Treballadors del cervell dret

El cervell humà es troba dividit en dues parts connectades, l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre. El dret controla la part esquerra del cos i veu de forma més global la realitat, més sintètica. Té a veure amb la imaginació, la fantasia, el ritme i la música. L’esquerre controla la part dreta del cos i veu la realitat de forma més analítica. Té a veure amb la lògica, les matemàtiques i la raó.

Al llarg de la història, els cervells dels humans han servit, sobretot, per moure els músculs del cos. Des del paleolític fins a la revolució industrial, on els obrers treballaven en fàbriques increïbles i grans cadenes de muntatge. Una economia sustentada en el múscul de l’obrer activat pel cervell. Després, i de forma progressiva fins a l’actualitat, els humans van començar a fer funcionar, per treballar, el seu cervell més analític i matemàtic, l’hemisferi o cervell esquerre. Treballadors que manipulen molta informació sense donar-li gran coherència, treballadors de coll blanc, que analitzen moltes dades (el boom dels gestors, dels MBA, del capitalisme desaforat que no té en compte la realitat, només la dada abstracta). Tracten molta informació que es reflecteix en un nul coneixement de la realitat i sovint en una manca de progrés.

Ara, però, fan falta treballadors més holístics i creatius. Necessaris per transformar el decadent sistema en què ens trobem immergits. El treballador del futur (del present) ha de tenir certes capacitats que s’haurien d’ensenyar a l’escola i a l’institut. Per descomptat, hem de saber fer anar les nostres capacitats més analítiques, el nostre cervell esquerre, però haurem de potenciar moltíssim el nostre cervell dret, el cervell creatiu. I no menystenir els treballadors de coll blanc i els obrers, que també fan falta socialment, però reciclats i transformats, més holístics i creatius.

I què ens caldrà per esdevenir un treballador que usa principalment el cervell dret? Haurem de ser autèntics dissenyadors per proporcionar productes o serveis emocionalment atractius. Haurem de ser autèntics narradors capaços d’explicar històries convincents, emotives i persuasives. Haurem de saber transgredir els límits i veure globalitats en allò que fem. A més, haurem de saber entendre els altres, és a dir, tenir molta empatia. Haurem de tenir la necessitat constant de jugar i tenir bon humor. I sobretot, haurem d’aprendre a trobar un sentit, un propòsit, personal i ètic, en totes les activitats que desenvoluparem a la feina diària.

Imatges i paraules sostenibles (breu reflexió)

Una imatge val més que mil paraules o una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit. Un exemple de paraula amb molts significats és sostenibilitat o sostenible.

Què és la sostenibilitat? No tothom quan fa servir aquesta paraula vol dir el mateix. Quan neix aquest concepte i per què? Quan una persona és sostenible? Quan una comunitat és sostenible? Quan una activitat humana és sostenible? El concepte neix durant la cimera de Rio de Janeiro del any 1992, després sota una definició feble i no compartida per a tothom, se n'han extret molts significats, segons els interessos de l'usuari.

Un sistema és sostenible quan no consumeix els seus recursos per sobre la taxa de renovació, quan s'estableix equitat entre els seus membres. Quan tothom participa en les decisions i funciona el govern i quan estem davant d'un sistema econòmic sa que és basa en el present i no en bombolles futures.

Creativitat

Els nens quan són petits són molt creatius i espontanis. Aquesta creativitat i espontaneïtat es va perden a mida que es van fent grans. A primària, i en els primers cursos de secundària, tots tenen unes ganes immenses de preguntar, però en els últims cursos de secundària això es perd. Volem encabir masses continguts al cap dels nens, en detriment de la creativitat. Amb programacions inacabables, el mestre o professor deixa de ser creatiu i l'alumne també.

Una frase de Paulo Freire "l' estudi no es mesura pel nombre de pàgines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les". No es tracta d'aprendre fets de memòria per aprendre-se'ls de memòria, sinó que només s'han d'aprendre alguns fets de memòria (és indispensable, sense memòria no hi ha persona) per recrear-los.

El professor ha de ser un promotor de creativitat. És la única manera d'aconseguir tenir uns instituts i escoles vius, i en definitiva una societat creativa. Una escola viva és la construïda per creadors, aquella que forma persones completes. Per ser creatiu es necessita molta imaginació i sobretot ensenyar a partir de la realitat, a partir del projecte, no a partir d'assignatures tancades en llibres complerts. Per aconseguir això cal un replantejament total de la forma d'ensenyar, a tots els nivells, però sobretot a secundària.

Per poder potenciar aquests hàbits, s'han de tenir presents les limitacions comunicatives del professor. Un professor només pot ensenyar i ser creatiu davant d'un grup molt reduït d'alumnes. El professor ha de ser un animador, entre d'altres moltes coses, que ha de comunicar, incentivar, motivar, desenvolupar hàbits com el de la imaginació i el de la creació. Això s'aconsegueix amb un tracte de persona a persona. L'alumne necessita una atenció més individualitzada, sense atenció l'únic que tenim, en lloc d'una escola, és una fabrica de persones apàtiques que durant molts anys han perdut la capacitat d'imaginar i de crear. Cal baixar les ràtios professor alumne i desinflar les programacions o temaris, els continguts, a ensenyar.

Dissenyadors, bons si pot ser: una nova llei educativa ja en vies d'extinció

Quines qualitats haurien de tenir el dissenyadors del nou sistema escolar (de la nova i ja vella llei d'educació)? Creatius, amb iniciativa individual, gent que valori les preguntes (i les respostes), autònoms, transgressors, capaços d'assumir riscs, empàtics, rigorosos, innovadors, compromesos, humanistes, científics, psicòlegs, exploradors, aventurers, crítics, col·laboradors, competitius, disciplinats, entusiastes, emprenedors, projectòlegs, imaginatius i una mica savis...

Els dissenyadors no haurien de ser els polítics, no haurien de ser els legisladors, no haurien de ser els catedràtics teòrics en didàctica, pedagogia o psicopedagogia que no han trepitjat mai una aula (o si l'han trepitjat deu ser fa molt de temps) i contemplen l'ensenyament de lluny, des de la seva càtedra (cadira), no haurien de ser els inspectors, no haurien de ser el sindicats ("els representants" dels docents a les ordres dels polítics). Haurien de ser els/les mestres i professors i professores, tenint en compte la realitat actual, i, sobretot, tenint present que per ensenyar cal conèixer, conèixer al nen o nena, al noi o la noia, de forma individualitzada. Les escoles han deixat de ser una "fàbrica" de producció massiva de ciutadans iguals i submisos. Ja no estem a la societat industrial, hem entrat a la societat del coneixement (o si més no així hauria de se). Cal una atenció individualitzada que reflecteixi les qualitats del professor o del mestre sobre l'alumne, i que reflecteixi la realitat canviant en la que vivim. Un professor o mestre ensenyant a pocs alumnes allò que el sap, aquest és l'autèntic canvi que ha de patir des de fa molts anys l'ensenyament. Això als polítics els hi importa poc. La qüestió es fer enrenou i sortir a la fotografia dient que han fet la millor llei d'educació del món malgrat que sigui un altre bunyol més.

Per desgracia crec que molts dels dissenyadors del sistema educatiu del futur s'ha quedat aturats en el temps, tenen al cap els valor de la revolució industrial, escoles és sinònim o igual a fàbriques que produeixen i deixen els seus residus sense saber-ne que fer. Per fer bons edificis cal buscar bons arquitectes, en cas contrari no ens en sortirem: molts mestres i professors actuals ho són, però estan encotillats per una administració i una polítics cecs. El gran problema no són els mestres i professors, és l'administració que no vol canviar, continua vivint en el passat industrial.

Pocs professors, molts alumnes i molts administradors

Entren a una botiga molt petita trenta persones de cop. Trenta clients, tots volen un producte que és semblant, però, ells de debò en necessiten un una mica diferent. Només hi ha un dependent. Només té preparades trenta unitats del mateix producte. El seu cap li ha dit que només pot vendre aquest. Són trenta productes idèntics. La gent no crida pel producte, està esperant apàtica. El dependent puja al taulell i llença de cop les trenta unitats de producte. Els clients el cullen amb desgana, no és exactament el que volien, però és el que hi ha. Quan com a adults demandem un servei, sempre volem que l'atenció sigui el màxim de personalitzada, volem que ens atenguin de forma única, volem que el producte o servei sigui una mica diferent. De fet el món empresarial porta cap aquesta tendència: personalitzar productes i serveis.

El professor ha d'ensenyar a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. La docència no hauria de ser el que tenim tots al cap: el professor parla i explica, tota l'aula escolta i pren apunts, la docència ja no és la classe magistral. El professor té a l'aula un nombre d'alumnes d'entre 25 i 37. Això fa impossible , tenint en compte les necessitats educatives de cada alumne, de donar una atenció (servei) personalitzada a cada alumne. La conseqüència clara i lògica, per les limitacions que imposa l'administració educativa, és la de tornar a la classe magistral. És la forma d'atendre malament a tots els alumnes donat que no els puc atendre de forma personalitzada.

Si els grups fossin més reduïts, com a molt uns quinze alumnes per professor, les activitats educatives serien molt més profitoses pels alumnes. Segurament se'ls atendria millor. És urgent personalitzar productes i personalitzar serveis. Això no és fa imposant, amb llibres d'editorial, programacions (temaris o continguts a ensenyar) semiobertes i imposades per l'administració. Encara estem a les antípodes, ens queda molt per fer per tenir una educació encarada a la societat del coneixement i del sentit crític. I no depèn només d'una llei d'educació. Depèn de tenir en compte fets tant bàsics i simples com per exemple el de la proporció alumnes professor. Com  menys alumnes el professor tingui a l'aula l'atenció serà molt més bona.

Sistemes d'educació (producció) en cadena

Henry Ford va idear el sistema de producció en cadena per a construir el model de cotxe Ford T. El cotxe, a mida que s'anava construint i es movia al llarg de cintes transportadores, passava per molts operaris, cada operari li afegia una peça nova. D'aquesta manera es podien fabricar moltes unitats de cotxe en poc temps. El nostre sistema educatiu consisteix en voler fabricar molts Ford T idèntics i si pot ser a baix cost, quants més en produïm més barat sortira tot, oi? La fàbrica de cotxes, a més de fabricar cotxes, produeix una gran quantitat de cotxes defectuosos que són desballestats, no serveixen per res. Quan es posen els cotxes al carrer, resulta que el paviment per on han de circular (cada cotxe circularà per un paviment diferent) els hi fa malbé els baixos i les rodes.

Els alumnes actuals d'educació obligatòria (primària i secundària) passen per molts mestres i professors. Sembla que es tracti de construir persones, socialitzar-les, de forma massiva. Se'ls hi han de posar dins del cap masses continguts que sovint mai més necessitaran en. No es poden socialitzar persones de forma massiva i quasi homogènia com es pretén en l'actualitat. S'han de formar (o millor dit donar una forma que pugui canviar després autònomament) persones capaces d'aprendre a aprendre, a aprendre a adaptar-se a noves situacions.

S'han d'ensenyar els continguts indispensables, triats pels professors i mestres, per a què els alumnes en acabar l'ensenyament siguin crítics i justos. S'adaptin a tots els terrenys possibles o a aquells que escolleixin lliurement. Mentre volguem formar alumnes de forma massificada sempre tindrem un percentatge de fracàs escolar (residus en la cadena de producció). S'hauria d'atendre amb més delicadesa els alumnes, estem formant nens, nens que són tots de partida diferents i al final de l'ensenyament, per molt que s'entestin determinades administracions, també.

PISA: estem torts com la torre!

L'informe PISA, aparegut recentment, diu que els coneixements científics dels nois i de les noies de 15 anys de Catalunya són inferiors als coneixements científics d'altres paisos i als coneixements científics dels nois d'altres promocions. Es greu aquest resultat? Indica que el sistema educatiu està en decadència? Indica que als polítics els hi importa molt poc el sistema educatiu? i no hi ha un informe PISA aplicat al coneixement científic que tenen els polítics més grans de 15 anys?

El sistema educatiu està en decadència. Sobretot pel poc suport que dona l'administració a l'ensenyament i en concret a la ciència. Una de les raons per la baixada de coneixements científics és que el sistema educatiu s'ha vist carregat de nois i noies que no saben ni llegir ni escriure el català. Per tant, de ciència en saben molt menys. Han fet baixar la mitjana.

Al polítics els hi importa poc el sistema educatiu. Per atendre millor l'alumnat s'hauria de baixar el nombre d'alumnes per professor, baixar les ràtios, en argot docent. Actualment a secundària és de 30 alumnes per aula. Això vol dir que un professor ha d'atendre 30 persones amb capacitats d'aprenentatge diferents durant una hora. Tasca dura, oi? Baixar les ràtios seria una gran solució al problema. Es podria treballar per projectes atendre més els alumnes i hi hauria menys problemes d'indisciplina, els alumnes serien més controlables. El informe PISA és un clar indicador de la importància que donen els polítics a l'ensenyament. Cada cop és pitjor.

No hi ha cap informe PISA que indiqui el coneixement científic que tenen els polítics. Però jo ja us avanço que si és crees seriem també dels últims. Pocs polítics dsaben qui és Lynn Margulis o, per no anar gaire lluny, qui va ser Ramon Margalef. S'hauria d'invertir més en ensenyament i ensenyament de la ciència en lloc de potenciar consumismes, construccions de trens de baixa velocitat o obre faraòniques inservibles.