Imatges i paraules sostenibles (breu reflexió)

Una imatge val més que mil paraules o una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit. Un exemple de paraula amb molts significats és sostenibilitat o sostenible.

Què és la sostenibilitat? No tothom quan fa servir aquesta paraula vol dir el mateix. Quan neix aquest concepte i per què? Quan una persona és sostenible? Quan una comunitat és sostenible? Quan una activitat humana és sostenible? El concepte neix durant la cimera de Rio de Janeiro del any 1992, després sota una definició feble i no compartida per a tothom, se n'han extret molts significats, segons els interessos de l'usuari.

Un sistema és sostenible quan no consumeix els seus recursos per sobre la taxa de renovació, quan s'estableix equitat entre els seus membres. Quan tothom participa en les decisions i funciona el govern i quan estem davant d'un sistema econòmic sa que és basa en el present i no en bombolles futures.

Els músics i els divulgadors de la ciència

El músic català Pau Casals era un excel·lent intèrpret. Es a dir, amb el seu violoncel tocava a la perfecció peces compostes per altres musics. També era un bon compositor. Creava, innovava peces musicals que aportaven alguna cosa nova als sentits. A més era un gran pedagog de la música: sabia conversar per ensenyar i per aprendre. I, finalment, era un bon director d'orquestra, sabia donar veu a multitud d'instruments per produir de forma emergent també emocions musicals.

Fent una analogia es podria dir que els divulgadors de ciència (o de coneixement en general) siguin mestres, professors, periodistes, comunicadors, persones espectacle, científics...Tots i totes han de ser bons intèrprets de partitures ja escrites per altres, per científics. També han de saber compondre o, si més no, saber com funciona el mètode per compondre. Hauríen de saber compondre seguint les estratègies retòriques de diferents llenguatges (audioviosual, escrit...). També cal que siguin bons pedagogs, saber motivar la gent i encarrilar-la seductorament cap a nous coneixements. Finalment, han de ser bons directors d'orquestra han d'integrar moltes veus provinents de científics de diferents branques del coneixement, així com les opinions i visons dels que no són científics: gent del carrer, polítics, gestors... Tot amb la finalitat de mostrar o donar un visió de la realitat més general o més glocal (global i local al mateix temps) o més integradora.

Com ha de ser un bloc?

Segons en Marc Vidal, impulsor de la Catosfera, un bon bloc ha de complir algun dels següents requisits. Ha de permetre comentaris, ha de ser conversa, ha de ser imprevisible, ha de generar xarxa, ha d'investigar en les eines que la xarxa interactiva proporciona i sobretot ha de ser honest . Aquestes característiques són molt discutibles.

Ser conversa, permetre comentaris o generar xarxa és el mateix que dir que el bloc genera cultura, si definim la cultura com un espai de comunicació. La cultura és l'espai de comunicació. En aquest cas seria l'espai de comunicació virtual creat entorn d'una temàtica o un d'un fil conductor que es mesura pel nombre d'entrades al bloc, pels ellaços que hi arriben i pels que hi surten, com també pel nombre de comentaris coherents que si poden donar. En aquest punt, cal dir que sovint els comentaris que es fan són soliloquis que responen a postures extremes sobre un punt (a no ser que hi hagi comentaris fets per comentaristes que són el mateix blocaire però amb una altra identitat). També són massa sovint opinions poc fonamentades amb la realitat, amb els fets. Són comentaris curts que no donen cap possibilitat a l'anàlisis.

Imprevisible? No sé si aquí en Vidal volia dir innovador. La comunitat creix sempre hi quan s'aportin novetats. Si impresvisible vol dir que el blocaire aporti idees totalment innovadores i creatives jo hi estic totalment a favor. Ara bé, si vol dir espectacular, aleshores no hi estic gens a favor. Imprevisible no ho ha de ser el lector busca sempre alguna cosa previsible i sorprenent,això sí.

Un bloc ha de ser un punt d'investigació en les eines que la xarxa interactiva proporciona? Jo crec que no. Senzillament, si és un bloc de cuina, de medi ambient, d'ecologia, de ciència...de qualsevol temàtica, val més que es dediqui a construir la comunitat o cultura pròpia la seva temàtica. Parlar de les eines és el mateix que parlar sobre el tipus de bolígraf o tinta utilitzada mentre redactem un dietari.

Tampoc cal ser molt honest quan es redacta un bloc. Si honest és sinònim de raonable. De bloc n'hi ha de fantàstics, n'hi ha que res tenen a veure amb la raó, ni amb fets objectius, n'hi ha molts que estan en la sinuosa frontera entre la ficció i la no ficció.

Contradiccions humanes

Llegeixo dues notícies curtes aparegudes al National Geographic de desembre del 2007. La notícia "Viure una llarga vida" explica les causes de la longevitat en una regió de Costa Rica, la península de Nicoya. En una altra notícia, la revista ens fa una classifició dels llocs més contaminats del planeta, es titula "Llocs més contaminats".

En "Viure una llarga vida" s'explica que a la terra hi ha certes regions, zones blaves o punts calents de longevitat, on la gent té esperances de vida molt altes, hi ha molta gent que arriba als cent anys. Aquestes zones blaves són tres: la península de Nicoya de Costa Rica, Sardenya i Oquinawa. En el cas concret de Costa Rica diu que el secret de la longevitat radica en una dieta rica en vegetals, prendre molt el sol per produir molta vitamina D (és un dels llocs del món on els nivellsde radiació solar són alts), tenir una sòlida fe, mantenir estretes realcions socials, consumir aigua rica amb calci, a més d efer exercicimoderat. Tot plegat fa que els ossos siguin més forts i que hi hagi menys cardiopaties.

Per altre banda, llegeixo que l'ONG Blacksmith Institute ha preparat un informe sobre els llocs més contaminats del món. A partir d'aquesta informació la revista National Geographic situa, en un mapa del món, els trenta llocs més contaminats de la terra l'any 2007. Dona la casualitat que la majoria d'aquest punts estan situats en països de sudamèrica i sobre el continent asiàtic.

Les dues notícies em produeixen una sensació d'incoherència social: uns busquen els punts més saludables de la terra on els humans poden viure més anys, mentre els altres es dediquen a contaminar llocs on la gent no deu viure molts més anys que en altres llocs de la terra. Uns volen viure molts anys i altres es dediquen a contaminar a tort i a dret perquè la gent no visqui tants anys.

Tenim ganes de saber el secret de la longevitat, conèixer l'elixir de l'eterna juventut i, al mateix temps, ens dediquem a escurçar la vida d'altres persones contaminant llocs de la terra on els humans no hi podran anar-hi mai més o, si més no, només quan hagin passat molts anys i el lloc s'hagi descontaminat. Són les contradicions de ser una espècie tant incoherent i, sobretot, tant poc educada i respectusosa amb els altres. Queda tant per fer i tant per educar.

Què és la comunicació ambiental?

“Comunicació ambiental” és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, qui en fa i perquè. Respondré a aquestes preguntes per clarificar-lo, doncs poques vegades es usat amb rigor junt amb altres conceptes lligats. Parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït. De comunicació quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

Quan es parla de comunicació ambiental es parla, evidentment, de comunicació. Per tant sempre tindrem un sistema on hi haurà un emissor, un receptor, un missatge, un còdig, un canal i unes interferències. Dins d’aquest esquema, el missatge comunicat pot perseguir, bàsicament, tres objectius: informatius, educatius i divulgadors. D’aquests objectius apareixen tres conceptes fortament interrelacionats: informació ambiental, educació ambiental i divulgació ambiental. Tres formes de comunicació ambiental.

El primer dels conceptes, “informació ambiental”, engloba tot fet noticiable de temàtica ambiental. Fet que per ser notícia ha de ser, segons Mar de Fontcuberta (La Notícia. Pistas para percibir el mundo. Mar de Fontcuberta, Editorial Paidos, Barcelona 1993), d’actualitat, novedòs, periòdic i d’interès públic. El missatge és un esdeveniment recent, excepcional, que es presenta a intervals de temps regulars i omple les mancances informatives del públic.

El concepte “educació ambiental” es podria definir com l’educació que té com a objectiu general transmetre la problemàtica esdevinguda entre l’home i el seu entorn perquè aquest passi a l’acció i intervingui en les possibles solucions. L’educació ambiental busca una sensibilització i un canvi d’actituds de la persona a qui es dirigeix. Subratllar, a més, que és educació perquè hi ha una transmissió de coneixements (continguts, procediments i/o actituds). I és comunicació perquè hi ha un receptor, un canal, un missatge, un còdig i unes interferències. Tanmateix, recordo que la comunicació no és sempre educativa.

El tercer concepte, “divulgació ambiental”, és molt més ambigu que els altres dos. La divulgació consisteix en posar a l’abast de tothom els coneixements ambientals, vulgaritzar-los. Es diferencia de l’educació perquè no pretén canviar els valors del públic ni molt menys intenta que aquest passi a l’acció per arreglar els problemes ambientals. I es diferencia de la informació ambiental perquè allò comunicat no és novedós, ni d’actualitat, ni periòdic, encara que si d’interès públic.

Malgrat tot, la realitat de la comunicació ambiental no està tant parcel·lada dins d’aquestes tres formes de comunicació. Les tres formes de comunicació ambiental poden viatjar juntes en un mateix missatge o bé solitàries. Hi ha tota una gamma de missatges ambientals. Informatius, divulgatius i educatius; informatius i educatius; informatius i divulgatius; divulgatius i educatius; informatius; divulgatius; i educatius. El tipus de missatge dependrà, doncs de la intencionalitat de l’emissor sobre el que el rep.

Ciència, viatges i periodisme

Perquè viatjava en Darwin? I en Humbolt? Viatjaven per conèixer. Ells feien de científics i al mateix temps de periodistes o de divulgadors de tot allò que havien trobat i descobert. En les èpoques que van viure hi havia molt per conèixer i poca gent estava interessada en conèixer allò que havien descobert (com ara!). Eren científics i divulgadors.

Una de les raons per les quals es comença un viatge científic és l’afany de conèixer realitats invisibles per a un mateix o per l’altre gent i així poder-les comunicar, però sobretot el viatge científic serveix per trobar la part humana de la ciència. Per veure de prop els científics i per veure la duresa d’un entorn, la natura, que malgrat tot els fa perseguir els seus somnis.

Els científics podrien fer igual que els grans naturalistes del passat: divulgar. Sovint també ho fan. Però, actualment hi ha la figura del divulgador o periodista científic. El científics fan la seva tasca, investiguen, observen realitats amagades darrera els fenòmens naturals i finalment escriuen articles científics per comunicar les seves troballes a d’altres científics. El periodista observa com els científics s’apassionen per la seva feina i els interroga per saber d’on bé aquesta gran passió, després ho comunica juntament amb les troballes i descobriments fets pels científics.

Viatjar per rescatar allò versemblant i interessant. Entrar en les inquietuds dels científics i en el seu propi món, dialogar i escoltar als científics i les seves passions. Internar-se i assentar-se en el seu món de coneixements i hipòtesis. Desconnectar del nostre món i comprendre el trencaclosques d’hipòtesis i recerques dels científics per conèixer les repercussions socials de les seves recerques, la dimensió social de les seves recerques. No ens podem quedar només amb les notícies, cal voler aprofundir i indagar.

Els cínics nos serveixen per això, paraules de Ryszard Kapuszinski. Fer periodisme no és descriure asèpticament i objectivament suposats fets versemblants. Es descriure els descobriments científics (els fets) i la dimensió social que hi ha al darrera i davant d’aquests: els científics que descobreixen i els canvis quotidians en què es veu envoltada la gent a causa d’aquests descobriments.

Kapuscinski i periodisme ambiental

Recordo que Ryszard Kapuscinski ha deixat dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar aquest tres elements al periodisme o reporterisme de temes ambientals. (vegeu fotografia: camp de refugiats de Benako, Tanzania. 1994. Fotografia de Sebastião Salgado Pobresa, guerres, migracions, problemes ambientals, pobresa. Sebastião Salgado és l'homòleg, però en fotoperiodisme, a Kapuscinski)

El primer element és el viatge, el viatge com a exploració, com a vivència amb la gent del lloc. Viatge empàtic i participatiu d’emocions: mals de caps, il·lusions i esperances personals. El periodista dedicat a temes ambientals ha d’actuar d’aquesta manera, els problemes ambientals tenen un vessant científic, un de polític i un de social. El vessant social és la que ens fa veure la cara més humana del problema. No es tracta d’anar on hi ha la notícia, mirar i marxar. S’ha d’ escoltar opinions i percepcions diferents davant d’un mateix problema ambiental. Les opinions de científics, opinions de polítics i, sobretot, les opinions de la gent afectada.

El segon element és llegir literatura sobre el subjecte, sobre el tema a tractar: llibres, articles (articles científics si cal). Cal recórrer a moltes fonts per contrastar informacions. Es tractarà de reconstruir totes les percepcions que hi ha davant d’un fenomen ambiental.

El tercer element és la reflexió, la qual sorgeix del viatge i de la lectura. És el toc de subjectivitat. Aquí és quan fem les interpretacions subjectivament objectives i rigoroses. L’objectivitat i la subjectivitat entren en plena dialèctica. La informació ambiental esdevé una informació plural: el periodista dona aquells fragments de realitat que ajuden a entendre i interpretar certes incerteses provinents sovint dels experts; a interpretar i comprendre certes pors que poden venir de la població i a interpretar certes instrumentalitzacions de polítics o institucions.