Curanderos, mags i altres estafadors

Aquest estiu, el 20 d’agost, Narendra Dabholkar, reconegut activista i metge que lluitava contra la superstició i la màgia negra a l’Índia, va ser assassinat. Fou, durant més de dues dècades, promotor del pensament crític. Va anar en contra de les perilloses i perjudicials supersticions que esclavitzen i enganyen de forma fraudulenta a la gent. Lluitava contra qualsevol tipus de creença irracional. Fou assassinat per un grup de radicals que l’acusaven d’anar en contra de l’hinduisme. Va ser el responsable d’un projecte de llei que anava en contra dels curanderos. Aquests, a l’Índia, extorsionen amb màgia negra o vudú, asseguren ser encarnacions de déus i diuen tenir poders divins o capacitat per curar diferents mals. En definitiva, aquest metge lluitava contra la ignorància i la injustícia.

Actualment, cada vegada més, hi ha gent que prefereix creure en màgia, es deixa portar per supersticions i prefereix consultar la bola de vidre o anar a un curandero en lloc de documentar-se sobre qualsevol tema o anar al metge directament. Sents parlar la gent i sovint parlen a les palpentes, sense aportar arguments racionals, crítics i contundents. Troben vincles causals entre dos o més fets que res tenen a veure. Un exemple de vincle causal seria aquell que relaciona l’aparició d’un gat negre amb la mala sort, per la senzilla raó que a algú alguna vegada li va creuar per davant un gat negre i després va patir alguna desgràcia. La ment humana està tan acostumada a fer prediccions que al final volem predir allò que és impredictible. Hem aprés a detectar molt ràpidament relacions causals del nostre entorn. I no totes aquestes relacions són correctes.

Aquesta capacitat del nostre cervell no funciona del tot quan l’entorn és complex. El cervell no detecta tota la informació i es produeixen il•lusions causals, vincles causals erronis. Les il•lusions causals són utilitzades per curanderos, mags i altres estafadors. I, de forma impune, prenen el pèl i els diners a persones de bona fe que es veuen atretes per aquestes pràctiques fraudulentes a causa de la falta d’informació i de la seva naturalesa humana.

Els mitjans de comunicació i les escoles amb informació, divulgació i educació poden lluitar contra aquests estafadors. Hauran de potenciar el pensament crític i racional: com descartar i detectar pseudociències i pseudoteràpies, com detectar enganyoses argumentacions, com interpretar unes estadístiques, com evitar biaixos cognitius... Els nostres docents i periodistes poden fer, a petita escala, el que va fer Narendra Dabholkar, però sense arribar a patir-ne les conseqüències.

Fets científics o naturals en els documentals (un apunt)

S'ha d'anar en compte alhora de tractar els fets científics o naturals en els documentals de natura que tinguin pretensions de versemblança o d'objectivitat, documentals que tinguin finalitats científiques o pedagògiques.

Segons el grau d'intervenció, reconstrucció i manipulació del documentalista sobre els fets científics o naturals s'incrementa la distància entre allò que s'ha filmat i la realitat?  podria semblar que en pot  sortir perjudicada l'objectivitat (periodística i científica)? Segons el grau d'intervenció, els esdeveniments naturals o més científics, els podem classificar  en quatre grups o categories.

1.Quan el grau d'intervenció és quasi inexistent és quan l'esdeveniment filmat es mostra sencer.

2.El que es filma  és el resultat d'algun tipus de provocació o escenificació. Per exemple animals tancats.

3.Les manipulacions de temps i espai en el procés d'edició, càmera lenta o ús de multicàmeres.

4.Una composició construïda amb l'edició de diferents fragments de diferents esdeveniments. Diferents animals, diferents temps i diferents espais.

Però,  més que la intervenció del documentalista, serà la reconstrucció que en faci amb els materials filmats la que, en definitiva, donarà veracitat o no als fets que es mostren o s'expliquen. El grau de versemblança, i, per tant, d'objectivitat, no ve donat pel grau d'intervenció, sinó que l'aporta la finalitat buscada pel documentalista: divertir, informar, educar...i la reconstrucció que en faci al servei d'aquesta finalitat.

Tenir el ingredients "reals" o naturals, sense intervenció, no vol dir que la nostra reconstrucció, el nostre documental els hagi de tenir. Les veritats no es revelen només mostrant fets. Hi ha un gènere documental,  el del fals documental, on tens, en tot moment, la sensació de realitat. Aquests documentals només són un simulacre de veritat. Es pot reflectir una realitat o veracitat bàsica de forma totalment independent al grau d'intervenció del documentalista.

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.

Un aclariment: què és la ciència?

La ciència és una activitat humana, per descomptat, realitzada sobretot per científics. Sovint, però es pensa que els científics pertanyen a un grup social aïllat de la resta dels humans els quals parlen un llenguatge inaccessible. Això no és del tot cert, la ciència, té la seva fonamentació en capacitats humanes que tothom comparteix, com per exemple l’observació i la de fer-se preguntes. I per tant tothom pot accedir-hi, i hi hauria d’accedir.

Els científics saben molt de molt poca cosa. Són especialistes. Però entre tots, és un dels moments de la història que hi ha més gent dedicada a la ciència, fent-se preguntes, observant i fent experiments aconsegueixen conèixer millor el món que ens envolta. També, però tenen en compte el que ja es coneix. Tots els coneixements científics són en constant revisió, són provisionals fins que algun científic a partir de noves observacions i experiments contradigui antigues afirmacions.

Els científics quan fan la seva feina utilitzen un mètode “objectiu” de treball, el mètode científic. Això fa que puguin fer afirmacions que són “veritat”. Objectiu i veritat entre cometes, ja que el mètode científic, malgrat ser un mètode que vol ser objectiu, és subjectiu doncs el realitza un subjecte. És però una subjectivitat encotillada dins del seu mètode, una subjectivitat menys subjectiva que la que pot tenir qualsevol persona en donar la seva opinió.

Tothom pot accedir a la ciència des de la seva feina i des de la divulgació científica, sempre que un vulgui, clar. L’accés és del tot indispensable ja que tant la ciència com la tecnologia són darrera de la majoria d’activitats humanes. Avui en dia el coneixement científic i tecnològic envolta qualsevol feina. Per exemple, un forner pot realitzar la seva feina sense tenir cap coneixement sobre fermentacions o llevats. A la llarga, però la curiositat del forner el portarà a tenir coneixement sobre la ciència del pa. Una altre via d’accés és la divulgació realitzada des dels mitjans de comunicació.

Tothom ha de tenir accés al coneixement científic i tecnològic que fa moure el món. Aquest coneixement és una eina de doble tall. És pot fer servir per fer créixer a la humanitat o per ensorrar-la en la seva misèria. L’energia atòmica serveix per fer-ne llum o bombes. La ciència no ha de fer por a ningú. Hem d’exigir que informacions i interpretacions científiques de la realitat per poder opinar amb una base, amb un bon criteri. Criteri que impliqui usar el coneixement científic perquè la gent al món (a tot el món) visqui de forma digna.

Clons de companyia

El nombre d'animals de companyia a Catalunya deu ser molt alt. Els animals de companyia són un membre més de la familia. Els alimenten, els cuiden, els netegen, en alguns casos fins a l'exageració. Realment s'estableixen vincles emocionals forts entre amos i mascotes. Per això, la pèrdua i la mort d'aquest sers estimats comporta tristors i penes quasi indistingible a la pèrdua d'una persona estimada.

Fa uns dies, un grup de científics sudcoreans, treballadors d'una companyia biomèdica privada, RNL Bio, van clonar la mascota, en concret un gos, un pit bull terrier, de la senyora Bernann Mckinney per un preu mòdic de 50.000 dolars (li van fer un descompte a canvi de publicitat, la primera oferta va ser de 150.000 dolars). Van obtenir cinc còpies, cinc gossets, identiques des del punt de vista biològic. No és la primera vegada que es clonen gossos.

El 2005 uns científics també sudcoreans van aconseguir el primer clon de gos. Més endavant, el 2006, la mateixa companyia, va clonar gossos amb finalitats diverses: còpies de gossos detectors de drogues o utilitzats per la recerca en càncer. Sembla que cada vegada serà més fàcil aquest tipus de clonació. Per tant, s'obre una nova via de negoci, tot explotant emocions d'amos afligits, tristos, compungits i deleitosos de recuperar el passat d'una relació. Un negoci de futur per biòlegs és crear un laboratori dedicat a clonar animals de companyia. Un negoci prou lucratiu i de segur que tindrà molts clients. Primer seran les persones adinerades que accediran a aquests tipus de servei, més endavant hi haurà una gran massificació, s'abaratiran els costos de la clonació, tothom voldrà clonar les seves mascotes. Els amos dels animals clonats creuran que tenen la mateixa mascota. Seran feliços i retrobaran antigues emocions amb els seus companys de familia, si més no al principi de la nova relació, més tard tot pot canviar.

No ens podem oblidar que mai dos germans bessons són iguals, són molt diferents en el seu comportament segons el recorregut d'aprenentatge, unic que han tingut. Amb els animals passarà el mateix. L'animal serà una còpia exacta de la mascota des del punt de vista biològic. Alguns animals de companyia tenen uns comportaments únics només detectables pel seu amo, comportament que els fan diferents a tots els altres. No serà el matiex animal, però l'amo tindrà la il·lusió, cada vegada que es miri la seva mascota, que és el de debó.

Serà la il·lusió de que la mascota continuarà sent la mateixa però no serà així. El negoci no seria del tot ètic. En realitat no es vendrien clons és vendrien il·lusions. Els nous clons mascota serien un recordatori de la autèntica mascota. Una memòria parcial de com era la mascota, parcial però real i palpable.

La mida dels ous

El mastegatatxes, Ficedula hypoleuca , és un ocellet que té una mida aproximada de uns 13 centímetres. Viu sobretot en boscos de fulla caduca, fagedes i rouredes, encara que també el podem trobar en alguna pineda. S’alimenta principalment de mosques.

L'ocellet ha tingut els seus moments de glòria en molts mitjans de comunicació. Gràcies a que l’investigador Jaime Potti, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), ha descobert que la mida dels ous d’aquesta au ha disminuït considerablement durant els últims setze anys, la reducció de la mida és deguda a l’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic.

Jaime Potti ha hagut d’estudiar més 6.000 ous de més de 1.300 postes dels mastegatatxes que viuen a La Hiruela, a la Sierra de Madrid. Segons el científic un augment de temperatura hauria de produir un efecte contrari és a dir un augment de la mida dels ous. Més temperatura , més insectes, més aliment, més creixement. Com és possible que no passi això?

Això no passa perquè, a La Hiruela, s’ha avançat la primavera i el mastegatatxes fa com si res. No ha adaptat la seva època de migració a aquest avançament. Arriba tard i no troba prou aliment, i com a resultat els ous són més petits.

Molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta notícia. La nota de premsa del CSIC explicava aquests fets i publicava una fotografia de dos ous, un de gran i un de petit, al costat d’un regle graduat.

Ahir (5 de juny), en el programa de Comradio, Una hora de cua, emès de 12 a 1 del migdia, van deixar anar la notícia amb una imprecisió descomunal. Primer, no sabien el nom de l’ocell en català, en llatí sí, és clar. I després deien que la mala qualitat del menjar ha fet que els ous “passin de 18 centímetres a 12 centímetres”. Increïble! No! No m’he dignat ni a llegir les fonts originals de la notícia. El mastegatatxes fa una mida de 13 cm, és possible que posi ous de 12 o 18 centímetres? L’error del periodista ha estat, segurament, en mirar la fotografia dels ous i el regle i creure que el regle mesurava centímetres en lloc de mil·límetres. O bé en creure que l’ocell en qüestió era com un estruç. O bé, i el més imperdonable, que no ha anat directament a les fonts (el científic o la revista on el científic ha publicat l’estudi).

Diuen que el programa és, sobretot, de comentari i reflexió de notícies amb un toc d’humor i sense gaire transcendència. Malgrat tot, és podria ser més rigorós i precís amb el fets. Ja ho diuen els fets són els fets i el comentari és lliure. Però si canviem els fets com serà el comentari?

Gràcies! Santi Santamaria

Ser crítics amb els polítics i altres poders és cabdal. No fos cas que ens donessin gat per llebre. Per ser-ho cal informació. I cal que aquesta informació es transformi en valors, és a dir que prengui una dimensió social. Com la informació és converteix en valors? Qui la converteix en valors?

Un exemple d’aquesta setmana permet veure com s’esdevé aquest salt. El cuiner de Can Fabes, Santi Santamaria, ha vingut a dir que hi ha un cert descontrol en la utilització dels additius en els restaurants. Els additius estan molt controlats en la indústria alimentària, per què no ho haurien d’estar en les cuines de qualsevol restaurant? Els ciutadans dipositem la nostra confiança en qualsevol dels productes alimentaris etiquetats que ens mengem. Perquè sabem que darrera de cada producte hi ha un control molt estricte de la seva composició. Fins i tot se’ns informa del que conté l’aliment, tot surt reflectit en l’etiqueta. On no hi ha cap mena de control sobre alguns productes, quantitats utilitzades, és a les cuines dels restaurants. Santamaria només ha anat a favor del benestar de tothom. La resposta per part del cuiners Michelin, i d’altres, ha estat contundent perquè darrera els productes utilitzats hi ha un potent mercat, hi ha negoci i diners. Sinó la resposta no hagués estat desmesurada.

Els additius han pres dimensió social. Com tot avanç científic o tecnològic, els additius són una arma de doble tall, se’n pot fer bon ús o no. Un mal ús dels additius podria repercutir sobre la nostra salut. Un mal ús pels cuiners. A més, cal afegir que els fabricants d’aquest productes haurien fet negoci venen els seus additius directament als cuiners i anant en contra de la nostra salut. Cal regular aquesta situació.

L’amplificador d’aquesta situació ha estat un cuiner. Els valors defensats: la informació i la salut, volem saber el que mengem i volem estar sans. Santi Santamaria potser vendrà més exemplars del seu nou llibre, però sens dubte ens ha fet un favor a tots els ciutadans criticant una situació insostenible i injusta. Gràcies Santi!! Tant de bo hi hagués més gent crítica capaç d’enfrontar-se a situacions que van en contra de la societat del benestar.

Biopics de biòlegs

Del 14 al 22 de març, s'ha celebrat, a Whashington, l' Environmental Film Festival, on s'hi han presentat moltes pel·lícules, unes 115, de temàtica ambiental, tant de ficció com de no ficció. Aquí només en destacaré dues, que aviat espero que estiguin traduïdes al català i presentades als Països Catalans. Són dues pel·lícules de temàtica biografica, dedicades a dos grans biòlegs americans: E.O.Wilson i Rachel Carson.

La primera pel·lícula, una biografia passada pel sedàs de la ficció, A sense of wonder (USA, 2008, 54 min.), es basa en la vida i escrits de la biòloga Rachel Carson. Ens mostra o explica l'estimació que tenia per la natura i la lluita per defensar-la. Carson va publicar l'any 1962 el llibre Silent spring amb la finalitat d'aportar arguments que anessin en contra de la utilització dels insecticides, el DDT. S'aixecà una gran controversia ambiental: industries , governs i ecologistes volien dir la seva. La pel·licula s'esdevé sobretot en l'últim any de la vida de l'escriptora. Carson es interpretada per l'actriu Kaiulani Lee i dirigida Christopher Monger. L'antecedent d'aquesta pel·lícula és una obra de teatre amb el mateix títol i interpretada per la mateixa actriu.

L'altre pel·licula és un documental biografic sobre E. O. Wilson, guanyador, d'entre molts d'altres premis, com el Pulitzer, del Premi Internacional Catalunya l'any passat. Wilson és un biòleg, especialitzat en entomologia, que ha estudiat el comportament de les formigues des de la prespectiva social, des de la sociobiologia. Aquest estudis aixecaren molta polseguera, ja que suggeria que els gens determinaven el comportament. A més, ha fet importants aportacions en el camp de l'evolució i també ha esta un ferm defensor de la diversitat biològica o biodiversitat. Darwin’s natural heir (USA, 2008, 52 min.) és el nom d'aquest documental biografic dirigit per per David Dugan i produït per Neil Patterson. Tant director com productor ja van fer una presentació d'aquest treball, fa un any, amb el títol de The Secret Life of a Naturalist.

Suarem!

He llegit, sense aturador, el llibre Suarem! El clima que ens espera, és un bon llibre de divulgació, un llibre escrit per moltes mans, però dirigit pel biòleg o socioecòleg Ramon Folch. És un llibre més sobre el canvi climàtic? Sí i no. Es un llibre atípic. No és un assaig divulgatiu, ni tampoc una ficció novel·lada sobre fets reals (una novel·la que en la seva trama parli del canvi climàtic).

És un entremig, ens parla sobre canvi climàtic, què és, causes, conseqüències i possibles solucions. Tot comença amb la Laia, una metgessa amb ganes de saber què és això del canvi climàtic. A partir d'aquí comença a enviar i rebre correus electrònics. D'un ecòleg, d'un economista, d'una periodista, d'un funcionari europeu... Dues lectures, correus electrònics i documents adjunts. Llenguatge planer i llenguatge especialitzat.

Darrera cada correu, es visible l'argumentari d'en Ramon Folch, l'argumentari sostenibilista que porta construin des de fa molt de temps, i, a més, la rigorositat científica que el caracteritza. També, hi trobem un llenguatge assequible i entenedor proporcionat pel mateix Folch i pels periodistes que han col·laborat i coordinat el redactat del llibre: Oriol Lladó, Lidia Hervàs i equip.

És un llibre que recomano a tothom. És cultura en majúscules. L'hauríen de llegir, sobretot, els polítics desinformats que no saben les diferències entre el forat de la d'ozó, la desertització i el canvi climàtic. I els lletraferits, o intelectuals del país, que no toquen o no volen tocar de peus a terra: saben qui va escriure La plaça del Diamant però no saben qui era en Ramon Margalef.

Paleolític i futbol

Al paleolític només el mascles anaven de caça. Els mascles cooperaven en la caça. Era una tècnica productiva important, una font d’aliments rics en energia, les proteïnes. El mascles van aprendre a compartir la presa. La caça implicava organitzar-se com a grup, es tractava d’aconseguir caçar o matar la presa. Els mascles anaven a caçar, les dones recol·lectaven fruits i plantes comestibles. Els mascles van aprendre a compartir i a cooperar.

Per aconseguir la presa cal organitzar-se de forma cooperativa un o dos donen ordres, els altres membres del grup obeeixen. Finalment la presa queda acorralada i és caçada. La caça es celebrada primer pels homes i després dins del grup o tribu junt amb les femelles, s’ha aconseguit una gran gesta. Hi haurà aliment energètic per una setmana.

Crec que el futbol, també d’altres esports, és, de forma metafòrica, la representació de la caça. La majoria de jugadors de futbol són mascles. Ens agrada tant el futbol, als mascles, perquè forma part de la nostra biologia. Organitzar-se, cooperar i compartir, per aconseguir un objectiu: fer un gol, o més d’un. La presa és la porteria. L’equip contrari són els obstacles que cal anar esquivant al llarg de la cacera o potser una tribu que competeix per la mateixa presa.

Quan s’ha fet un gol, els futbolistes celebren la gesta aconseguida, s’abracen i fan salts, també ho celebren els del seu equip, els seus animadors o fans, tal com feien els nostres avantpassats al tornar amb la seva tribu o grup. El futbol no deixa de ser un ritual primitiu semblant al de la caça. L’entrenador i el seu ajudant són els que donen crits des de la banda, els onze jugadors segueixen les ordres. Han d’aconseguir marcar, s’hi estan jugant molt, la possibilitat de poder menjar un bon tall de carn!

Si l’equip guanya el partit, voldrà dir que la caça ha estat de les millors: tants gols tantes preses. Fins la setmana vinent ja no caldrà posar-se el vestit de futbol, ja hi ha prou carn per menjar, i també hi ha prou alegria. La derrota no pot existir, la derrota implica no tenir aliment, quedar-se sense energia per caçar. No s’ha cooperat prou bé i no es podrà compartir res.

Contradiccions humanes

Llegeixo dues notícies curtes aparegudes al National Geographic de desembre del 2007. La notícia "Viure una llarga vida" explica les causes de la longevitat en una regió de Costa Rica, la península de Nicoya. En una altra notícia, la revista ens fa una classifició dels llocs més contaminats del planeta, es titula "Llocs més contaminats".

En "Viure una llarga vida" s'explica que a la terra hi ha certes regions, zones blaves o punts calents de longevitat, on la gent té esperances de vida molt altes, hi ha molta gent que arriba als cent anys. Aquestes zones blaves són tres: la península de Nicoya de Costa Rica, Sardenya i Oquinawa. En el cas concret de Costa Rica diu que el secret de la longevitat radica en una dieta rica en vegetals, prendre molt el sol per produir molta vitamina D (és un dels llocs del món on els nivellsde radiació solar són alts), tenir una sòlida fe, mantenir estretes realcions socials, consumir aigua rica amb calci, a més d efer exercicimoderat. Tot plegat fa que els ossos siguin més forts i que hi hagi menys cardiopaties.

Per altre banda, llegeixo que l'ONG Blacksmith Institute ha preparat un informe sobre els llocs més contaminats del món. A partir d'aquesta informació la revista National Geographic situa, en un mapa del món, els trenta llocs més contaminats de la terra l'any 2007. Dona la casualitat que la majoria d'aquest punts estan situats en països de sudamèrica i sobre el continent asiàtic.

Les dues notícies em produeixen una sensació d'incoherència social: uns busquen els punts més saludables de la terra on els humans poden viure més anys, mentre els altres es dediquen a contaminar llocs on la gent no deu viure molts més anys que en altres llocs de la terra. Uns volen viure molts anys i altres es dediquen a contaminar a tort i a dret perquè la gent no visqui tants anys.

Tenim ganes de saber el secret de la longevitat, conèixer l'elixir de l'eterna juventut i, al mateix temps, ens dediquem a escurçar la vida d'altres persones contaminant llocs de la terra on els humans no hi podran anar-hi mai més o, si més no, només quan hagin passat molts anys i el lloc s'hagi descontaminat. Són les contradicions de ser una espècie tant incoherent i, sobretot, tant poc educada i respectusosa amb els altres. Queda tant per fer i tant per educar.

La bioinfonomia, conèixer per gestionar.

El coneixement de la naturalesa antropitzada d’un país parteix de la recerca científica de camp. Botànics, zoòlegs i ecòlegs és passegen pels espais naturals menys i més antropitzats i van recollint dades que forneixen la història natural del país, observen la animals, plantes i altres organismes i els descriuen. Les dades seran publicades en revistes científiques. Les biblioteques estan plenes de revistes d’història natural on només acumulen pols. A vegades, aquestes dades són consultades per altres biòlegs per tal d’argumentar les seves noves recerques. S’entra en un cercle viciós, és fa recerca d’història natural per fer recerca. Caldria afegir que la majoria de dades recollides són d’àmbit geogràfic local. Les dades van a parar a publicacions científiques d’àmbit local i les mostres recollides a col·leccions de museus o jardins també d’àmbit local.

Els primers mapes es van fer amb finalitats comercials i bèl·liques. Ara calen nous cartògrafs del coneixement. Cal organitzar la informació per transformar-la en acció. En els mapes és situaven els camins les muntanyes, els rius, els pobles i primeres grans ciutats. Els homes aconseguien situar-se en l’espai i aconseguien amb major eficàcia l’explotació del recursos naturals que tenien totalment al seu abast. Ara calen nous mapes de biodiversitat. Per saber que és el que tenim i allò que valoritzem dels nostres recursos naturals.

Tenim molta informació biològica, però molt poc coneixement. Les publicacions científiques d’àmbit local i les col·leccions de museus i jardins botànics són indispensables per poder saber que és el que ja sabem. A més caldrà integrar aquesta informació per a què resulti útil per a la gestió. Una feina desenvolupada per un nou professional de la biologia: el bioinfonomista. Alguns ja han parlat d’aquesta tasca pel que fa a un tipus molt concret d’informació biològica: els gens. És el cas de la manipulació de dades per poder desxifrar el genoma humà i com aquestes dades es relacionen entre elles. Els bioinfonomistes catalans són integradors de informació biològica, animals, plantes, fongs, microorganismes i ecosistemes (i gens o genomes), amb l’objectiu de tenir una visió més general i més coherent de la part de biosfera anomenada per nosaltres Països Catalans. La bioinfonomia ha de crear coneixement per una gestió sostenible de la diversitat biològica. La suma d’informacions disperses geogràficament dona un nou sistema amb propietats emergents impensades. Caldria donar més importància a aquestes informacions disperses i sovint perdudes o guardades per naturalistes amateurs.

Una de les eines indispensables pel bioinfonomista són les bases de dades, que a la llarga s’han de materialitzar en mapes de diversitat biològica. De bases de dades ja en tenim algunes: Pronat o la de biodiversitat... Els topògrafs treballen amb un sol tipus de dades: alçades; els meteoròlegs també: pressions, pluviometries i temperatures. A partir d’aquestes poques dades són capaços de dibuixar mapes topogràfics o de dibuixar mapes meteorològics. Els mapes serien només una eina, la bona gestió ja és una altra història

PISA: estem torts com la torre!

L'informe PISA, aparegut recentment, diu que els coneixements científics dels nois i de les noies de 15 anys de Catalunya són inferiors als coneixements científics d'altres paisos i als coneixements científics dels nois d'altres promocions. Es greu aquest resultat? Indica que el sistema educatiu està en decadència? Indica que als polítics els hi importa molt poc el sistema educatiu? i no hi ha un informe PISA aplicat al coneixement científic que tenen els polítics més grans de 15 anys?

El sistema educatiu està en decadència. Sobretot pel poc suport que dona l'administració a l'ensenyament i en concret a la ciència. Una de les raons per la baixada de coneixements científics és que el sistema educatiu s'ha vist carregat de nois i noies que no saben ni llegir ni escriure el català. Per tant, de ciència en saben molt menys. Han fet baixar la mitjana.

Al polítics els hi importa poc el sistema educatiu. Per atendre millor l'alumnat s'hauria de baixar el nombre d'alumnes per professor, baixar les ràtios, en argot docent. Actualment a secundària és de 30 alumnes per aula. Això vol dir que un professor ha d'atendre 30 persones amb capacitats d'aprenentatge diferents durant una hora. Tasca dura, oi? Baixar les ràtios seria una gran solució al problema. Es podria treballar per projectes atendre més els alumnes i hi hauria menys problemes d'indisciplina, els alumnes serien més controlables. El informe PISA és un clar indicador de la importància que donen els polítics a l'ensenyament. Cada cop és pitjor.

No hi ha cap informe PISA que indiqui el coneixement científic que tenen els polítics. Però jo ja us avanço que si és crees seriem també dels últims. Pocs polítics dsaben qui és Lynn Margulis o, per no anar gaire lluny, qui va ser Ramon Margalef. S'hauria d'invertir més en ensenyament i ensenyament de la ciència en lloc de potenciar consumismes, construccions de trens de baixa velocitat o obre faraòniques inservibles.

Ciència, viatges i periodisme

Perquè viatjava en Darwin? I en Humbolt? Viatjaven per conèixer. Ells feien de científics i al mateix temps de periodistes o de divulgadors de tot allò que havien trobat i descobert. En les èpoques que van viure hi havia molt per conèixer i poca gent estava interessada en conèixer allò que havien descobert (com ara!). Eren científics i divulgadors.

Una de les raons per les quals es comença un viatge científic és l’afany de conèixer realitats invisibles per a un mateix o per l’altre gent i així poder-les comunicar, però sobretot el viatge científic serveix per trobar la part humana de la ciència. Per veure de prop els científics i per veure la duresa d’un entorn, la natura, que malgrat tot els fa perseguir els seus somnis.

Els científics podrien fer igual que els grans naturalistes del passat: divulgar. Sovint també ho fan. Però, actualment hi ha la figura del divulgador o periodista científic. El científics fan la seva tasca, investiguen, observen realitats amagades darrera els fenòmens naturals i finalment escriuen articles científics per comunicar les seves troballes a d’altres científics. El periodista observa com els científics s’apassionen per la seva feina i els interroga per saber d’on bé aquesta gran passió, després ho comunica juntament amb les troballes i descobriments fets pels científics.

Viatjar per rescatar allò versemblant i interessant. Entrar en les inquietuds dels científics i en el seu propi món, dialogar i escoltar als científics i les seves passions. Internar-se i assentar-se en el seu món de coneixements i hipòtesis. Desconnectar del nostre món i comprendre el trencaclosques d’hipòtesis i recerques dels científics per conèixer les repercussions socials de les seves recerques, la dimensió social de les seves recerques. No ens podem quedar només amb les notícies, cal voler aprofundir i indagar.

Els cínics nos serveixen per això, paraules de Ryszard Kapuszinski. Fer periodisme no és descriure asèpticament i objectivament suposats fets versemblants. Es descriure els descobriments científics (els fets) i la dimensió social que hi ha al darrera i davant d’aquests: els científics que descobreixen i els canvis quotidians en què es veu envoltada la gent a causa d’aquests descobriments.

Juguem a construccions?

La política (i l’esport) ho envaeixen trot i no deixen espai o temps als que saben. Els polítics tenen pressa per guanyar les eleccions i estar al poder (quatre anys com a mínim). Els grans projectes actuals requereixen per la seva correcta realització períodes que sobrepassen aquest mandats. Per la seva seriositat requereixen d’un rigor i una professionalitat, que no és demanada pas pels polítics. Els polítics tenen pressa per guanyar popularitat, els importa poc la seguretat dels ciutadans, els importa poc el treball ben fet, només volen sortir a la foto.

Imaginem-nos que volem posar un ascensor nou a l’escala de casa. El president de la comunitat vol que el tornin a elegir, s’acaba el seu mandat d’aquí a un més (en les comunitats de veïns és tot el contrari: ningú vol fer de president). Decideix organitzar una festa.Ha encarregat els nous plànols de l’ascensor, un vídeos amb animacions 3D... Tot per explicar als veïns que és el millor ascensor del món, diu que estarà instal·lat i en funcionament d’aquí a quinze dies. No ha encomanat, però cap estudi rigorós sobre la resistència del sostre de l’edifici, massa vell per aguantar un ascensor tant pesat. Ell està convençut que tot anirà bé. Finalment, les presses fan que el sostre caigui. Sabia el president que passaria això? Sí!

En les obres públiques no es pot anar de pressa i corrents. Els científics i tècnics ja sabien que no podien treballar amb preses en fer els túnels de tren d’alta velocitat. Els materials per on s’havia d’excavar són molt tous i cal reforçar el terreny en alguns punts del traçat. El ritme de foradar ha passat, després dels ensurts, de ràpid (velocitat política i destralera), 25 metres cada dia, a una velocitat més lenta (científica, raonable, segura i sensata) uns 2 metres per dia. Els polítics no s’assabenten gairebé de res, van a pinyó fixa: l’alta velocitat ha d’arribar a Barcelona abans de que sonin les campanades del 2008, peti qui peti. Falta de cultura científica (segurament), menyspreu als treballs ben fets (segurament), només propaganda per guanyar les eleccions (segurament) o voler enganyar a tothom (segurament). Malgrat tot cal dir que en el teatre de la política l’analfabetisme científic és el que predomina més. Després ens queixem que els nostres fills no aprenen gaire a l’escola.Tenen com a models els polítics! Potser si es fes més cas als que de debò saben tot aniria millor.

Una cultura, dues cultures i tres cultures!!!

Sovint em faig aquesta pregunta: els polítics catalans (i en general els d’arreu del món) tenen cultura científica? Per la manera de fer, dona la clara sensació que no segueixen mètodes gaire científics amb les seves accions, comentaris, repliques, contrarèpliques i estirabots contra els altres polítics. Seria interessant veure el resultat d’una enquesta sobre cultura científica passada als parlamentaris del parlament català. Potser m’equivoco, però segurament ens faríem un fart de riure i un fart de plorar.

Els polítics tenen la capacitat d’utilitzar el coneixement científic per identificar preguntes i obtenir conclusions a partir d’evidències, amb la finalitat de comprendre i ajudar a prendre decisions sobre el món natural i els canvis que l’activitat humana hi produeix ?

Els polítics saben emocionar-se amb la ciència, amb la seva metodologia per generar explicacions sobre els objectes i fenòmens del món, amb la bellesa d’aquestes explicacions i amb les seves aplicacions quan s’utilitza de manera responsable?

Tenen prous coneixements científics que els hi proporcionin estratègies útils per descriure els fenòmens relacionats amb problemes socialment rellevants, per explicar-los i per fer prediccions?

Són capaços d’analitzar i donar resposta a problemes contextualitzats, a partir de plantejar-se preguntes investigables científicament, de planificar com trobar evidències de les explicacions inicials elaborades, de posar en pràctica el procés de recerca d’aquestes evidències, de deduir conclusions i d’analitzar-les críticament?

Són capaços de pensar de manera autònoma (sense assessors científics) i creativa (sense assessors d’estètica), tot assumint que el coneixement científic evoluciona a partir de la recerca d’evidències i també de les discussions sobre les maneres d’interpretar els fenòmens? Poden, els polítics, comunicar en llenguatge científic les dades, les idees i les conclusions utilitzant diferents modes comunicatius, i argumentar-les tenint en compte punts de vista diferents del propi?

Saben comprendre textos de contingut científic de diferents fonts (Internet, revistes i llibres de divulgació científica, discursos orals, etc.) i disposar de criteris per analitzar-los críticament?

I, el més important, saben i poden utilitzar el coneixement científic per argumentar de manera fonamentada i creativa les actuacions com a ciutadans responsables(o politics responsables), especialment les relacionades amb la gestió sostenible del medi, la salut pròpia i la comunitària, i l’ús d’aparells i materials en la vida quotidiana?

Podria ser, per desgracia dels catalans, que la resposta a totes aquestes preguntes fos no. Els nostres polítics no tindrien cultura científica. Si fos així, crec que haurien de tornar a fer l'ESO de manera quasi obligada. Sobretot, haurien de cursar la matèria de ciències que és la que contribueix a aconseguir que els nois i noies de Catalunya, un cop finalitzada l’ESO, tinguin aquestes competències científiques.

Molts polítics saben qui va escriure el Tirant lo Blanc (tots???), però pocs saben qui va escriure Estructura molecular dels àcids nuclèics (Molecular structure of nucleic acids). Amb més cultura (científica) la vida dels catalans, gestionada per polítics més cultes, aniria millor. Vista la cultura catalana presentada a Frankfurt, em sembla que més d’un, polític o no polític, hauria de torna a fer l’ESO (la part de ciències naturals i experimentals). No hi ha dues cultures, com va dir fa molt de temps Snow, només hi ha una única cultura, i és la que realment fa moure el món.