La colla de la clau anglesa

A vegades i de bon grat, m’agradaria organitzar la meva colla de la clau anglesa i dedicar-me al monkeywrenching. Així, d’una vegada i per totes, arreglaríem certs problemes ambientals de forma rigorosa i contundent. Formar un grup d’amics que lluitessin contra inèrcies empresarials amb posat hipòcrita i poc ètic davant de la manca de respecte pels humans o pel medi ambient que és el mateix. Faríem com el grup ecologista Earh First!, és a dir, “l'ús de l'acció directa per enfrontar, aturar i eventualment revertir les forces que són responsables de la destrucció de la Terra i els seus habitants”.  Jo, però, concretaria:  enfrontar-se, aturar i revertir el capitalisme salvatge que és el responsable de la destrucció i la pèrdua de la dignitat dels habitants humans de la Terra.

Hauríem de fer accions subtils, però no tant destraleres com les proposades per Edwar Abbey (1927-1989) ecologista i escriptor de la novel·la The monkey wrench gang (La colla de la clau anglesa). On s’expliquen les peripècies d’una colla de quatre amics bastant singulars, quixotescs i ecologistes que van en contra de la construcció d’una presa al Glen Canyon a Arizona. Aquesta colla usa mètodes molt expeditius i directes, no s’atenen mai a retòriques verbals i van directes a l’acció, fan sabotatges. D’aquesta novel·la, en sortir tot una forma de fer ecologisme, el mokeywrenching. I també d’aquesta filosofia en sortir el grup ecologista Earth First! que té el sabotatge com  a mètode clau per aconseguir els seus objectius.

La paraula sabotatge ve de la paraula sabot que en francès vol dir sabata de fusta. Aquests sabots eren emprats pels obrers de les fàbriques franceses, a finals del segle XIX i principis del XX, per inutilitzar la maquinària industrial i anar en contra dels amos.

Es important, fer accions subtils i dissimulades contra el capitalisme sense sentit de les grans empreses, contra les persones enriquides fraudulentament explotant als treballadors i contra els països caducs que menystenen la dignitat humana. Penso en dues formes directes de fer-ho: podem no comprar certes marques i podem fer desobediència civil davant de certs governs il·legítims.  Aquestes accions, en certa manera, també serien un bon sabotatge que obstruiria la maquinària de la societat ultracapitalista de forma tant o més contundent que les accions perpetrades per La colla de la clau anglesa.

Els paisatges de natura? (un altre apunt)

La paraula paisatge té molts significats. Què s'entén per paisatge? En una de les accepcions del diccionari, la que m'agrada més, diu així: "aspecte i característiques particulars d’una regió determinada segons les seves característiques formals, siguin físiques, biogeogràfiques o antròpiques". Es a dir, el paisatge ve definit pel clima, la geologia, la vegetació, el sòl i pels humans. El humans tenim un paper molt definitori en la conformació del paisatge. Segons l'impacte que fem sobre l'entorn, o el grau d'intervenció, podem trobar quatre tipus de paisatge. El paisatge natural, el paisatge rural,  el paisatge agrícola, el paisatge urbà i el paisatge industrial.

Però, hi ha classificacions més subtils. El pintor Abroggio Lorenzetti classificava els paisatges en dos tipus segons els que governessin ho fessin bé o no. Així queda reflectits a les Al·legories del bon i del mal govern pintades al segle XVI a l'Ajuntament de Siena.  Els bons paisatges eren els naturals, o els ordenats on hi apareixien els camperols i artesans vivint en ple benestar, paisatges rurals i urbans plens d'ordre. Les qualitats del bon govern escrites pel mateix Lorenzetti sobre el fresc són justícia temperància i pau. Per altra banda, el mal govern, els paisatges notant bons, és representat amb crims i manca d'activitats productives humanes, la guerra predomina. Fins i tot hi apareixen personatges i animals estranys o el mateix diable.

El paisatge per tant no deixa de ser una categorització de la realitat. També hi ha les classificacions que fan els artistes al crear la seva obra. Tot artista instintivament té assumit el seu concepte de paisatge. Per tant, els artistes i, en concret, els fotògrafs representen els seus paisatges, els idealitzen i els descontextualitzen de la complexitat de la natura o de la realitat. Ens mostren els paisatges, segons el seu punt de vista. Sovint, també, amb una fort grau d'estetització.

De vegades, quan es parla de fotografia de paisatge és fa referència sobretot a la fotografia de natura o de paisatges naturals. Paisatges idealitzats i reconstruïts pel fotògraf amb l'ajuda de la càmera.  Els altres paisatges, com per exemple els rurals o els urbans, ja no són paisatge, o, si més no, no són paisatges naturals. És a dir ja no són natura.  Però són paisatges i natura modelada pels humans. Sembla que la natura és bella només quan nosaltres no hi som, o ens sembla que no hi som. Però quan hi som també és natura, encara que transformada. Resumit, la frontera entre que és natura i que no és natura ve donada pel concepte que en tingui el fotògraf i pel concepte que en tinguin de natura els lectors de les fotografies o la societat en general, els referents socials o personals del concepte de natura.

Dues concepcions de paisatge les podem trobar en dos fotògrafs d'estil prou diferent: Ansel Adams i Robert Adams. Un presenta, en gran part de la seva obra, naturaleses  prístines i estetitzades al màxim, amb composicions excel·lents i captivadores. L'altre, Robert Adams,  presenta paisatges "fronterers", capta la frontera, la indefinició, allà on acaba el paisatge urbà i comencen altres paisatges: el rural, l'industrial, el desordenat, el caòtic...És la frontera. Ansel Adams, però també va fotografia la frontera, la frontera amb allò que és salvatge, animal, no humà...

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (V)

El següent ponent és el fotògraf Francesc Muntada. Diu que es passa una bona estona preparant les sortides de feina i un dels programes que l'ajuda bastant és el Photographer's ephemeris. És important conèixer el temps meteorològic, la llum les ombres... Ens explica tres situacions a partir de tres fotografies amb un objectiu o finalitat concreta dins d'un projecte més ampli. Un de l'illot Sa Rata de Cadaqués, per un reportatge titulat Bèsties de Pedra, roques amb formes d'animals. A la tercera vegada li va sortir la fotografia, en aquest cas va sortir el pla B, no el pla previst. Cap de les opcions triades pel matí anava bé. La fotografia va sortir a la tarda, deixant-se seduir pe l'entorn, Sa Rata al final només va ser un petit tros de la composició, la composició va ser el que li va salvar la papereta. En el revelat es van incrementar els negres i es van saturar els grocs. En aquest cas tenia la idea des de l'inici, però tot li va sortir al reves i va optar pel pla B.

Una segona fotografia. No hi havia bona llum , ni era una bona hora, però es va intentar aprofitar un bon moment. És el cas de Prat de Cadi. La foto és feta el més juliol. La llum era molt dura, el cel molt blau. Calia buscar un lloc amb molta diversitat florística, però tampoc gaire, la correcte. Va abaixar la càmera a nivell de terra. El revelat va consistir en pujar la saturació i netejar alguns punts de sensor.

La tercera fotografia: el Pedraforca com a objecte model. La constància dona premi. Era l'hora blava. Moment de màxima vermellor brillant. Amb set minuts va fugir aquest moment. En el procés de revelat, es va recuperar el contrast d'ombres.

Després de la intervenció d'en Francesc Muntada, és el torn d'en Manel Soria. Fotògraf dedicat sobretot a la fotografia astronòmica, diu que normalment fa les fotografies amb brúixola i prou planificades per veure'n l'orientació, sempre prepara els seus apunts, ja que això en fotografia del cel i nocturna és cabdal. Però les millors fotos has estat capturades sense gaire preparació, ha esta la circumstància, el moment. Posa com exemple la del Cavall Bernat de Montserrat: estant escoltant cant gregorià al cotxe se li va aparèixer en dos minuts la imatge. Després a l'edició va pujar la saturació i va quedar l'ombra retallada del Cavall Bernat.

El moment i el lloc, segons Soria, són importants, la fotografia de paisatge és estressant al moment de fer-la i relaxant al mirar-la. Això o comenta passant diferent imatges d'una sortida de sol a Sant Llorenç del Munt, fins a obtenir la imatge definitiva i escollida, el moment i lloc adequat. És estressant quan fas la foto, ja que has de capturar el moment i el lloc precís, després la foto quan la veus és relaxant. L'emoció del moment precís et fa tornar a sentir la vida.

Una tercera foto i el seu context d'obtenció és la d'un moai a l'Illa de Pasqua. Diu que feia molt mal temps i que el cel es va obrir de sobte. Ressalta que si cal il·luminar ho fem de forma natural. Però sovint amb la llum zodiacal, la llum solar dispersada per les partícules de pols del sistema solar n'hi ha prou. En Soria ens ensenya excel·lents i impressionats fotografies per demostrar això.

Finalment, per tancar la jornada, l'últim ponent és en José Joaquin Moreno, impressor i fotògraf. Fa una introducció ràpida a la teoria del color. Ens explica que cal calibrar els dispositius, gestionar el color per tal de tenir la certesa que amb cada dispositiu estem veient exactament els mateixos colors. Com podem quantificar el color? amb els espais de color, cada dispositiu, fins i tot ull, té espais de color diferents. Per tant cal usar un espai de color que no depengui del dispositiu, és l'espai de color CIELAB. En definitiva, la gestió del color permet que els colors de la fotografia surtin iguals a tot arreu: en impressores, premses, laboratoris, pantalles...

Bé i això es tot. Millor dit, això no és tot el que es va parlar en la jornada, això que us he exposat és el que a mi em va atreure més l'atenció. M'he deixat moltíssimes coses al tinter. De fet el que he explicat, la crònica és del tot subjectiva. Els fotògrafs ponents suposo que em perdonaran els errors comesos. Hagués estat menys subjectiva si hagués posat les fotografies amb les quals els fotògrafs donaven suport al seu discurs (o el discurs era el que donava suport a les increïbles fotografies?). En alguns casos, he posat dibuixos de les composicions, però així i tot aquesta crònica continua tenint un toc de misteri: com són les fotos presentades? En totes les ponències és aplicable la sentència: una imatge val més que mil paraules (a vegades, però és al revés: una paraula val més que mil imatges). Bé, us deixo amb aquest misteri i incertesa. Com a feina o entreteniment, busqueu les fotografies, els llibres i les webs dels autors i consulteu-los o compreu-los, així veureu de més a prop la seva obra i potser en traureu una idea més suggerent i clara que les meves simples paraules, a més d'aprendre fotografia. Aquí comença l'autèntica aventura...

Personalment he aprés molt durant aquesta jornada. Ha estat punt de partida de moltes idees i també per veure l'increïble potencial, poc conegut, dels fotògrafs de natura que té Catalunya. Cal tenir-los presents i cal continuar fent actes d'aquest tipus.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (IV)

La Maria Rosa Vila, l'editora gràfica de la revista Descobrir, titula la seva conferència: L'emoció, el factor clau. Diu que a la revista publiquen reportatges encarregats pel Consell Editorial i es tria el fotògraf segons l'especialitat. Altres són reportatges que han comprat a fotògrafs. Al comprar reportatges, el que ella busca és emoció, diu que sobretot el lector s'ha d'emocionar, li ha d'impactar i a ella també. Parafrasejant Gallen Rowell: sense records no podem veure el món de forma associativa. Sense records veiem el món amb una mirada buida. Les fotos són records i ens evoquen records, ens evoquen emocions (com per exemple el cas de la foto de la persona estimada, ens porta records només veure-la). Records: aromes, humitats, sorolls (per exemple la brama d'un cérvol, la remor de l'aigua, el tro, el fred, la calor.

A més d'emoció, també busca simplificació, arribar a l'essència de les coses, al món idealitzat, no al món caòtic. Pocs elements sempre és molt efectiu. La mirada no es perd en la imatge. També busca la mirada més hipnòtica, que la imatge capturi un instant: llum i paisatge en un tot. L'extrem d'una situació, el millor angle, la llum més encisadora.

Les boires són una manera de donar distància, fan que la vista s'allunyi i es perdi a l'horitzó, a més, si hi ha personetes, aquestes magnifiquen les altres capes de la imatge. L'escala és clau per mostrar la magnificència d'un espai, com l'aparició de persones o d'altres elements. També busca signes de presència humana. És important trobar presència humana o elements d'aquest presència: barques carreteres i masos. Un altre qualitat que busca a les fotografies és el pas del temps: el paisatge es manté inalterable davant el pas del temps, els objectes sovint reflecteixen tot el contrari, l'esdevenir del temps.

El moviment, en el discurs audiovisual, és una altra qualitat a destacar. El discurs narratiu no ha de ser estàtic, ha de tenir ritme, una foto en moviment dona dinamisme. Les escombrades de foto de fauna, les gramínies onejant o els astres en moviment.

La llum ha de ser encisadora, implacable, amb ombres, sense cels blancs. L'hora blava té una atmosfera especial. Els contrallums (no li agraden gaire) són espectaculars. El cel pot contribuir a l'emoció, sobretot quan es fan servir els grans angulars. També diu que les textures s'han de notar, els colors han de ser harmònics o bé oposats i destacar els detalls en les panoràmiques.

El següent ponen és el fotògraf i biòleg  Albert Masó. Comença dient que la passió per fer fotografies es deu a voler-les fer en el moment inicial, en el moment en que et trobes en la natura, aquesta és l'opció de ser un fotògraf dret, del que li agrada el treball de camp. L'altre opció és recrear les fotografies després a l'ordinador, l'opció del fotògraf assegut, el que passa més hores davant de la pantalla que fotografiant la natura. Destaca el punt de vista del biòleg, del document pedagògic, i comenta algunes estratègies amb exemples concrets de fotografies. Algunes de les estratègies usades són les següents, aprofitar l'angle d'incidència de la llum per ressaltar les textures de, per exemple, les formacions rocoses del desert. Per copsar els diferents tipus de vegetació dins d'un ecosistema es pot canviar el tipus d'enquadrament o mostrar una part on sembla que s'intueixi el tot o mostrar al mateix temps diversos plans. L'ús del gran angular per capturar grans escenaris i destacar els primers plans amb algun tipus concret de vegetació o de fauna. Per això, s'han de prendre les fotografies amb molta profunditat de camp.

Insisteix i destaca què és indispensable conèixer sempre el punt de vista biològic o científic, els fonaments científics d'allò que es va a fotografiar, d'aquesta manera pots pensar i preparar la fotografia que vols fer i t'estalvia molta feina. Posa un clar exemple, per conèixer la pluja horitzontal a Canàries, les boirines i boires, cal llevar-se molt aviat, abans de la sortida del sol per poder trobar aquestes evaporacions.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (III)

Jep Flaqué analitza diferents imatges relacionades amb l'aigua, destacant-ne la composició. Una imatge de la costa asturiana on hi predominen tres elements, roques, en primer pla i disposades en diagonal. També hi ha una segona diagonal on hi baten les onades. Queden unes traces del retorn de l'onada perpendicular a aquesta segona diagonal predominant.

També destaca la importància d'usar degradats per exagerar el cel, ja que aquest és l'objectiu d'una segona imatge que ens presenta, així és dona més realisme a la imatge. La transició, però ha de ser mínima. La dominant de la imatge és la freda potenciada pel polaritzador. Destaca que no cal fer un ús excessiu de filtres. Aquí en aquesta segona imatge és salta la regla dels dos terços per situar la línia de l'horitzó. També destaca un objecte en primer pla a la dreta. Això si, cal, primer de tot, tenir molt clara la imatge al cap, portar la imatge planificada al cap, encara que després les circumstàncies et fan optar per altres solucions.

Un tercer exemple és d'un salt d'aigua que primer sembla avorrit i amb molta ombra. L'espai d'aigua caient és important. En el següent esbos és pot veure la composició de la imatge, diu que a més és va usar un filtre de densitat neutre.

Destaca que, quan es fa el revelat, el més important és la temperatura del color que ha d'estar al voltant de 5.900 graus. També cal tenir present, alhora de revelar, el realisme, tenir al cap com és la realitat. Diu que per anar bé les fotos s'han de deixar refredar (la teoria del fuet, és a dir anar a la nevera agafar un tros de fuet i en definitiva distreure's per no pensar en la fotografia). Quan fem la fotografia i quan la revelem sempre cal un pla B, un pla alternatiu centrat en el realisme.

En Joan Guillamat, fotògraf especialitzat en arquitectura, paisatge i ocells, diu que el que veiem a la pantalla o a través del visor no és el que es revela. Nosaltres treballem amb la vista. Diu que durant els sis anys que porta fent fotografia de paisatge ha treballat en una subespecialitat la fotografia del paisatge de proximitat, condicionat pel fet que no té cotxe. També diu que els moments de la fotografia del paisatge són circumstancials parafrasejant les paraules d'en Louis F. Kahn: "How accidental our existences are, really, and how full of influence by circumstance."

Explica una anècdota sobre aquest arquitecte, Kahn, i Cartier. Cartier es va amagar és va amagar a la classe mentre aquest l'impartia i desprès li va fer laq fotografia. L'art de Cartier era que ell creava la seva circumstància. En La fotografia del paisatge la circumstància és igual a la meteorologia. Ens hem d'informar amb tota la informació possible a través d'internet: webcams, webs... Diu que només hi ha alguns moments de llum que el motiven quan la circumstància buscada i circumstància trobada.

Explica la història de la fotografia que il·lustra el pòster de la jornada, de la qual n'és autor. Feia mal dia i van triar com a models uns faigs emboirats i i dins d'ombres del Montseny. La boira separava plans, entre els quals es podia trobar una fotografia amagada, i a contrallum. Diu que la foto s'ha de llegir d'esquerra a dreta, com ho fem la majoria d'accidentals.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (II)

El dissenyador i fotògraf, Albert Buendia, va començar la seva ponència amb una frase de Maspons: l'enemic del fotògraf és el dissenyador. Sovint perquè intervé sobre les fotografies del fotògraf. Però tot depèn dels objectius del fotògraf i del dissenyador. Hi ha vegades que la intervenció pot ser agressiva si la fotografia té valor estètic, és quan no hi ha respecte per la fotografia original. També pot passar que la fotografia no tingui gaire valor i el dissenyador, amb la seva intervenció, la millorarà quan li afegeixi text o faci un nou enquadrament o una nova composició.

El paisatge, com diu Albert Buendia, és un invent recent. No s'integra al món de l'art fins fa poc, amb el pintors holandesos. Amb el impressionistes es fa popular i sobretot amb l'invent dels tubs de pintura, fet que facilitava la sortida al camp. Afegeix que la pintura porta molta avantatge a la fotografia.

Segueix amb l'exemple de les fotografies  de Josef Sudeck, que d'enquadernador, i degut a la pèrdua d'un braç, passa a fer de fotògraf  i pren encantadores i màgiques fotografies de paisatges. Sudeck i Cartier tenien present l'enquadrament àuric i altres regles fonamentals de la composició.

En Jordi Busqué, fotògraf de natura i astrofísic, ens parlar de tres consells o aspectes de la fotografia de paisatge. Per parlar de la primer consell ens porta de viatge per Finlàndia resseguint 1000 km d'estretes i nevades carreteres a la recerca de la fotografia buscada i deixant-se portar pel temps. Durant el trajecte de 1000 Km, diu, que gairebé no van sortir del bosc: arbres rens i neu. Era un bosc immens. Ens mostra com al llarg del trajecte i del dia el color de les fotos varia dels blans inicials als blaus finals, es feia de nit, s'anava fent fosc. Sortia blau  perquè l'espectre no era equilibrat en quan els colors. Jordi Busqué diu que podrien eliminar perfectament la dominant blava, però no cal, doncs el color blau de la foto és el que transmet  la sensació de fredor i foscor. Conclou: les dominants han de ser les nostres amigues, no les hem eliminem.

El segon consell està relacionat amb la fotografia nocturna. La fotografia nocturna ha de ser nocturna, sense il·luminacions artificials. Transmetre la sensació de nit, la celístia. No hem de carregar-nos l'ambient nocturn, no s'ha d'intentar que les fotografies quedin clares. Sempre hi ha la tendència a intentar que les fotografies quedin clares.

Finalment, el tercer consell té relació amb la saturació dels colors. Si els colors som com són, no cal saturar-los. Els colors ja existeixen. No hem d'acostumar a l'ull òptic, ni a l'ull cerebral a la saturació. La saturació pot crear dependència és com una droga. Intentem no passar-nos amb la saturació.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (I)

Aquesta serà la meva visió, la meva fotografia de la jornada "La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la fotografia impresa", acte de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i organitzat per Celístia i Objectiu Natura el passat 15 de gener. Dic que és la meva visió, l'obtinguda "al camp", no la manipulada o molt transformada davant l'ordinador. Els retocs amb programari d'edició han estat mínims. Però, no obstant, la meva visió que, des del primer moment, segurament serà subjectiva. La tecnologia per treure aquesta imatge fou un bolígraf de color blau amb punta fina  marca Pentel i model BK77 Superb i un bloc Moleskine model Plain Reporter Netboook Pocket. El desglossament dels diferents ponents l'aniré fent amb diferents entrades al bloc. L'èxit de l'acte fou rotund: 275 persones van fer la reserva per assistir-hi, una sala en directe plena a vessar i una segona sala, també plena, on es podia seguir l'esdeveniment mitjançant un pantalla i uns altaveus.

Primer, l'Albert Masó, fotògraf de natura i biòleg, va fer una breu introducció de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura SCFN), marcant clarament alguns dels objectius que han perseguit  durant els tres primers anys d'existència: aglutinar els fotògrafs de natura siguin professionals o no, vetllar  per tal que la fotografia de natura sigui un dret d'ús i no d'abús (d'aquí sorgeix un codi ètic amb ganes de regular l'activitat), fer d'interlocutor davant de les institucions, l'administració, i poder influir en l'adopció d'aquelles decisions que puguin afectar la nostra activitat. Per descomptat, que la SCFN és una eina de divulgació de la natura i de la fotografia de natura, per això s'han organitzat cursos, sessions de projecció obertes a tothom (un total de 12), sortides de camp, així com propostes d'exposicions. Aquesta sessió, segons, Masó, es podria considerar un sessió culminal del fet fins ara i una celebració dels tres anys.

Seguidament, el Manel Soria, fotògraf de natura i enginyer, abans de presentar l'acte i Celístia, diu que mai s'han fet tates fotos i tantes fotos bones com ara, però malgrat tot la gent del carrer no coneix fotògrafs si en canvi futbolistes i artistes d'altres disciplines artístiques: hi ha tanta feina a fer! Ens presentà Celístia, primer el concepte i després la societat. Celístia és la subtil llum dels estels en les nits sense lluna. També és una associació de dos fotògrafs, ell i en Jordi Busqué, que té com a finalitat organitzar tallers, conferències i debats per a promoure una fotografia basada en l'experiència personal al món, com a contraposició de la fotografia creada (o manipulada) davant de l'ordinador.

Per encetar i  animar l'acte, Soria va plantejar un seguit de preguntes: la foto es fa abans o després de prémer el botó? Cal manipulació o no de les fotos? Existeix la  fotografia perfecte? Es pot fabricar una fotografia a l'ordinador? Com es prepara una fotografia de paisatge? Quins són els límits de la manipulació? Tenen el mateix valor les imatges muntades digitalment? Té cap sentit imprimir les fotografies? Què és una bona còpia? Hi ha mercat d'art, com el cas d'Estats Units on una fotografia, una còpia, de l'Ansel Adams es pot vendre per 700.000 dòlars? Com valora un paisatge un editor gràfic? El disseny gràfic i la fotografia, quina relació tenen? Bé totes aquestes preguntes i d'altres es varen anar desgranant al llarg de l'acte. Les pròximes entrades al bloc anirem apuntant la visió, particular, de les diferents ponències. Una visió, que no inclourà tot el que es va dir i parlar al llarg de l'acte, només és una imatge de les moltes que es podrien haver fet! Qui vulgui proposar la seva imatge o retocar aquesta que faci servir els comentaris del bloc!

Quatre escenaris de futur

En el documental suec The Planet, de l'any 2006, dirigit per Johan Södenberg,  Michael Stenberg i Linus Torell, se'ns mostra, a partir d'entrevistes, com està de malament el nostre planeta. En una de les entrevistes, Karl Amman, fotògraf i escriptor, proposa quatre escenaris de futur pel planeta terra. Els quatre escenaris són:

1) Star Treck: la tecnologia ens portarà fins les estrelles. Se'ns proporciona un clar exemple: la tecnologia ho pot solucionar tot, ens mostren increïbles granges de porcs en forma de gratacels, on és produeixen porcs de forma extremadament intensiva. En aquest escenari, és la tecnologia la que ens salvarà. La tecnologia i la ciència no són la gran solució. Només representen una part de la solució i també del problema. La ciència i la tecnologia ens han portat a la situació actual.

2)Escenari Mad Max: els canvis en la natura portaran a l'extinció del humans. La civilització s'ensorrarà, es desintegrarà fins la barbàrie. Els humans es mataran uns als altres per pur egoisme, lluitaran com a animals pels pocs recursos naturals que quedaran. Com passa a Mad Max, un món apocaliptic controlat per lluites de motoristes amb actituds prehistòriques, pedestres i violentes.

3)Un altre escenari és el plantejat a partir de la filosofia presentada en la novel·la Ecotopia de Ernest Calnbach publicada el 1975. En el futur ens concentrarem en la qualitat de vida  Menys quantitat i més qualitat. Es pot viure amb plena harmonia amb la natura, sobretot a les ciutats. La idea és que l'impacte ambiental sigui negatiu. Se'ns posa com a exemple el poble de Findhorn, Escòcia, que pertany a la Global Ecovillage Network, poble que és manté totalment autosuficient.

4)Finalment, el darrer escenari és el d'un gran govern global. La democràcia a la llarga ens farà estrènyer el cinturó. S'aplicaran normatives ambientals estrictes i no consumistes a tot el món. Per arribar a aquesta situació és necessària una democràcia global, es a dir democratitzar l'ONU. L'ONU és mou per interessos d'alguns estats, no tots els estats  tenen la mateixa representació (algunes nacions no hi són representades). Tot es mou en funció d'interessos econòmics.

Cap dels quatre escenaris és del tot inversemblant. El futur sembla que serà una barreja d'aquests escenaris. Tenim una potent tecnologia que ens pot ajudar a sortir de l'atzucac. Tenim gent que pensa i treballa per aconseguir una societat amb més qualitat de vida dins de les grans societats i també de forma aïllada i autosuficient. Sembla que cada vegada es requereixen més regulacions, normatives i controls del sistema econòmic global des d'esferes de govern més internacionals. També, puntualment, tendim a crear grans impactes i barbàries a la natura que produeixen barbàries i impactes socials localitzats. El canvi vidrà, però no ara, ni d'aquí a vint-i-cint ni cinquanta anys, el canvi s'esdevindrà lentament i el seus resultats es faran notar molt més tard. Aquest canvi  vindrà, però sempre i quan hi hagi gent que realment cregui en aquest canvi.

Els humans, no tenim remei?

Els fracassos ambientals globals sembla que no tenen remei, s'esdevenen l'un darrera l'altre. Mentre, anem destrossant el planeta. Els diferents compromisos globals sobre canvi climàtic o biodiversitat, signats per diversos països, no s'han mantingut gaire temps. Al final, cada estat va a la seva. L'economista  Jeffrey D. Sachs, en el seu darrer article a la revista  Scientific American, ha atribuït aquesta manca de compromís a cinc pautes socials i econòmiques de la humanitat, és a dir a certs "estranys" comportaments que tenim com a espècie o com a grup.

El primer d'aquests comportaments són els riscos induïts per les pernicioses activitats a que sotmetem l'entorn. Són riscos ambientals globals  que  no tenen precedents en la història humana. I a més, només són evidents per alguns humans de les últimes darreres generacions. Pocs humans saben que estem exposats a certs perills.

La segona pauta comportamental és l'increment de la incertesa degut a la complexitat dels problemes científics als quals ens enfrontem. Cal afegir, al que diu Sachs, que la complexitat del problemes ambientals no és només científica,  també és social. La incertesa també apareix per la complexitat de les nostres societats.

La tercera pauta: els problemes ambientals són globals i les polítiques són locals. Fet que impedeix una coordinació dirigida a uns objectius clars i globals. És precisament el que descriu Martín Caparrós en el seu llibre Contra el canvio. Descriu problemes globals amb pèls i senyals i al mateix temps problemes locals i personals que semblen totalment deslligats dels primers.

Una altra pauta de comportament, en aquest cas també una limitació, és la visió molt  a curt termini que tenen els polítics i  molts ciutadans. Els polítics no veuen més enllà de la propera convocatòria electoral i la gent (la majoria) no veuen més enllà de la següent paga o dinar. Això impedeix plantejar-se grans polítiques  que vagin més enllà dels quatre anys.

L'última pauta és el comportament de les empreses. Aquestes tenen interessos molt clars: seguir amb el model vigent, ja que els hi és molt rendible. Un model que suposa continuar cremant combustibles fòssils. Per això, compren informació malintencionada amb la única finalitat d'enganyar al públic.

Però, que cal fer per solucionar aquests comportament? Sachs dona dues solucions: la primera és comunicar ciència objectiva a l'esfera pública. Suposo que als polítics, sobretot, i també a molts ciutadans. És tracta, doncs, d'un problema de comunicació científica. Però, no només de comunicació científica. També calen altres tipus de comunicació: comunicar que part del problema no radica només en entendre la ciència que hi ha darrera els processos naturals globals i complexes. Part del problema també radica en comunicar tots aquells fets i problemes socials que tenen a veure amb el malviure d'algunes societats per raons de manca d'equitat (glocal).

La segona solució és atorgar poder a una ciutadania democràtica per tal que gestioni de forma responsable el planeta. Per aconseguir aquest poder, suposo que és indispensable el coneixement, però realment qui atorgarà el poder a la ciutadania? Ningú. El poder el té el ciutadà amb cada acte de consum que fa. Quan comprem estem  atorgant poder a certes empreses. I també el poder el tenim quan votem, per això s'ha d'anar molt en compte a qui es vota. Molts defensen models de societat rancis i caducats i pocs defensen models de societat més obertes, sostenibles i ecològiques, en definitiva més glocals.

Dia de la Terra: salvem-nos!

El dia 22 d'abril és el dia de la Terra. Un dels lemes que corre pels mitjans és Salvem la Terra. Bé, sóc partidari, no de salvar la terra, de salvar-nos a nosaltres com a espècie. Per salvar-nos de la catàstrofe ambiental i humana cal educació, reeducació i comunicació enfocada a que els ciutadans exigeixin als polítics canvis que comportin noves formes de gestionar la complexitat humana i natural. S'ha d'educar per tal de consumir menys.

Ahir vaig anar a una conferència de l'enginyer Marcel Coderch, l'organització Meandre, entitat que defensa el rodal de Manresa, l'Anella Verda de Manresa, el va convidar per parlar del decreixement econòmic. Va ser una conferència molt divulgativa, molt planera i per això no va entra en detall. En Coderch defensà el decreixement basant-se en arguments que surten de l'economista Thomas Robert Malthus, i de l'informe, redactat el 1972, per un equip de científics del Club de Roma, Els límits del creixement. Robert Malthus deia que si la població humana creixia a ritme més ràpid que la producció d'aliments i altres recursos, aquesta es moriria de gana i s'extingiria L'informe deia que en un planeta limitat o finit les dinàmiques de creixement no son sostenible i poden portar a malmetre el planeta i a fer desaparèixer els humans. Va mostrar els consum exagerat que fem dels recursos energètics amb fotografies de la Terra vista de "nit" des de l'aire o amb una fotografia d'una família mitjana nortamericana envoltada de tots els objectes i productes que directament o indirecta venen del petroli. També va aportar l'argument del peak oil, quan el consum de petroli a nivell planetari superi l'extracció. Moment que sembla que està a punt d'arribar.

La solució és deixar de consumir, gastar menys energia. Va atribuir l'excés de consum a dues causes: el bombardeig publicitari i l'obsessió de l'espècie humana a no veure més allà del que és immediat, en aquest cas la comoditat excessiva. Va dir que per acabar amb els problemes mediambientals bastaria promulgar una llei amb un sol article: queda prohibida la publicitat.

Si no fem això les repercussions sobre les poblacions humanes seran brusques i doloroses, sobretot per les poblacions que viuen en la pobresa. Les poblacions que vivim en l'abundància, també patirem si els polítics no són conscients ( i també els ciutadans) que estan gestionant sistemes complexos únics que donen situacions noves, irrepetibles i desconegudes. Un exemple l'erupció recent del volcà islandès Eyjafjalla i l'aturada de trànsit aeri europeu. És una situació única, complexa i difícil de què es repeteixi exactament igual. Són situacions que s'esdevenen per la gran interacció dels humans (amb la seva tecnologia), única des del punt de vista històric, i la natura.

Segons Coderch el canvi de model de societat vindrà de forma brusca i inesperada, una forta patacada, més gran que la de la crisi actual, ens farà replantejar el model de societat, doncs ara, malgrat tot, no ho estem fent. M'agradaria que les coses no fossin així i que amb educació i reeducació és solucionés lentament tota la problemàtica sociecològica. Sembla que el paper dels rics i els polítics (persones i estats) serà cabdal, però em dona la sensació que molts polítics (no tots, eh!) i molts més rics van a la seva bola.

La lluna o el dit

Quan el savi assenyala la lluna, els necis miren el dit. Quan s'està parlant d'un nou model d'economia (desenvolupament sostenible o fins i tot decreixement amanit amb justícia ambiental), hi ha gent que continua pensat en les activitats que ens han portat a la crisi actual. Llegeixo una notícia que argumenta a favor de la dita. Aquí teniu els titulars: "Aposta ciutadana: el Col·legi d'Aparelladors projecta una línia de tramvia per connectar Manresa de cap a cap". Pressupost: 35 milions d'euros. Això és una demostració flagrant que hi ha gent que no sap fer propostes de com gastar-se els diners de forma sostenible. L'excusa és evitar agafar vehicles per no contaminar tant, molt lloable i sostenible, però s'han preguntat quin és el cost real mediambiental de tal construcció? I per a la salut dels manresans, no seria millor posar un bus que fes el mateix recorregut, un autobús elèctric. El recorregut fa quatre quilòmetres i mig! Fer enrenou, soroll, aixecar carrers i uns quants anys d'embussos, perquè després et cobrin més de 2 euros pel trajecte i el tramvia sigui deficitari i hagi de ser subvencionat per l'administració? Aquests quatre quilòmetres, es poden fer caminant en tres quarts d'hora! No sé quins interessos crematístics hi ha darrere de tal proposta. Però segur que no s'han comptabilitzat, en el pressupost, les emissions de diòxid de carboni necessàries per fabricar el tramvia, per fabricar els rails, per posar nou asfalt, per posar les parades... Això sí, és un transport sostenible. Malgrat tot, hi ha altres solucions o plantejaments molt més sensats, raonables o, millor dit, sostenibles. Es tracta de mirar la lluna, i no el dit!

Molts diran: home, som en temps de crisi, crearem llocs de treball, i a més crearem una Manresa més moderna amb un tramvia (com Barcelona). Sí, llocs de treball que no duraran gaire, llocs de treball que desapareixeran (no pas els treballadors). M'agradaria equivocar-me, però darrere d'aquesta proposta no hi ha cap enfocament sostenibilista, és una altra vegada la incultura de la construcció, la ignorància del totxo, la ignorància del créixer per anar enlloc. O potser hi ha l'argument verd o ecològic: els projectes per tirar-los endavant només cal embolicar-los amb quatre paraules sovint mal usades: ecològic, verd o sostenible.

M'hauria agradat més el titular: "El col·legi d'aparelladors, el d'arquitectes, el d'ambientòlegs, el de biòlegs, el d'economistes, metges... projecten conjuntament l'Anella Verda de Manresa, un espai que contribuirà a la salut i sostenibilitat dels manresans: més espais verds, més oxigen, menys petjada ecològica, menys despesa social, més llocs de treball durables a llarg termini... Crec que amb quatre o cinc milions d'euros n'hi hauria prou per tenir la millor Anella Verda del món. La resta d'aquest pressupost podria ser destinada a construir de forma més sensible el nou traçat de l'eix diagonal, ja que malgrat les al·legacions que s'han fet sembla que l'administració catalana es veu obligada a passar per sobre del que és més local i, en comptes de fer la feina de forma polida, la fan de forma destralera, ràpida i destrossant el territori: la joia de l'Anella Verda, estrenada i en breu futur retallada, la riera de Rajadell. Una proposta: i si entre tots els professionals ens assegurem que les feines del nou traçat de l'eix diagonal es fan de forma polida i ètica? I una segona proposta: i si s'impliquen en la futura comissió municipal de l'Anella Verda de Manresa? Atenció: aquí no és tracte de donar validesa als dos projectes: el tramvia o l'Anella Verda (amb un eix diagonal quasi imperceptible). Es tracta de canviar de model econòmic. I, si cal escollir, jo prefereixo triar els projectes que costen menys euros i que són sostenibles i necessaris de debò per al futur de Manresa i els seus ciutadans.

L'Anella Verda de Manresa

Durant les últimes dècades, s’ha produït un fenomen a totes les ciutats del món: l’expansió urbana sense límits, la metropolitització. A Manresa, encara que ha crescut molt durant els últims anys, estem de sort, la metropolitització encara no s’ha esdevingut. De moment, no s’ha unit amb els pobles del voltant, formant una xarxa urbana i atapeïda. La tendència, però, és créixer, només cal veure on s’han construït més habitatges en els darrers anys; a la vora de la zona urbanitzada.

Però, que té de dolent què la ciutat es faci més gran? La resposta la podem trobar en el darrer congrés de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), celebrat a Barcelona a finals del 2008. Aquesta institució agrupa governs, organitzacions no governamentals i més de 11.000 científics experts, té com a objectiu principal trobar solucions als desafiaments del medi ambient i del desenvolupament del nostre planeta. Un dels molts documents que sorgiren d’aquesta gran reunió sol·licita urgentment la integració dels espais periurbans no urbanitzats, naturals, agrícoles o forestals a la infraestructura urbana i que aquest espais deixin de ser considerats com a reserves per a la urbanització. I considera que la metropolitització de les grans ciutats no ajuda gens a tenir un bona qualitat de vida i que trenca el benestar social dels ciutadans.

Revaloritzar el poc territori natural o no urbanitzat seria, per qualsevol ciutat, un signe de progrés i de modernitat. Manresa té la gran sort de tenir una rodal natural i agrícola que l’envolta, que la deixa respirar. És un espai amb multitud d’usos: agricultura, passejades, anades en bicicleta, observació de la natura...S’ha de donar valor a aquest espai, si no volem perdre qualitat de vida. Aquest espai periurbà i perimetral ha d’esdevenir l’Anella Verda de Manresa

Ara és el moment de gestionar de forma sostenible aquest nou i vell espai. Es gira feina pels qui ja el treballen i el gestionen, els agricultors. I també es girarà feina per els nous treballadors i gestors: educadors ambiental, guies, venedors de productes agrícoles locals...Aquest capital natural proper, l'Anella Verda, correctament gestionat, es capaç de produir un ric i variat flux de serveis. Serveis que contribuiran al desenvolupament social, econòmic, ambiental i sostenible de la Manresa actual i futura. L'Anella Verda ha de ser un espai que contribueixi a construir la identitat cultural de Manresa. Cal recuperar els bons propòsits de l'Agenda 21 Manresana, redactada gairebé fa més de deu anys, i alhora ser coherents també amb el Pla estratègic Manresa 2015. Tots dos documents persegueixen els mateixos objectius: promocionar i donar valor a l'Anella Verda, enllaçar de forma harmònica (sostenible) la ciutat, els ciutadans, i la natura.

L’edició de Visuals 2009 porta el títol Manresa; Ciutat i Natura. Tots els actes preparats recerquen aquesta allunyada relació. Tres dels actes que ens ofereix Visuals 2009 estan molt relacionats amb el que estic dient.. Una conferència informativa a càrrec Luís Andrés Oribe cap de l'Area d'Estudis del Centro de Estudios Ambientales de Vitòria. Se’ns presentarà el Anillo Verde de Vitoria, un bon model a seguir per els Manresans. Una segona conferència a càrrec d'Ester Fanlo ens mostrarà un altre cas a tenir present, el de l'entorn periurbà de Lleida, en concret l reordenació de l'entorn del Segre. Finalment, també hi haurà un debat obert per veure com entre tots podem construir la nostre Anella Verda. La realitat no existeix si no hi ha imaginació per veure-la; com ens imaginem el nostre rodal?

(article publicat al Regió 7)

Bunyolades ambientals

La cultura del bunyol és la que preval en les instàncies polítiques de qualsevol rang. Des de les més pròximes, les municipals, fins les d'àmbit nacional, la Generalitat de Catalunya i els seus diversos departaments. El bunyol, el desori, el desperfecte, el fer les coses de pressa i corrents, el no consultar els afectats, i, el més important, el tot és fa per guanyar diners ràpidament, peti qui peti. Bunyols i encara no estem a quaresma! Però els bunyols i les bunyolades són el pa de cada dia dels polítics.

Com a exemple, poden servir les declaracions fetes per l'alcalde de Pinós, un poble del Solsonès, diu que "s'ha perdut l'oportunitat de guanyar 200 milions de pessetes [encara fa els càlculs en pessetes?]". Diner fàcil. Volien fer (alguns poquets il·luminats) un abocador de residus, segur que provinents, majoritàriament, de l'àrea metropolitana de Barcelona. Segons l'alcalde, si s'acceptava l'abocador, la Generalitat, a canvi, hagués sufragat moltes mancances de la població i l'entorn . Un bon xantatge! Per reblar el clau de la bunyolada política i per veure amb quin primitivisme de gestió territorial ens enfrontem, l'alcalde declara: "tots plegats ens penedirem de no haver tirat endavant aquesta iniciativa, quan veurem que alguna comarca veïna creix i es desenvolupa gràcies, entre altres coses, a iniciatives com la que jo plantejava". És l'opció fàcil, la de no ser creatius, la de no fer sevir el cervell que tenim sobre les espatlles, la de destrossar el territori a cop de desenvolupament barroer. Que no es preocupi l'alcalde, si les comarques veïnes creixen tant, hi haurà un moment que ens acabaran englobant, no? El creixement haurà arribat a Pinós.

L'alcalde de Pinós encoratja els alcaldes dels municipis veïns a organitzar-se i a dedicar el mateix esforç i determinació, dedicat a anar en contra de l'abocador, a presentar projectes alternatius per millorar la comarca en general. Diu que estem reben les conseqüències de la despoblació i de la manca de les infraestructures i cal fer alguna cosa per canviar aquesta inèrcia. Crec que no té raó, la inèrcia que cal frenar és la desenvolupista, la de trencar el territori amb infraestructures per anar a esquiar i aeroports innecessaris usats pe quatre VIPS. Potser caldria pensar en els valors que hi ha darrera de cada petit poble de la Catalunya centra: turisme rural, agricultura, productes de la terra i de qualitat...

Això, només, és un exemple municipal repetible a qualsevol escala: consells comarcals, Generalitat... El desenvolupament no ve a cop de ciment més aviat s'hi va de forma sostenible fent les coses ben fetes. Cal ser creatius, sí, però, de forma sostenibilista. I no desgraciar el territori. Les comarques centrals de Catalunya estan, a mida que passa el temps, més trinxades per l'inercia desenvolupista. Inercia que mostra els seus insaludables resultat en d'altres comarques, de forma prou expeditiva (Vallès occidental, Baix llobregat..). Creativitat i menys bunyols! Aquest és lúnic mètode per tal que el país vagi economicament bé.

Espais naturals insostenibles, valorem el què tenim?

L'últim títol aparegut a la col·lecció treballs de la Institució Catalana d'Història Natural és Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del sistema d'espais naturals de Catalunya. De la lectura d'aquest llibre, en destaco algunes informacions. Una d'immediata i curiosa. L'espai natural protegit més petit de Catalunya té la mida d'un camp de futbol, una hectàrea, aproximadament. És l'Illa de Canet, inclosa dins el Pla d'Espais d'Interès Natural. És una illa que es troba al mig del llit fluvial del Ter i és única precisament per aquest aïllament que la fa del tot adequada com a reserva de fauna.

Una dada de contrast: la meitat d'espais protegits de Catalunya tenen menys de 1.000 hectàrees (10 quilòmetres quadrats); aquests espais "petits" representen només el 3 % dels 148 espais naturals de Catalunya. Molts d'aquests espais no apareixen en les bases de dades internacionals, donat que la dimensió mínima per ser-hi és de 1.000 hectàrees!. A l'extrem oposat de l'Illa de Canet, el parc natural més gran és el de l'Alt Pirineu amb una superfície de 69.850 hectàrees, superíicie equivalent a la del Baix Empordà. El 21 % de la superfície de Catalunya, 676.014 hectàrees, 148 espais naturals, està protegida. Un 65 % de la superfície protegida la formen espais amb mides superiors a 10.000 hectàrees.

Una segona informació, que dona una idea de l'estat d'indigència que porta el país en temes de gestió d'espais naturals, és el conjunt de propostes per millorar la gestió. N'hi ha cinc de fonamentals i urgents. Reformar, simplificar i actualitzar el marc legal vigent. Reorganitzar l'estructura de l'administració competent i dotar-la dels recursos necessaris. Aprovar i executar l'Estratègia Catalana de conservació de la biodiversitat. Aprovar i aplicar les Directius de connectivitat ecològica de Catalunya. I, elaborar, aprovar i aplicar un Pla d'acció dels espais naturals protegits de Catalunya.

Aquestes propostes de millora són molt genèriques. Cal veure alguns exemples de perquè no va del tot bé la gestió. Només 36 espais naturals protegits tenen òrgan gestor. Només un 18 % dels espais tenen pla de gestió (representen un 30 % de la superfície); més d'un centenar adscrits a la Generalitat manquen d'aquest instrument. Un altre exemple de que la cosa no funciona: només 18 espais fan publicacions divulgatives. Els esforços de recerca científica s'han concentrat en pocs espais i en 52 àrees protegides no es té constància que s'hagi fet cap recerca científica que hagi estat publicada. La majoria d'espais naturals tenen pocs equipaments, tant dins el perímetre protegit com en els entorns immediats; un 63 % tenen pocs equipament o infraestructures.

És un treball objectiu i crític, podeu consultar-lo amb més detall a la web de la ICHN. Aquí només he destacat algunes dades. Queda molt per fer. Caldria invertir diners en aquests espais naturals "indigents" i potenciar-hi la recerca, la divulgació i el turisme. Seria una solució, ara que estem en moments de crisis i cal reconvertir-se i innovar. Menys invertir en indústries obsoletes (la del cotxe de motor d'explosió)i més valorar el que ens fa únics: la nostra natura. El llibre també té un apartat on explica que, malgrat el poc que s'ha fet, amb la bona gestió dels espais naturals s'han creat llocs de treball i s'ha produït riquesa econòmica en els espais on la gestió s'ha fet correctament.

Sostenibilitat, salut, economia, rapidesa: bicicleta.

Les antigues civilitzacions d’Egipte, la Xina o l'Índia ja van construir màquines molt semblants a la bicicleta. Leonardo da Vinci, cap el 1490, va proposar, en els seu Codez Atlanticus, un esbós d’una bicicleta amb transmissió de cadena. Més endavant, es van construir vehicles senzills de dues rodes propulsats amb l’ajuda dels peus. Aquest són els inicis, la bicicleta ha evolucionat considerablement fins a la sofisticació de les plegables actuals o les de muntanya. La bicicleta és una màquina molt senzilla, però increïblement eficient, de propulsió humana i ideal per desplaçar-se tranquil•lament per zones urbanes. Ideal per moltes raons.

Què passaria si tota la gent que circula amb cotxe per una ciutat ho fes amb bicicleta? Crec que no hi hauria tants embussos. La velocitat de circulació milloraria. Hi hauria menys accidents. Les ciutats no estarien tant contaminades, hi hauria menys gasos i sorolls. A la llarga, els usuaris no haurien d’anar tant al gimnàs, perdrien pes i tindrien menys malalties cardiovasculars. En general, hi hauria una millora en la seva salut. A més, s’estalviarien temps: amb bicicleta trigues la meitat de temps que si vas a peu, amb transport públic o amb vehicle particular. I trigues el mateix temps que si vas amb cotxe o amb motocicleta. Una última raó per l’ús de la bicicleta és l’estalvi de diners.

L’escriptor H.G. Wells va sentenciar: “Quan veig un adult en una bicicleta, no perdo les esperances per el futur de la humanitat”. No sé a què feia referència la frase, però la podem interpretar sota el prisma de la sostenibilitat. Si la majoria de gent anés en bicicleta per les ciutats, i les ciutat estiguessin més preparades per poder-ho fer, hi hauria menys contaminació, més estalvi econòmic, energètic i de temps i més qualitat de vida. En definitiva, tindríem més benestar físic, psíquic i social.

Roba bona, bonica, barata i sostenible

L’altre dia, mentre esperava a l’andana de l’estació de tren, vaig veure entrar una parella que anava de vint-i-un botons. Ell anava del tot clàssic: americana, pantalons i corbata. Ella en canvi duia una indumentària no gaire clàssica: unes botes de taló alt que li arribaven per sota el genoll, un leotards negres combinats amb faldilla també de color negre i una americana curta negre sota de la qual hi portava una brusa. La dona anava exageradament carregada de joies. Sobre gustos no hi ha res escrit. De sobte, però em va venir al cap una pregunta, és la moda sostenible, un home o una dona són sostenibles en la seva manera de vestir?

Bé, primer, un petit aclariment. Segons la segona edició del diccionari de la llengua catalana, sostenible vol dir “que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic”.

La finalitat de la roba que està de moda és crear una falsa necessitat. La moda canvia cada temporada, per tant una peça de vestir, malgrat que pugui durar molt més temps, d’un any a l’altre deixa de ser usada subjectivament per la persona que l’ha comprat. Si hem de canviar de peça de roba de forma subjectiva i consumista cada quan pertoqui per anar a la moda, aleshores la moda no és sostenible. Quan més duri una peça de roba per exercir la seva funció, vestir, més sostenible serà. En comprar una peça de roba, caldrà trobar l’equilibri entre bo, bonic, barat i sostenible.

Hi ha tota una indústria tèxtil majoritària a favor de la moda consumista. Interessa vendre com més millor, vendre per anar a la moda. Si és així, aquestes indústries no són sostenibles, doncs usen de forma desconsiderada recursos naturals i energètics. Recursos que no es poden consumir indefinidament sense alterar l’equilibri ecològic de la terra. Si les energies usades per la fabricació fossin renovables i les matèries primeres també, per exemple energia solar i fibres d’origen vegetal provinents de plantes conreades, podríem dir que la indústria tendeix cap a la sostenibilitat. També ho serien si fossin capaces de crear un sistema de reciclatge o, fins i tot, reutilització, que impliques a l’usuari.

Cal dir que moltes marques de moda d’aquí tenen les seves fàbriques no sostenibles en països en vies de desenvolupament o d’integració al capitalisme salvatge, com per exemple la Xina. Venen roba fabricada contaminant i gastant recursos energètics del país en vies en desenvolupament a pesar d’haver estat dissenyades aquí.

En definitiva, crec que la indústria tèxtil i la moda per ser sostenibles hauran de canviar molt. Només sobreviuran a la crisi actual les que venguin roba bona, bonica, barata i sostenible. De moment, molt home i molta dona contribueixen a la insostenibilitat d’aquesta indústria. Són còmplices, van a ritme de moda, cada temporada han de comprar peces de roba, fan el joc a la indústria tèxtil insostenible i per tant ells també ho són. Quants armaris estan plens a vessar de roba que ningú es tornarà a posar mai més?

Petits canvis

Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat per en Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!), l’economista. Això és cert per canvis petits en el comportament humà: si tots fem un petit canvi la suma o producte serà un canvi molt més gran.

Podem dir que tot el que afavoreixi la nostre economia domèstica, sobretot l’estalvi, repercutirà en una bona salut ambiental. Un exemple clar: si estalviem aigua, la factura ens sortirà més barata i els nostres rius podran ser ecològicament viables. Un altre exemple: si fem durar més la roba i no estem tant pendents de les, sovint absurdes, modes l’estalvi a final de més pot ser considerable, i es gastaran menys recursos naturals. I un tercer: si consumim productes amb poc embalatge també estalviem recursos natural i segurament el producte serà més barat.

El poder de canvi cap a una societat més sostenible el tenim com a grup. Aquestes accions portades de forma individual i aïllada no porten enlloc. Cal per això fer veure a la gent que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient i que tot el que es bo pel medi ambient també és bo per la supervivència com a espècie. Els consumidors, els ciutadans,tenim el poder atorgat pels petits canvis. Un poder amb més força del que creiem. Si en fóssim conscients podríem fer tremolar a empresaris i polítics. Però això ho deixo per una altra entrada.

La mida dels ous

El mastegatatxes, Ficedula hypoleuca , és un ocellet que té una mida aproximada de uns 13 centímetres. Viu sobretot en boscos de fulla caduca, fagedes i rouredes, encara que també el podem trobar en alguna pineda. S’alimenta principalment de mosques.

L'ocellet ha tingut els seus moments de glòria en molts mitjans de comunicació. Gràcies a que l’investigador Jaime Potti, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), ha descobert que la mida dels ous d’aquesta au ha disminuït considerablement durant els últims setze anys, la reducció de la mida és deguda a l’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic.

Jaime Potti ha hagut d’estudiar més 6.000 ous de més de 1.300 postes dels mastegatatxes que viuen a La Hiruela, a la Sierra de Madrid. Segons el científic un augment de temperatura hauria de produir un efecte contrari és a dir un augment de la mida dels ous. Més temperatura , més insectes, més aliment, més creixement. Com és possible que no passi això?

Això no passa perquè, a La Hiruela, s’ha avançat la primavera i el mastegatatxes fa com si res. No ha adaptat la seva època de migració a aquest avançament. Arriba tard i no troba prou aliment, i com a resultat els ous són més petits.

Molts mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta notícia. La nota de premsa del CSIC explicava aquests fets i publicava una fotografia de dos ous, un de gran i un de petit, al costat d’un regle graduat.

Ahir (5 de juny), en el programa de Comradio, Una hora de cua, emès de 12 a 1 del migdia, van deixar anar la notícia amb una imprecisió descomunal. Primer, no sabien el nom de l’ocell en català, en llatí sí, és clar. I després deien que la mala qualitat del menjar ha fet que els ous “passin de 18 centímetres a 12 centímetres”. Increïble! No! No m’he dignat ni a llegir les fonts originals de la notícia. El mastegatatxes fa una mida de 13 cm, és possible que posi ous de 12 o 18 centímetres? L’error del periodista ha estat, segurament, en mirar la fotografia dels ous i el regle i creure que el regle mesurava centímetres en lloc de mil·límetres. O bé en creure que l’ocell en qüestió era com un estruç. O bé, i el més imperdonable, que no ha anat directament a les fonts (el científic o la revista on el científic ha publicat l’estudi).

Diuen que el programa és, sobretot, de comentari i reflexió de notícies amb un toc d’humor i sense gaire transcendència. Malgrat tot, és podria ser més rigorós i precís amb el fets. Ja ho diuen els fets són els fets i el comentari és lliure. Però si canviem els fets com serà el comentari?

L’alzinar contra l’espectacle

Aquests dies la plataforma de defensa de Collserola està lluitant perquè no es tiri endavant l’ampliació de la muntanya russa del parc d’atraccions del Tibidabo. Tal projecte mataria un alzinar vell i petit del solell de Collserola.

Per què s’ha de construir una ampliació de la muntanya russa? Per què s’ha de protegir l’alzinar? És un exemple de la confrontació entre dos models de societat. El model de divertim-nos fins a morir. Construïm una muntanya russa més al país, que és del tot imprescindible, però va bé si més no per tenir entretinguda a la gent, i, secundàriament gastem energia i contaminem. Cal diversió a tot preu, o dit d’una manera cal guanyar diners a costa de la diversió, tot amb la finalitat de mantenir el primitiu parc d’atraccions del Tibidabo. Davant d’aquest model, n’hi ha una altre que té plantejaments globals alhora de pensar accions i activitats sobre la terra.

Mantenir l’alzinar sembla una opció que estaria encabida en un model més respectuós amb nosaltres mateixos i, per tant, amb la natura. No destruïm res, aprenem a cuidar, a valorar la natura. Els responsables del Parc podrien aprofitar els valors d’aquest alzinar amb un projecte d’educació ambiental. No interessa. Interessa molta gent, més de 600.000 persones a l'any (amb petjada ecològica inclosa: residus, contaminació...), molt espectacle, moltes emocions, molta adrenalina, molt vertigen, molta diversió i en definitiva molt diner. Els valors de l’espectacle i l’infantilisme apàtic i passiu predominants avui en dia.

Caldria trencar el tòpic: només es poden protegir els grans espais naturals. Caldria contestar la pregunta: quina és la superfície mínima natural a preservar en tot el planeta terra? La suma de petites accions com aquestes a tot el planeta tindria una conclusió molt clara: perdre una gran quantitat de boscos. Només es tallaran 58 arbres, diuen els poderosos de l’ajuntament de Barcelona. Diuen que l’atracció no afectarà gaire, que es replantaran algunes plantes i arbustos. Un dels atractius es que l’atracció circularà en mig de la natura (que bonic!!), potser algú argumentarà que la muntanya russa serà molt sostenibilista amb el que queda d’alzinar. Aquest, però no és el problema real de fons, no.

Avui dia, els plantejaments han de ser globals, ja ho hem vist amb l’efecte hivernacle. Un cotxe contamina poc, una indústria contamina poc, però si sumem tots els cotxes i totes les indústries del món, quin és el resultat? El canvi climàtic. Quin serà el resultat si anem retallant petits trossos de natura per tot arreu del planeta? A la llarga, això tindrà algun efecte global. La pèrdua de biodiversitat és un problema global que no només afecta les selves tropicals, afecta a tot el planeta. Val la pena destruir un petit alzinar, sabent que ni l’alzina ni l’alzinar estan en perill d’extinció? Jo crec que no val la pena. Molts petits alzinar sumen un gran bosc.

Biopics de biòlegs

Del 14 al 22 de març, s'ha celebrat, a Whashington, l' Environmental Film Festival, on s'hi han presentat moltes pel·lícules, unes 115, de temàtica ambiental, tant de ficció com de no ficció. Aquí només en destacaré dues, que aviat espero que estiguin traduïdes al català i presentades als Països Catalans. Són dues pel·lícules de temàtica biografica, dedicades a dos grans biòlegs americans: E.O.Wilson i Rachel Carson.

La primera pel·lícula, una biografia passada pel sedàs de la ficció, A sense of wonder (USA, 2008, 54 min.), es basa en la vida i escrits de la biòloga Rachel Carson. Ens mostra o explica l'estimació que tenia per la natura i la lluita per defensar-la. Carson va publicar l'any 1962 el llibre Silent spring amb la finalitat d'aportar arguments que anessin en contra de la utilització dels insecticides, el DDT. S'aixecà una gran controversia ambiental: industries , governs i ecologistes volien dir la seva. La pel·licula s'esdevé sobretot en l'últim any de la vida de l'escriptora. Carson es interpretada per l'actriu Kaiulani Lee i dirigida Christopher Monger. L'antecedent d'aquesta pel·lícula és una obra de teatre amb el mateix títol i interpretada per la mateixa actriu.

L'altre pel·licula és un documental biografic sobre E. O. Wilson, guanyador, d'entre molts d'altres premis, com el Pulitzer, del Premi Internacional Catalunya l'any passat. Wilson és un biòleg, especialitzat en entomologia, que ha estudiat el comportament de les formigues des de la prespectiva social, des de la sociobiologia. Aquest estudis aixecaren molta polseguera, ja que suggeria que els gens determinaven el comportament. A més, ha fet importants aportacions en el camp de l'evolució i també ha esta un ferm defensor de la diversitat biològica o biodiversitat. Darwin’s natural heir (USA, 2008, 52 min.) és el nom d'aquest documental biografic dirigit per per David Dugan i produït per Neil Patterson. Tant director com productor ja van fer una presentació d'aquest treball, fa un any, amb el títol de The Secret Life of a Naturalist.