraf de natura i astrofísic, ens parlar de tres consells o aspectes de la fotografia de paisatge. Per parlar de la primer consell ens porta de viatge per Finlàndia resseguint 1000 km d'estretes i nevades carreteres a la recerca de la fotografia buscada i deixant-se portar pel temps. Durant el trajecte de 1000 Km, diu, que gairebé no van sortir del bosc: arbres rens i neu. Era un bosc immens. Ens mostra com al llarg del trajecte i del dia el color de les fotos varia dels blans inicials als blaus finals, es feia de nit, s'anava fent fosc. Sortia blau  perquè l'espectre no era equilibrat en quan els colors. Jordi Busqué diu que podrien eliminar perfectament la dominant blava, però no cal, doncs el color blau de la foto és el que transmet  la sensació de fredor i foscor. Conclou: les dominants han de ser les nostres amigues, no les hem eliminem.

El segon consell està relacionat amb la fotografia nocturna. La fotografia nocturna ha de ser nocturna, sense il·luminacions artificials. Transmetre la sensació de nit, la celístia. No hem de carregar-nos l'ambient nocturn, no s'ha d'intentar que les fotografies quedin clares. Sempre hi ha la tendència a intentar que les fotografies quedin clares.

Finalment, el tercer consell té relació amb la saturació dels colors. Si els colors som com són, no cal saturar-los. Els colors ja existeixen. No hem d'acostumar a l'ull òptic, ni a l'ull cerebral a la saturació. La saturació pot crear dependència és com una droga. Intentem no passar-nos amb la saturació.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (I)

Aquesta serà la meva visió, la meva fotografia de la jornada "La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la fotografia impresa", acte de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i organitzat per Celístia i Objectiu Natura el passat 15 de gener. Dic que és la meva visió, l'obtinguda "al camp", no la manipulada o molt transformada davant l'ordinador. Els retocs amb programari d'edició han estat mínims. Però, no obstant, la meva visió que, des del primer moment, segurament serà subjectiva. La tecnologia per treure aquesta imatge fou un bolígraf de color blau amb punta fina  marca Pentel i model BK77 Superb i un bloc Moleskine model Plain Reporter Netboook Pocket. El desglossament dels diferents ponents l'aniré fent amb diferents entrades al bloc. L'èxit de l'acte fou rotund: 275 persones van fer la reserva per assistir-hi, una sala en directe plena a vessar i una segona sala, també plena, on es podia seguir l'esdeveniment mitjançant un pantalla i uns altaveus.

Primer, l'Albert Masó, fotògraf de natura i biòleg, va fer una breu introducció de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura SCFN), marcant clarament alguns dels objectius que han perseguit  durant els tres primers anys d'existència: aglutinar els fotògrafs de natura siguin professionals o no, vetllar  per tal que la fotografia de natura sigui un dret d'ús i no d'abús (d'aquí sorgeix un codi ètic amb ganes de regular l'activitat), fer d'interlocutor davant de les institucions, l'administració, i poder influir en l'adopció d'aquelles decisions que puguin afectar la nostra activitat. Per descomptat, que la SCFN és una eina de divulgació de la natura i de la fotografia de natura, per això s'han organitzat cursos, sessions de projecció obertes a tothom (un total de 12), sortides de camp, així com propostes d'exposicions. Aquesta sessió, segons, Masó, es podria considerar un sessió culminal del fet fins ara i una celebració dels tres anys.

Seguidament, el Manel Soria, fotògraf de natura i enginyer, abans de presentar l'acte i Celístia, diu que mai s'han fet tates fotos i tantes fotos bones com ara, però malgrat tot la gent del carrer no coneix fotògrafs si en canvi futbolistes i artistes d'altres disciplines artístiques: hi ha tanta feina a fer! Ens presentà Celístia, primer el concepte i després la societat. Celístia és la subtil llum dels estels en les nits sense lluna. També és una associació de dos fotògrafs, ell i en Jordi Busqué, que té com a finalitat organitzar tallers, conferències i debats per a promoure una fotografia basada en l'experiència personal al món, com a contraposició de la fotografia creada (o manipulada) davant de l'ordinador.

Per encetar i  animar l'acte, Soria va plantejar un seguit de preguntes: la foto es fa abans o després de prémer el botó? Cal manipulació o no de les fotos? Existeix la  fotografia perfecte? Es pot fabricar una fotografia a l'ordinador? Com es prepara una fotografia de paisatge? Quins són els límits de la manipulació? Tenen el mateix valor les imatges muntades digitalment? Té cap sentit imprimir les fotografies? Què és una bona còpia? Hi ha mercat d'art, com el cas d'Estats Units on una fotografia, una còpia, de l'Ansel Adams es pot vendre per 700.000 dòlars? Com valora un paisatge un editor gràfic? El disseny gràfic i la fotografia, quina relació tenen? Bé totes aquestes preguntes i d'altres es varen anar desgranant al llarg de l'acte. Les pròximes entrades al bloc anirem apuntant la visió, particular, de les diferents ponències. Una visió, que no inclourà tot el que es va dir i parlar al llarg de l'acte, només és una imatge de les moltes que es podrien haver fet! Qui vulgui proposar la seva imatge o retocar aquesta que faci servir els comentaris del bloc!

Saviesa i estupidesa

Fan falta més treballadors sanitaris, més professors, més infraestructures per la salut i l'educació. I menys despesa militar. Conclusions de la conferència anual de l'ONU i organitzacions no governamentals closa ahir a Austràlia. Conclusions per tothom sabudes i prou evidents fent una passejada per les exposicions fotogràfiques de Visa pour l'image a Perpinyà.

Allí hi podem veure reflectides moltes guerres, molta sang, molta pobresa i massa violència. La part més fosca de la naturalesa humana. No deixen de ser fotografies de premsa. Les notícies, o la majoria de notícies, acostumen a ser negatives. S'hi destaquen conflictes armats: Afganistan, Iraq, Palestina...La sensació, després de veure gran part de les imatges, era aquesta: però que bèsties que som els humans, sembla que només sabem matar.

Malgrat tot hi vaig veure alguns reportatges fotogràfics que mostraven la part no bèl·lica ni genocida dels humans. La història d'un nen bombolla, la interessant feina dels equips d'emergències mèdiques, la fotografia d'una immensa sequoia i l'exposició, que em va servir de bàlsam per creure que els humans som humans, del fotògraf Olivier Föllmi. Fotografies de paisatges gent o natura acompanyades de frases de savis, científics, poetes o escriptors selecionades per la Danielle Föllmi, companya del fotògraf. Aquesta exposició és un tribut a l'herència espiritual del gènere humà. És la creu de la majoria d'exposicions, que deuen ser un tribut a l'estupidesa humana. Si hagués de mesura la espiritualitat i la saviesa enfront de l'estupidesa, tenint en compte la quantitat de fotografies que s'hi mostren, la balança es decantaria cap a la segona. Ja ho deia Albert Einstein"Només dues coses són infinites, l'univers i l'estupidesa humana, però no estic segur sobre el primer". En aquest post, només us animo que mireu atentament les fotografies d'en Olivier Föllmi, són realment un respir per l'ànima.

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.

Precursors del documental científic

Les primeres aplicacions d'imatges en moviment foren realitzades per científics. Pierre Jules César Janssen astrònom enregistrador del pas de Venus per davant del sol l'any 1874 amb el seu revolver fotogràfic. Eadweard Muybridge amb els seus estudis dels moviments d'animals cap l'any 1880. I el fisiòleg Étienne Jules Marey inventor del fusell fotogràfic, ideat per fotografiar el vol de les aus.

Però, malgrat els inicis del cinema documental fossin motivats per científics que volien documentar el seu treballs, els temes de contingut científic, naturalístic, ecològic o ambiental no tingueren gaire tirada. Amb l'invent del cinematògraf (1895) per Louise Lumière i l'invasió d'operadors arreu del món, el públic desembocar en una febre per veure les curtes pel·lícules d'un minut de durada. A la societat, al públic, li interessava més el fenomen del cinematograf que no pas els continguts. Després dels 3 o 4 primers anys de novetat, el continguts dels curts documentals esdevingueren notícies d'arreu del món. I pocs anys després la temàtica va ser molt diversa.

Un pioner del documental de natura.

Robert Flaherty, el 1922, amb Nanook of the north (Nanook l'esquimal), va ser un dels director pioners i més influents dins dels gènere de documental de natura i, sobretot, pioner del documetal en general. També podria ser perfectament el pioner del documental romàntic-naturalístic (aquell que preten retrobar-se amb una natura idíl·lica i irreal). Flaherty situa l'home com a mesura de totes les coses. Ell era un amant de l'home i el món natural, fascinat per les destreses de l'home primitiu i horroritzat per la deshumanitzant tecnologia de l'home modern. L'ideal de Flaherty era que la felicitat esixteix quan l'home és lliure i viu amb harmonia amb la natura. Flaherty és concentrà en els conflictes entre l'home i la natura en pobles primitius, feia una representació de la realitat, representava els periodes prospers de les societats filmades.

Flaherty no es proposava fer pel·líules sobre els desastre escomesos per l'home occidental sobre les poblacions natives. Només volia produir un document sobre el que havien estat aquells pobles, només volia retrobar els valors antics de les cultures filmades. Se'l classifica com a romàntic perquè destaca: la unitat familiar, la tradició, la llibertat de l'home per viure a la natura, i perquè creu en la bondat i felicitat de l'home primitiu i menys avançat. És a dir ataca un seguit de valors que estan en contra de la modernitat, defensant-ne de contraris: desencisament del món, la mecanització del món i de la societat, l'abstracció racionalista i la dissolució dels lligams socials.

Precisament els anys vint és un dels periodes de retorn als valors del romanticisme. El fet es repeteix cap els anys 60 i primers 70 i també ara mateix després de la predominància de les doctrines neolliberals. Els documentals de tema naturalístic resorgeixen amb més força durant aquests periodes. Amb el recolzament d'uns valors inexistents, o existents, però no de forma tant aïllada. Sovint es presenta una naturalesa pura i virginal, totalment aïllada de l'home, quan realment és tot el contrari: la naturalesa és marginal i sempre en contacte amb l'home. Seran els documentals de temàtica científica, versats en ecologia i biologia relacionades amb la sociologia i economia, com els de Jaques-Yves Cousteau, David Bellamy, David Attenborough ( amb les sèries: "Life on Earth", "The Living Planet", The Trials of Life", "Life in the Freezer" i "The Private Life of Plants") i Gerald Durrell apareguts en les últimes decades, que plantejaran la problemàtica ecològica rigorosament i entretinguda. No només presentaran el món natural aïllat o un ecologisme radical i irreflexiu. El tema de l'ecologisme segurament s'havia tocat en alguns documentals sense saber-ho, però sota una visió o prespectiva solament social, etnogràfica o antropològica.

Imatges i paraules sostenibles (breu reflexió)

Una imatge val més que mil paraules o una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit. Un exemple de paraula amb molts significats és sostenibilitat o sostenible.

Què és la sostenibilitat? No tothom quan fa servir aquesta paraula vol dir el mateix. Quan neix aquest concepte i per què? Quan una persona és sostenible? Quan una comunitat és sostenible? Quan una activitat humana és sostenible? El concepte neix durant la cimera de Rio de Janeiro del any 1992, després sota una definició feble i no compartida per a tothom, se n'han extret molts significats, segons els interessos de l'usuari.

Un sistema és sostenible quan no consumeix els seus recursos per sobre la taxa de renovació, quan s'estableix equitat entre els seus membres. Quan tothom participa en les decisions i funciona el govern i quan estem davant d'un sistema econòmic sa que és basa en el present i no en bombolles futures.

Documentals de...? (tercera part)

La frase d'Albert Einstein: els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim ens va molt bé per fer una petita comparació entre dues percepcions d'una mateixa realitat: una és la percepció o construcció científica i l'altre és la percepció o construcció cinematografica de fets esdevinguts a la naturalesa. La pregunta de partida que ens fem és la naturalesa construida o filmada en els documentals, és la mateixa naturalesa construida o investigada pels científics? Una primera conclusió és que la natura vista des d'una perspectiva científica és molt més avorrida que la natura mostrada en els documentals. Sembla que la natura mostrada en els documentals ha de tenir un alt contingut d'acció, excitació i espectacle.

Un exemple molt clar d'aquestes dues percepcions. Els lleons africans gasten vint hores al dia per descansar, aquesta és la percepció científica, el fet científic. En un programa documental sobre lleons d'una hora, això equivaldria a veure lleons sense fer res durant quaranta dos minuts! Si un documental mostes només això, tothom canviaria ràpidament de canal, seria un programa realment dolent i avorrit, que no aportaria res de nou a l'espectador. La realitat natural no es reprodueix tal com és, ja que senzillament no interessa ni als espectadors ni als productors ni a les cadenes de televisió. Per això les imatges o documentals sencers amb més impacte visual són les triomfadors: el lleo cançant i esquarterant a les seves preses.

Tot el que passa en els documentals de natura no és ni la realitat natural, per suposat, ni la percepció científica, els fets científics. Però hi ha documentals i documetals. Uns contextualitzen i intenten mostrar-nos, diferents percepcions de la realitat natural, per exemple aportant punts de vista diferents: com s'ha fet l'observació o filmació dels lleons, que en diuen els científics especialistes en comportament... A tot això, clar, sempre se li afegeixen imatges amb fort impacte dramàtic i visual. Altres documentals, però, es queden només amb aquestes imatges, descontextualitzen tant en l'espai com en el temps, i si l'espectador no té gaire experiència sobre els llocs i èssers vius mostrats, els documentalistes, facilment, li ficaran un gol, malgrat que el documental de natura estigui farcit de fets científics. La conclusió clara és que aleshores l'espectador tindrà una falsa concepció de la natura. Per això els documentals de natura haurien de ser un sumatori de percepcions diverses d'un mateix fet natural, no només una única percepció esbiaixada, espectacular i dramàtica del mateix fet. D'aquesta forma, mirant els documentals de natura ens ho passem bé i aprenem.

Biopics de biòlegs

Del 14 al 22 de març, s'ha celebrat, a Whashington, l' Environmental Film Festival, on s'hi han presentat moltes pel·lícules, unes 115, de temàtica ambiental, tant de ficció com de no ficció. Aquí només en destacaré dues, que aviat espero que estiguin traduïdes al català i presentades als Països Catalans. Són dues pel·lícules de temàtica biografica, dedicades a dos grans biòlegs americans: E.O.Wilson i Rachel Carson.

La primera pel·lícula, una biografia passada pel sedàs de la ficció, A sense of wonder (USA, 2008, 54 min.), es basa en la vida i escrits de la biòloga Rachel Carson. Ens mostra o explica l'estimació que tenia per la natura i la lluita per defensar-la. Carson va publicar l'any 1962 el llibre Silent spring amb la finalitat d'aportar arguments que anessin en contra de la utilització dels insecticides, el DDT. S'aixecà una gran controversia ambiental: industries , governs i ecologistes volien dir la seva. La pel·licula s'esdevé sobretot en l'últim any de la vida de l'escriptora. Carson es interpretada per l'actriu Kaiulani Lee i dirigida Christopher Monger. L'antecedent d'aquesta pel·lícula és una obra de teatre amb el mateix títol i interpretada per la mateixa actriu.

L'altre pel·licula és un documental biografic sobre E. O. Wilson, guanyador, d'entre molts d'altres premis, com el Pulitzer, del Premi Internacional Catalunya l'any passat. Wilson és un biòleg, especialitzat en entomologia, que ha estudiat el comportament de les formigues des de la prespectiva social, des de la sociobiologia. Aquest estudis aixecaren molta polseguera, ja que suggeria que els gens determinaven el comportament. A més, ha fet importants aportacions en el camp de l'evolució i també ha esta un ferm defensor de la diversitat biològica o biodiversitat. Darwin’s natural heir (USA, 2008, 52 min.) és el nom d'aquest documental biografic dirigit per per David Dugan i produït per Neil Patterson. Tant director com productor ja van fer una presentació d'aquest treball, fa un any, amb el títol de The Secret Life of a Naturalist.

Documentals de ...? (segona part)

En un article anterior dèiem que hi havia hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura. Aquestes dues tradicions conflueixen en dues noves formes de construir la natura. Una són els anomenats Blue Chips i l’altre els documentals amb contextualització social.

Els Blue Chips són grans produccions que per lluitar contra les actuals forces de mercat i ser rendibles han de captar grans audiències. L’estratègia dels realitzadors i directors es basa en potencià una seguit de característiques que transformen el documental en espectacle amb l’única finalitat d’entretenir i a més aporten una gran dosi de subjectivitat a la natura construïda.

Els Blue chips es caracteritzen sobretot per mostrar amb prioritat quasi exclusiva les macrofaunes: aus, mamífers i rèptils. Macrofaunes allunyades de l’espectador, natures sovint exòtiques i gens properes a l’espectador.

Ús i abús de l’esplendor visual i musical, és una manera d’atreure l’atenció de l’espectador amb molta facilitat, estímuls visuals i sonors que ataquen directament l’emotivitat de l’espectador.

La narració acostuma a ser dramàtica o solemne. Les macrofaunes pateixen històries amb trames potents. Un clar exemple és el documental Deep Blue de la BBC. Escolteu la musica de l’inici, el to solemne de David Attenborought i l’espectacle visual de les onades i dofins.

Quasi mai, un Blue Chip presenta el rerefons o context humà, històric, polític o científic de la natura. La descontextualització arriba a ser de tal magnitud que la natura es presenta verge sense cap presencia i influència humana com si encara quedessin natures no pertorbades per l’activitat de la humanitat.

Els documentals contextualitzats presenten molts tipus d’organismes, tant els visibles (macrofaunes) com els invisibles (invertebrats i bacteris). També juguen a amb l’esplendor visual però sense abusar-ne. La narració tendeix a ser descriptiva, malgrat que sovint es presentada amb una certa narrativitat, en forma de docudrama.

Inclou tot allò que el Blue Chip no té. Presencia humana, hi apareixen científics, naturalistes, documentalistes i gent implicada. Presència de la ciència, el seu mètode, les investigacions o recerques, procediments i resultats. I s’aproxima a la natura local, més immediata de l’espectador. Un exemple, modest, però prou esclaridor és la sèrie Bèsties de Televisió de Catalunya.

En definitiva, es podria dir que darrera dels documentals contextualitzats hi ha un model més educatiu, conservacionista, científic, humà, reflexiu i crític. La finalitat implícita d’aquests documentals és promoure i divulgar una natura el més “real” possible. Tracten de reconstruir les múltiples cares del món natural sense cap mena de tergiversació.

Documentals de...?

Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben de que es tracta, no saben que és un elefant. Cadascun d’ells percep coses diferents al tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura (i de temàtica general) només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

El documental de natura construeix o reconstrueix la natura, només amb les peces de què disposa el realitzador. La natura passa pel filtre del documentalista i de l’espectador. La natura visionada a través del documental no és la que realment existeix. La manera de reconstruir la natura, en forma de documentals, diu molt de la visió i percepció de la natura que té el realitzador, dels objectius que aquest vol aconseguir: entretenir, divulgar, i del moment històric que l’envolta.

Al llarg de la història, hi han hagut dues grans tradicions, dues maneres de realitzar els documentals de natura. Tradicions que s`han influït al llarg del temps i que representen dues concepcions de la natura: la natura observada i la natura inventada. Són dues tradicions que reconstrueixen la natura de forma diferent; la tradició americana i la tradició europea.

La tradició europea es basa en el rigor científic, és més objectiva, té finalitats educatives i científiques, es filma en la natura, no inclou la gent i la natura es presenta aïllada. Dos exemples clars són els primers documentals de Jacques-Yves Cousteau (aquí podeu veure un documental sobre el seu primer documental) o els primers de David Attenborough (aquí podeu veure un reportatge sobre un del millors moments dels seus documentals). En els documentals d’aquesta tradició la natura és observada sense deixa gaire espai per la ficció.

La tradició americana es basa en l’espectacle i el dramatisme, és molt més subjectiva, es filma en llocs tancats o preparats, els animals són paròdies dels humans, el narrador parla pels animals, hi ha descontextualització geogràfica (els escenaris sovint no són els naturals) i tampoc s’inclou gent. Exemples d’aquest corrent els trobem en els documentals produïts per Walt Disney. L’exemple més paradigmàtic és del documental White Wilderness. Els realitzadors van induir a petits rosegadors, els lemmings, a saltar per uns penya-segats, fent veure que es suïcidaven. És una filmació totalment teatralitzada i descontextualitzada geogràficament, es va filmar a Canada, on no hi ha lemmings. Aquesta tradició també estaria representada per sèries com Wild Kingdom o els primers documentals de la Nacional Geographic. Els documentals d’aquesta tradició sovint pateixen d’un excés de ficcions i invencions.

Les dues tradicions conflueixen en dues noves i reciclades formes de construir la natura actual. Però d’això en parlarem en una altre article.