Quatre escenaris de futur

En el documental suec The Planet, de l'any 2006, dirigit per Johan Södenberg,  Michael Stenberg i Linus Torell, se'ns mostra, a partir d'entrevistes, com està de malament el nostre planeta. En una de les entrevistes, Karl Amman, fotògraf i escriptor, proposa quatre escenaris de futur pel planeta terra. Els quatre escenaris són:

1) Star Treck: la tecnologia ens portarà fins les estrelles. Se'ns proporciona un clar exemple: la tecnologia ho pot solucionar tot, ens mostren increïbles granges de porcs en forma de gratacels, on és produeixen porcs de forma extremadament intensiva. En aquest escenari, és la tecnologia la que ens salvarà. La tecnologia i la ciència no són la gran solució. Només representen una part de la solució i també del problema. La ciència i la tecnologia ens han portat a la situació actual.

2)Escenari Mad Max: els canvis en la natura portaran a l'extinció del humans. La civilització s'ensorrarà, es desintegrarà fins la barbàrie. Els humans es mataran uns als altres per pur egoisme, lluitaran com a animals pels pocs recursos naturals que quedaran. Com passa a Mad Max, un món apocaliptic controlat per lluites de motoristes amb actituds prehistòriques, pedestres i violentes.

3)Un altre escenari és el plantejat a partir de la filosofia presentada en la novel·la Ecotopia de Ernest Calnbach publicada el 1975. En el futur ens concentrarem en la qualitat de vida  Menys quantitat i més qualitat. Es pot viure amb plena harmonia amb la natura, sobretot a les ciutats. La idea és que l'impacte ambiental sigui negatiu. Se'ns posa com a exemple el poble de Findhorn, Escòcia, que pertany a la Global Ecovillage Network, poble que és manté totalment autosuficient.

4)Finalment, el darrer escenari és el d'un gran govern global. La democràcia a la llarga ens farà estrènyer el cinturó. S'aplicaran normatives ambientals estrictes i no consumistes a tot el món. Per arribar a aquesta situació és necessària una democràcia global, es a dir democratitzar l'ONU. L'ONU és mou per interessos d'alguns estats, no tots els estats  tenen la mateixa representació (algunes nacions no hi són representades). Tot es mou en funció d'interessos econòmics.

Cap dels quatre escenaris és del tot inversemblant. El futur sembla que serà una barreja d'aquests escenaris. Tenim una potent tecnologia que ens pot ajudar a sortir de l'atzucac. Tenim gent que pensa i treballa per aconseguir una societat amb més qualitat de vida dins de les grans societats i també de forma aïllada i autosuficient. Sembla que cada vegada es requereixen més regulacions, normatives i controls del sistema econòmic global des d'esferes de govern més internacionals. També, puntualment, tendim a crear grans impactes i barbàries a la natura que produeixen barbàries i impactes socials localitzats. El canvi vidrà, però no ara, ni d'aquí a vint-i-cint ni cinquanta anys, el canvi s'esdevindrà lentament i el seus resultats es faran notar molt més tard. Aquest canvi  vindrà, però sempre i quan hi hagi gent que realment cregui en aquest canvi.

Els humans, no tenim remei?

Els fracassos ambientals globals sembla que no tenen remei, s'esdevenen l'un darrera l'altre. Mentre, anem destrossant el planeta. Els diferents compromisos globals sobre canvi climàtic o biodiversitat, signats per diversos països, no s'han mantingut gaire temps. Al final, cada estat va a la seva. L'economista  Jeffrey D. Sachs, en el seu darrer article a la revista  Scientific American, ha atribuït aquesta manca de compromís a cinc pautes socials i econòmiques de la humanitat, és a dir a certs "estranys" comportaments que tenim com a espècie o com a grup.

El primer d'aquests comportaments són els riscos induïts per les pernicioses activitats a que sotmetem l'entorn. Són riscos ambientals globals  que  no tenen precedents en la història humana. I a més, només són evidents per alguns humans de les últimes darreres generacions. Pocs humans saben que estem exposats a certs perills.

La segona pauta comportamental és l'increment de la incertesa degut a la complexitat dels problemes científics als quals ens enfrontem. Cal afegir, al que diu Sachs, que la complexitat del problemes ambientals no és només científica,  també és social. La incertesa també apareix per la complexitat de les nostres societats.

La tercera pauta: els problemes ambientals són globals i les polítiques són locals. Fet que impedeix una coordinació dirigida a uns objectius clars i globals. És precisament el que descriu Martín Caparrós en el seu llibre Contra el canvio. Descriu problemes globals amb pèls i senyals i al mateix temps problemes locals i personals que semblen totalment deslligats dels primers.

Una altra pauta de comportament, en aquest cas també una limitació, és la visió molt  a curt termini que tenen els polítics i  molts ciutadans. Els polítics no veuen més enllà de la propera convocatòria electoral i la gent (la majoria) no veuen més enllà de la següent paga o dinar. Això impedeix plantejar-se grans polítiques  que vagin més enllà dels quatre anys.

L'última pauta és el comportament de les empreses. Aquestes tenen interessos molt clars: seguir amb el model vigent, ja que els hi és molt rendible. Un model que suposa continuar cremant combustibles fòssils. Per això, compren informació malintencionada amb la única finalitat d'enganyar al públic.

Però, que cal fer per solucionar aquests comportament? Sachs dona dues solucions: la primera és comunicar ciència objectiva a l'esfera pública. Suposo que als polítics, sobretot, i també a molts ciutadans. És tracta, doncs, d'un problema de comunicació científica. Però, no només de comunicació científica. També calen altres tipus de comunicació: comunicar que part del problema no radica només en entendre la ciència que hi ha darrera els processos naturals globals i complexes. Part del problema també radica en comunicar tots aquells fets i problemes socials que tenen a veure amb el malviure d'algunes societats per raons de manca d'equitat (glocal).

La segona solució és atorgar poder a una ciutadania democràtica per tal que gestioni de forma responsable el planeta. Per aconseguir aquest poder, suposo que és indispensable el coneixement, però realment qui atorgarà el poder a la ciutadania? Ningú. El poder el té el ciutadà amb cada acte de consum que fa. Quan comprem estem  atorgant poder a certes empreses. I també el poder el tenim quan votem, per això s'ha d'anar molt en compte a qui es vota. Molts defensen models de societat rancis i caducats i pocs defensen models de societat més obertes, sostenibles i ecològiques, en definitiva més glocals.

Saviesa i estupidesa

Fan falta més treballadors sanitaris, més professors, més infraestructures per la salut i l'educació. I menys despesa militar. Conclusions de la conferència anual de l'ONU i organitzacions no governamentals closa ahir a Austràlia. Conclusions per tothom sabudes i prou evidents fent una passejada per les exposicions fotogràfiques de Visa pour l'image a Perpinyà.

Allí hi podem veure reflectides moltes guerres, molta sang, molta pobresa i massa violència. La part més fosca de la naturalesa humana. No deixen de ser fotografies de premsa. Les notícies, o la majoria de notícies, acostumen a ser negatives. S'hi destaquen conflictes armats: Afganistan, Iraq, Palestina...La sensació, després de veure gran part de les imatges, era aquesta: però que bèsties que som els humans, sembla que només sabem matar.

Malgrat tot hi vaig veure alguns reportatges fotogràfics que mostraven la part no bèl·lica ni genocida dels humans. La història d'un nen bombolla, la interessant feina dels equips d'emergències mèdiques, la fotografia d'una immensa sequoia i l'exposició, que em va servir de bàlsam per creure que els humans som humans, del fotògraf Olivier Föllmi. Fotografies de paisatges gent o natura acompanyades de frases de savis, científics, poetes o escriptors selecionades per la Danielle Föllmi, companya del fotògraf. Aquesta exposició és un tribut a l'herència espiritual del gènere humà. És la creu de la majoria d'exposicions, que deuen ser un tribut a l'estupidesa humana. Si hagués de mesura la espiritualitat i la saviesa enfront de l'estupidesa, tenint en compte la quantitat de fotografies que s'hi mostren, la balança es decantaria cap a la segona. Ja ho deia Albert Einstein"Només dues coses són infinites, l'univers i l'estupidesa humana, però no estic segur sobre el primer". En aquest post, només us animo que mireu atentament les fotografies d'en Olivier Föllmi, són realment un respir per l'ànima.

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.

Dia de la Terra: salvem-nos!

El dia 22 d'abril és el dia de la Terra. Un dels lemes que corre pels mitjans és Salvem la Terra. Bé, sóc partidari, no de salvar la terra, de salvar-nos a nosaltres com a espècie. Per salvar-nos de la catàstrofe ambiental i humana cal educació, reeducació i comunicació enfocada a que els ciutadans exigeixin als polítics canvis que comportin noves formes de gestionar la complexitat humana i natural. S'ha d'educar per tal de consumir menys.

Ahir vaig anar a una conferència de l'enginyer Marcel Coderch, l'organització Meandre, entitat que defensa el rodal de Manresa, l'Anella Verda de Manresa, el va convidar per parlar del decreixement econòmic. Va ser una conferència molt divulgativa, molt planera i per això no va entra en detall. En Coderch defensà el decreixement basant-se en arguments que surten de l'economista Thomas Robert Malthus, i de l'informe, redactat el 1972, per un equip de científics del Club de Roma, Els límits del creixement. Robert Malthus deia que si la població humana creixia a ritme més ràpid que la producció d'aliments i altres recursos, aquesta es moriria de gana i s'extingiria L'informe deia que en un planeta limitat o finit les dinàmiques de creixement no son sostenible i poden portar a malmetre el planeta i a fer desaparèixer els humans. Va mostrar els consum exagerat que fem dels recursos energètics amb fotografies de la Terra vista de "nit" des de l'aire o amb una fotografia d'una família mitjana nortamericana envoltada de tots els objectes i productes que directament o indirecta venen del petroli. També va aportar l'argument del peak oil, quan el consum de petroli a nivell planetari superi l'extracció. Moment que sembla que està a punt d'arribar.

La solució és deixar de consumir, gastar menys energia. Va atribuir l'excés de consum a dues causes: el bombardeig publicitari i l'obsessió de l'espècie humana a no veure més allà del que és immediat, en aquest cas la comoditat excessiva. Va dir que per acabar amb els problemes mediambientals bastaria promulgar una llei amb un sol article: queda prohibida la publicitat.

Si no fem això les repercussions sobre les poblacions humanes seran brusques i doloroses, sobretot per les poblacions que viuen en la pobresa. Les poblacions que vivim en l'abundància, també patirem si els polítics no són conscients ( i també els ciutadans) que estan gestionant sistemes complexos únics que donen situacions noves, irrepetibles i desconegudes. Un exemple l'erupció recent del volcà islandès Eyjafjalla i l'aturada de trànsit aeri europeu. És una situació única, complexa i difícil de què es repeteixi exactament igual. Són situacions que s'esdevenen per la gran interacció dels humans (amb la seva tecnologia), única des del punt de vista històric, i la natura.

Segons Coderch el canvi de model de societat vindrà de forma brusca i inesperada, una forta patacada, més gran que la de la crisi actual, ens farà replantejar el model de societat, doncs ara, malgrat tot, no ho estem fent. M'agradaria que les coses no fossin així i que amb educació i reeducació és solucionés lentament tota la problemàtica sociecològica. Sembla que el paper dels rics i els polítics (persones i estats) serà cabdal, però em dona la sensació que molts polítics (no tots, eh!) i molts més rics van a la seva bola.

Fracassos ambientals: zoologia desfermada.

El canvi climàtic no és un problema ambiental, és de comportament humà, de comportaments individuals i de comportaments de grup. Ja es va veure clarament en la COP 15 sobre el canvi climàtic. Manifestacions d'ecologistes, sense sentit, desqualificacions dels que no saben fer política, corredisses de polícies contra manifestants... Un problema d'actitud, de no saber resoldre conflictes, falta d'entesa i de respecte. També de falta de temps: massa coses a discutir, molta gent i pocs dies per parlar. També falta de cultura científica i també, com sempre, uns que es volen aprofitar dels altres, es a dir falta de confiança . I prepotència d'alguns i irresponsabilitat d'altres.

Un comportament humà d'origens prehistòrics, un comportament humà que no ha superat la il·lustració, els valors de la il·lustració. Ens comportem, els estats, com si fossim animals (que de fet ho som) que competeixen per un tall de carn, o com si estiguessim marcant el territori per por de què ens preguin els nostres recursos. Les guerres no són res més que això. Falta un govern d'ordre mundial ferm i no supeditat als interessos de cada estat o de minories deficients culturalment (i arrelades encara a la foscor de l'edat mitjana), si més no els seus governants, que basen el seu modus vivendi en l'explotació i la manca de respecte pels altres , amb pors amagades i amb creences estranyes que només mostren el rerefons biològic que ens conforma.

Com es soluciona això? Malgrat no tenir fàcil solució aquesta vindrà amb una bona educació. Però hi ha confiança en l'educació? No. La majoria de gent és comporta com ho fan els estats: marquen els seu territori dins de l'entorn familiar. Consumeixen, consumeixen i consumeixen. Tenen un nivell cultural baix i no han assumit els valors de la il·lustració, ni els de la complexitat, ni els de la democràcia, ni els dels respecte, insisteixo: tenen en general un nivell cultural baix, molt baix. Això sí, es mantenen les formes, es pensen que consumir a tort i a dret és un deure, perquè només es viu una vegada, això els hi dona el dret d'anar marcant territori com si fossin vulgars gossos amb vestits i perfums fabricats per la societat consumista. Tampoc els pares, les mares, els polítics, els sindicats confien gaire en l'educació i de retruc amb els sistemes educatiu (gran guarderia de nens, nenes i adolescents).

Cada acció nostre per senzilla que sigui pot afectar sempre algú altre. Ningú vol ser conscient d'això. I aquí radica tot el tema de la complexitat. El sumatori d'accions petites. O millor, el producte d'accions petites dona un resultat inesperat que pot repercutir sobre la millora o empitjorament de tots els humans del planeta. La solució és la intel·ligència creadora, amb una ètica al darrera que tingui en compte això. El gran problema es que ningu fa servir la seva intel·ligència, només es fa servir l'instint animal de supervivèncvia en les petites i grans accions.

Tota acció hauria de ser per sobreviure, però també hauria de ser una acció creadora i innovadora emb ganes de transformar la realitat i aconseguir un benestar per a tothom. Ara bé això només ho podrem fer amb una educació que ens proporcioni una cultura científica, ambiental, humanística i biològica (sabent que som i com ens podem comportar erroniament per només sobreviure).

Precursors del documental científic

Les primeres aplicacions d'imatges en moviment foren realitzades per científics. Pierre Jules César Janssen astrònom enregistrador del pas de Venus per davant del sol l'any 1874 amb el seu revolver fotogràfic. Eadweard Muybridge amb els seus estudis dels moviments d'animals cap l'any 1880. I el fisiòleg Étienne Jules Marey inventor del fusell fotogràfic, ideat per fotografiar el vol de les aus.

Però, malgrat els inicis del cinema documental fossin motivats per científics que volien documentar el seu treballs, els temes de contingut científic, naturalístic, ecològic o ambiental no tingueren gaire tirada. Amb l'invent del cinematògraf (1895) per Louise Lumière i l'invasió d'operadors arreu del món, el públic desembocar en una febre per veure les curtes pel·lícules d'un minut de durada. A la societat, al públic, li interessava més el fenomen del cinematograf que no pas els continguts. Després dels 3 o 4 primers anys de novetat, el continguts dels curts documentals esdevingueren notícies d'arreu del món. I pocs anys després la temàtica va ser molt diversa.

Un pioner del documental de natura.

Robert Flaherty, el 1922, amb Nanook of the north (Nanook l'esquimal), va ser un dels director pioners i més influents dins dels gènere de documental de natura i, sobretot, pioner del documetal en general. També podria ser perfectament el pioner del documental romàntic-naturalístic (aquell que preten retrobar-se amb una natura idíl·lica i irreal). Flaherty situa l'home com a mesura de totes les coses. Ell era un amant de l'home i el món natural, fascinat per les destreses de l'home primitiu i horroritzat per la deshumanitzant tecnologia de l'home modern. L'ideal de Flaherty era que la felicitat esixteix quan l'home és lliure i viu amb harmonia amb la natura. Flaherty és concentrà en els conflictes entre l'home i la natura en pobles primitius, feia una representació de la realitat, representava els periodes prospers de les societats filmades.

Flaherty no es proposava fer pel·líules sobre els desastre escomesos per l'home occidental sobre les poblacions natives. Només volia produir un document sobre el que havien estat aquells pobles, només volia retrobar els valors antics de les cultures filmades. Se'l classifica com a romàntic perquè destaca: la unitat familiar, la tradició, la llibertat de l'home per viure a la natura, i perquè creu en la bondat i felicitat de l'home primitiu i menys avançat. És a dir ataca un seguit de valors que estan en contra de la modernitat, defensant-ne de contraris: desencisament del món, la mecanització del món i de la societat, l'abstracció racionalista i la dissolució dels lligams socials.

Precisament els anys vint és un dels periodes de retorn als valors del romanticisme. El fet es repeteix cap els anys 60 i primers 70 i també ara mateix després de la predominància de les doctrines neolliberals. Els documentals de tema naturalístic resorgeixen amb més força durant aquests periodes. Amb el recolzament d'uns valors inexistents, o existents, però no de forma tant aïllada. Sovint es presenta una naturalesa pura i virginal, totalment aïllada de l'home, quan realment és tot el contrari: la naturalesa és marginal i sempre en contacte amb l'home. Seran els documentals de temàtica científica, versats en ecologia i biologia relacionades amb la sociologia i economia, com els de Jaques-Yves Cousteau, David Bellamy, David Attenborough ( amb les sèries: "Life on Earth", "The Living Planet", The Trials of Life", "Life in the Freezer" i "The Private Life of Plants") i Gerald Durrell apareguts en les últimes decades, que plantejaran la problemàtica ecològica rigorosament i entretinguda. No només presentaran el món natural aïllat o un ecologisme radical i irreflexiu. El tema de l'ecologisme segurament s'havia tocat en alguns documentals sense saber-ho, però sota una visió o prespectiva solament social, etnogràfica o antropològica.

Imatges i paraules sostenibles (breu reflexió)

Una imatge val més que mil paraules o una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit. Un exemple de paraula amb molts significats és sostenibilitat o sostenible.

Què és la sostenibilitat? No tothom quan fa servir aquesta paraula vol dir el mateix. Quan neix aquest concepte i per què? Quan una persona és sostenible? Quan una comunitat és sostenible? Quan una activitat humana és sostenible? El concepte neix durant la cimera de Rio de Janeiro del any 1992, després sota una definició feble i no compartida per a tothom, se n'han extret molts significats, segons els interessos de l'usuari.

Un sistema és sostenible quan no consumeix els seus recursos per sobre la taxa de renovació, quan s'estableix equitat entre els seus membres. Quan tothom participa en les decisions i funciona el govern i quan estem davant d'un sistema econòmic sa que és basa en el present i no en bombolles futures.

Els músics i els divulgadors de la ciència

El músic català Pau Casals era un excel·lent intèrpret. Es a dir, amb el seu violoncel tocava a la perfecció peces compostes per altres musics. També era un bon compositor. Creava, innovava peces musicals que aportaven alguna cosa nova als sentits. A més era un gran pedagog de la música: sabia conversar per ensenyar i per aprendre. I, finalment, era un bon director d'orquestra, sabia donar veu a multitud d'instruments per produir de forma emergent també emocions musicals.

Fent una analogia es podria dir que els divulgadors de ciència (o de coneixement en general) siguin mestres, professors, periodistes, comunicadors, persones espectacle, científics...Tots i totes han de ser bons intèrprets de partitures ja escrites per altres, per científics. També han de saber compondre o, si més no, saber com funciona el mètode per compondre. Hauríen de saber compondre seguint les estratègies retòriques de diferents llenguatges (audioviosual, escrit...). També cal que siguin bons pedagogs, saber motivar la gent i encarrilar-la seductorament cap a nous coneixements. Finalment, han de ser bons directors d'orquestra han d'integrar moltes veus provinents de científics de diferents branques del coneixement, així com les opinions i visons dels que no són científics: gent del carrer, polítics, gestors... Tot amb la finalitat de mostrar o donar un visió de la realitat més general o més glocal (global i local al mateix temps) o més integradora.

La lluna o el dit

Quan el savi assenyala la lluna, els necis miren el dit. Quan s'està parlant d'un nou model d'economia (desenvolupament sostenible o fins i tot decreixement amanit amb justícia ambiental), hi ha gent que continua pensat en les activitats que ens han portat a la crisi actual. Llegeixo una notícia que argumenta a favor de la dita. Aquí teniu els titulars: "Aposta ciutadana: el Col·legi d'Aparelladors projecta una línia de tramvia per connectar Manresa de cap a cap". Pressupost: 35 milions d'euros. Això és una demostració flagrant que hi ha gent que no sap fer propostes de com gastar-se els diners de forma sostenible. L'excusa és evitar agafar vehicles per no contaminar tant, molt lloable i sostenible, però s'han preguntat quin és el cost real mediambiental de tal construcció? I per a la salut dels manresans, no seria millor posar un bus que fes el mateix recorregut, un autobús elèctric. El recorregut fa quatre quilòmetres i mig! Fer enrenou, soroll, aixecar carrers i uns quants anys d'embussos, perquè després et cobrin més de 2 euros pel trajecte i el tramvia sigui deficitari i hagi de ser subvencionat per l'administració? Aquests quatre quilòmetres, es poden fer caminant en tres quarts d'hora! No sé quins interessos crematístics hi ha darrere de tal proposta. Però segur que no s'han comptabilitzat, en el pressupost, les emissions de diòxid de carboni necessàries per fabricar el tramvia, per fabricar els rails, per posar nou asfalt, per posar les parades... Això sí, és un transport sostenible. Malgrat tot, hi ha altres solucions o plantejaments molt més sensats, raonables o, millor dit, sostenibles. Es tracta de mirar la lluna, i no el dit!

Molts diran: home, som en temps de crisi, crearem llocs de treball, i a més crearem una Manresa més moderna amb un tramvia (com Barcelona). Sí, llocs de treball que no duraran gaire, llocs de treball que desapareixeran (no pas els treballadors). M'agradaria equivocar-me, però darrere d'aquesta proposta no hi ha cap enfocament sostenibilista, és una altra vegada la incultura de la construcció, la ignorància del totxo, la ignorància del créixer per anar enlloc. O potser hi ha l'argument verd o ecològic: els projectes per tirar-los endavant només cal embolicar-los amb quatre paraules sovint mal usades: ecològic, verd o sostenible.

M'hauria agradat més el titular: "El col·legi d'aparelladors, el d'arquitectes, el d'ambientòlegs, el de biòlegs, el d'economistes, metges... projecten conjuntament l'Anella Verda de Manresa, un espai que contribuirà a la salut i sostenibilitat dels manresans: més espais verds, més oxigen, menys petjada ecològica, menys despesa social, més llocs de treball durables a llarg termini... Crec que amb quatre o cinc milions d'euros n'hi hauria prou per tenir la millor Anella Verda del món. La resta d'aquest pressupost podria ser destinada a construir de forma més sensible el nou traçat de l'eix diagonal, ja que malgrat les al·legacions que s'han fet sembla que l'administració catalana es veu obligada a passar per sobre del que és més local i, en comptes de fer la feina de forma polida, la fan de forma destralera, ràpida i destrossant el territori: la joia de l'Anella Verda, estrenada i en breu futur retallada, la riera de Rajadell. Una proposta: i si entre tots els professionals ens assegurem que les feines del nou traçat de l'eix diagonal es fan de forma polida i ètica? I una segona proposta: i si s'impliquen en la futura comissió municipal de l'Anella Verda de Manresa? Atenció: aquí no és tracte de donar validesa als dos projectes: el tramvia o l'Anella Verda (amb un eix diagonal quasi imperceptible). Es tracta de canviar de model econòmic. I, si cal escollir, jo prefereixo triar els projectes que costen menys euros i que són sostenibles i necessaris de debò per al futur de Manresa i els seus ciutadans.

L'Anella Verda de Manresa

Durant les últimes dècades, s’ha produït un fenomen a totes les ciutats del món: l’expansió urbana sense límits, la metropolitització. A Manresa, encara que ha crescut molt durant els últims anys, estem de sort, la metropolitització encara no s’ha esdevingut. De moment, no s’ha unit amb els pobles del voltant, formant una xarxa urbana i atapeïda. La tendència, però, és créixer, només cal veure on s’han construït més habitatges en els darrers anys; a la vora de la zona urbanitzada.

Però, que té de dolent què la ciutat es faci més gran? La resposta la podem trobar en el darrer congrés de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), celebrat a Barcelona a finals del 2008. Aquesta institució agrupa governs, organitzacions no governamentals i més de 11.000 científics experts, té com a objectiu principal trobar solucions als desafiaments del medi ambient i del desenvolupament del nostre planeta. Un dels molts documents que sorgiren d’aquesta gran reunió sol·licita urgentment la integració dels espais periurbans no urbanitzats, naturals, agrícoles o forestals a la infraestructura urbana i que aquest espais deixin de ser considerats com a reserves per a la urbanització. I considera que la metropolitització de les grans ciutats no ajuda gens a tenir un bona qualitat de vida i que trenca el benestar social dels ciutadans.

Revaloritzar el poc territori natural o no urbanitzat seria, per qualsevol ciutat, un signe de progrés i de modernitat. Manresa té la gran sort de tenir una rodal natural i agrícola que l’envolta, que la deixa respirar. És un espai amb multitud d’usos: agricultura, passejades, anades en bicicleta, observació de la natura...S’ha de donar valor a aquest espai, si no volem perdre qualitat de vida. Aquest espai periurbà i perimetral ha d’esdevenir l’Anella Verda de Manresa

Ara és el moment de gestionar de forma sostenible aquest nou i vell espai. Es gira feina pels qui ja el treballen i el gestionen, els agricultors. I també es girarà feina per els nous treballadors i gestors: educadors ambiental, guies, venedors de productes agrícoles locals...Aquest capital natural proper, l'Anella Verda, correctament gestionat, es capaç de produir un ric i variat flux de serveis. Serveis que contribuiran al desenvolupament social, econòmic, ambiental i sostenible de la Manresa actual i futura. L'Anella Verda ha de ser un espai que contribueixi a construir la identitat cultural de Manresa. Cal recuperar els bons propòsits de l'Agenda 21 Manresana, redactada gairebé fa més de deu anys, i alhora ser coherents també amb el Pla estratègic Manresa 2015. Tots dos documents persegueixen els mateixos objectius: promocionar i donar valor a l'Anella Verda, enllaçar de forma harmònica (sostenible) la ciutat, els ciutadans, i la natura.

L’edició de Visuals 2009 porta el títol Manresa; Ciutat i Natura. Tots els actes preparats recerquen aquesta allunyada relació. Tres dels actes que ens ofereix Visuals 2009 estan molt relacionats amb el que estic dient.. Una conferència informativa a càrrec Luís Andrés Oribe cap de l'Area d'Estudis del Centro de Estudios Ambientales de Vitòria. Se’ns presentarà el Anillo Verde de Vitoria, un bon model a seguir per els Manresans. Una segona conferència a càrrec d'Ester Fanlo ens mostrarà un altre cas a tenir present, el de l'entorn periurbà de Lleida, en concret l reordenació de l'entorn del Segre. Finalment, també hi haurà un debat obert per veure com entre tots podem construir la nostre Anella Verda. La realitat no existeix si no hi ha imaginació per veure-la; com ens imaginem el nostre rodal?

(article publicat al Regió 7)

Bunyolades ambientals

La cultura del bunyol és la que preval en les instàncies polítiques de qualsevol rang. Des de les més pròximes, les municipals, fins les d'àmbit nacional, la Generalitat de Catalunya i els seus diversos departaments. El bunyol, el desori, el desperfecte, el fer les coses de pressa i corrents, el no consultar els afectats, i, el més important, el tot és fa per guanyar diners ràpidament, peti qui peti. Bunyols i encara no estem a quaresma! Però els bunyols i les bunyolades són el pa de cada dia dels polítics.

Com a exemple, poden servir les declaracions fetes per l'alcalde de Pinós, un poble del Solsonès, diu que "s'ha perdut l'oportunitat de guanyar 200 milions de pessetes [encara fa els càlculs en pessetes?]". Diner fàcil. Volien fer (alguns poquets il·luminats) un abocador de residus, segur que provinents, majoritàriament, de l'àrea metropolitana de Barcelona. Segons l'alcalde, si s'acceptava l'abocador, la Generalitat, a canvi, hagués sufragat moltes mancances de la població i l'entorn . Un bon xantatge! Per reblar el clau de la bunyolada política i per veure amb quin primitivisme de gestió territorial ens enfrontem, l'alcalde declara: "tots plegats ens penedirem de no haver tirat endavant aquesta iniciativa, quan veurem que alguna comarca veïna creix i es desenvolupa gràcies, entre altres coses, a iniciatives com la que jo plantejava". És l'opció fàcil, la de no ser creatius, la de no fer sevir el cervell que tenim sobre les espatlles, la de destrossar el territori a cop de desenvolupament barroer. Que no es preocupi l'alcalde, si les comarques veïnes creixen tant, hi haurà un moment que ens acabaran englobant, no? El creixement haurà arribat a Pinós.

L'alcalde de Pinós encoratja els alcaldes dels municipis veïns a organitzar-se i a dedicar el mateix esforç i determinació, dedicat a anar en contra de l'abocador, a presentar projectes alternatius per millorar la comarca en general. Diu que estem reben les conseqüències de la despoblació i de la manca de les infraestructures i cal fer alguna cosa per canviar aquesta inèrcia. Crec que no té raó, la inèrcia que cal frenar és la desenvolupista, la de trencar el territori amb infraestructures per anar a esquiar i aeroports innecessaris usats pe quatre VIPS. Potser caldria pensar en els valors que hi ha darrera de cada petit poble de la Catalunya centra: turisme rural, agricultura, productes de la terra i de qualitat...

Això, només, és un exemple municipal repetible a qualsevol escala: consells comarcals, Generalitat... El desenvolupament no ve a cop de ciment més aviat s'hi va de forma sostenible fent les coses ben fetes. Cal ser creatius, sí, però, de forma sostenibilista. I no desgraciar el territori. Les comarques centrals de Catalunya estan, a mida que passa el temps, més trinxades per l'inercia desenvolupista. Inercia que mostra els seus insaludables resultat en d'altres comarques, de forma prou expeditiva (Vallès occidental, Baix llobregat..). Creativitat i menys bunyols! Aquest és lúnic mètode per tal que el país vagi economicament bé.

Espais naturals insostenibles, valorem el què tenim?

L'últim títol aparegut a la col·lecció treballs de la Institució Catalana d'Història Natural és Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del sistema d'espais naturals de Catalunya. De la lectura d'aquest llibre, en destaco algunes informacions. Una d'immediata i curiosa. L'espai natural protegit més petit de Catalunya té la mida d'un camp de futbol, una hectàrea, aproximadament. És l'Illa de Canet, inclosa dins el Pla d'Espais d'Interès Natural. És una illa que es troba al mig del llit fluvial del Ter i és única precisament per aquest aïllament que la fa del tot adequada com a reserva de fauna.

Una dada de contrast: la meitat d'espais protegits de Catalunya tenen menys de 1.000 hectàrees (10 quilòmetres quadrats); aquests espais "petits" representen només el 3 % dels 148 espais naturals de Catalunya. Molts d'aquests espais no apareixen en les bases de dades internacionals, donat que la dimensió mínima per ser-hi és de 1.000 hectàrees!. A l'extrem oposat de l'Illa de Canet, el parc natural més gran és el de l'Alt Pirineu amb una superfície de 69.850 hectàrees, superíicie equivalent a la del Baix Empordà. El 21 % de la superfície de Catalunya, 676.014 hectàrees, 148 espais naturals, està protegida. Un 65 % de la superfície protegida la formen espais amb mides superiors a 10.000 hectàrees.

Una segona informació, que dona una idea de l'estat d'indigència que porta el país en temes de gestió d'espais naturals, és el conjunt de propostes per millorar la gestió. N'hi ha cinc de fonamentals i urgents. Reformar, simplificar i actualitzar el marc legal vigent. Reorganitzar l'estructura de l'administració competent i dotar-la dels recursos necessaris. Aprovar i executar l'Estratègia Catalana de conservació de la biodiversitat. Aprovar i aplicar les Directius de connectivitat ecològica de Catalunya. I, elaborar, aprovar i aplicar un Pla d'acció dels espais naturals protegits de Catalunya.

Aquestes propostes de millora són molt genèriques. Cal veure alguns exemples de perquè no va del tot bé la gestió. Només 36 espais naturals protegits tenen òrgan gestor. Només un 18 % dels espais tenen pla de gestió (representen un 30 % de la superfície); més d'un centenar adscrits a la Generalitat manquen d'aquest instrument. Un altre exemple de que la cosa no funciona: només 18 espais fan publicacions divulgatives. Els esforços de recerca científica s'han concentrat en pocs espais i en 52 àrees protegides no es té constància que s'hagi fet cap recerca científica que hagi estat publicada. La majoria d'espais naturals tenen pocs equipaments, tant dins el perímetre protegit com en els entorns immediats; un 63 % tenen pocs equipament o infraestructures.

És un treball objectiu i crític, podeu consultar-lo amb més detall a la web de la ICHN. Aquí només he destacat algunes dades. Queda molt per fer. Caldria invertir diners en aquests espais naturals "indigents" i potenciar-hi la recerca, la divulgació i el turisme. Seria una solució, ara que estem en moments de crisis i cal reconvertir-se i innovar. Menys invertir en indústries obsoletes (la del cotxe de motor d'explosió)i més valorar el que ens fa únics: la nostra natura. El llibre també té un apartat on explica que, malgrat el poc que s'ha fet, amb la bona gestió dels espais naturals s'han creat llocs de treball i s'ha produït riquesa econòmica en els espais on la gestió s'ha fet correctament.

Creativitat

Els nens quan són petits són molt creatius i espontanis. Aquesta creativitat i espontaneïtat es va perden a mida que es van fent grans. A primària, i en els primers cursos de secundària, tots tenen unes ganes immenses de preguntar, però en els últims cursos de secundària això es perd. Volem encabir masses continguts al cap dels nens, en detriment de la creativitat. Amb programacions inacabables, el mestre o professor deixa de ser creatiu i l'alumne també.

Una frase de Paulo Freire "l' estudi no es mesura pel nombre de pàgines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les". No es tracta d'aprendre fets de memòria per aprendre-se'ls de memòria, sinó que només s'han d'aprendre alguns fets de memòria (és indispensable, sense memòria no hi ha persona) per recrear-los.

El professor ha de ser un promotor de creativitat. És la única manera d'aconseguir tenir uns instituts i escoles vius, i en definitiva una societat creativa. Una escola viva és la construïda per creadors, aquella que forma persones completes. Per ser creatiu es necessita molta imaginació i sobretot ensenyar a partir de la realitat, a partir del projecte, no a partir d'assignatures tancades en llibres complerts. Per aconseguir això cal un replantejament total de la forma d'ensenyar, a tots els nivells, però sobretot a secundària.

Per poder potenciar aquests hàbits, s'han de tenir presents les limitacions comunicatives del professor. Un professor només pot ensenyar i ser creatiu davant d'un grup molt reduït d'alumnes. El professor ha de ser un animador, entre d'altres moltes coses, que ha de comunicar, incentivar, motivar, desenvolupar hàbits com el de la imaginació i el de la creació. Això s'aconsegueix amb un tracte de persona a persona. L'alumne necessita una atenció més individualitzada, sense atenció l'únic que tenim, en lloc d'una escola, és una fabrica de persones apàtiques que durant molts anys han perdut la capacitat d'imaginar i de crear. Cal baixar les ràtios professor alumne i desinflar les programacions o temaris, els continguts, a ensenyar.

Dissenyadors, bons si pot ser: una nova llei educativa ja en vies d'extinció

Quines qualitats haurien de tenir el dissenyadors del nou sistema escolar (de la nova i ja vella llei d'educació)? Creatius, amb iniciativa individual, gent que valori les preguntes (i les respostes), autònoms, transgressors, capaços d'assumir riscs, empàtics, rigorosos, innovadors, compromesos, humanistes, científics, psicòlegs, exploradors, aventurers, crítics, col·laboradors, competitius, disciplinats, entusiastes, emprenedors, projectòlegs, imaginatius i una mica savis...

Els dissenyadors no haurien de ser els polítics, no haurien de ser els legisladors, no haurien de ser els catedràtics teòrics en didàctica, pedagogia o psicopedagogia que no han trepitjat mai una aula (o si l'han trepitjat deu ser fa molt de temps) i contemplen l'ensenyament de lluny, des de la seva càtedra (cadira), no haurien de ser els inspectors, no haurien de ser el sindicats ("els representants" dels docents a les ordres dels polítics). Haurien de ser els/les mestres i professors i professores, tenint en compte la realitat actual, i, sobretot, tenint present que per ensenyar cal conèixer, conèixer al nen o nena, al noi o la noia, de forma individualitzada. Les escoles han deixat de ser una "fàbrica" de producció massiva de ciutadans iguals i submisos. Ja no estem a la societat industrial, hem entrat a la societat del coneixement (o si més no així hauria de se). Cal una atenció individualitzada que reflecteixi les qualitats del professor o del mestre sobre l'alumne, i que reflecteixi la realitat canviant en la que vivim. Un professor o mestre ensenyant a pocs alumnes allò que el sap, aquest és l'autèntic canvi que ha de patir des de fa molts anys l'ensenyament. Això als polítics els hi importa poc. La qüestió es fer enrenou i sortir a la fotografia dient que han fet la millor llei d'educació del món malgrat que sigui un altre bunyol més.

Per desgracia crec que molts dels dissenyadors del sistema educatiu del futur s'ha quedat aturats en el temps, tenen al cap els valor de la revolució industrial, escoles és sinònim o igual a fàbriques que produeixen i deixen els seus residus sense saber-ne que fer. Per fer bons edificis cal buscar bons arquitectes, en cas contrari no ens en sortirem: molts mestres i professors actuals ho són, però estan encotillats per una administració i una polítics cecs. El gran problema no són els mestres i professors, és l'administració que no vol canviar, continua vivint en el passat industrial.

Sostenibilitat, salut, economia, rapidesa: bicicleta.

Les antigues civilitzacions d’Egipte, la Xina o l'Índia ja van construir màquines molt semblants a la bicicleta. Leonardo da Vinci, cap el 1490, va proposar, en els seu Codez Atlanticus, un esbós d’una bicicleta amb transmissió de cadena. Més endavant, es van construir vehicles senzills de dues rodes propulsats amb l’ajuda dels peus. Aquest són els inicis, la bicicleta ha evolucionat considerablement fins a la sofisticació de les plegables actuals o les de muntanya. La bicicleta és una màquina molt senzilla, però increïblement eficient, de propulsió humana i ideal per desplaçar-se tranquil•lament per zones urbanes. Ideal per moltes raons.

Què passaria si tota la gent que circula amb cotxe per una ciutat ho fes amb bicicleta? Crec que no hi hauria tants embussos. La velocitat de circulació milloraria. Hi hauria menys accidents. Les ciutats no estarien tant contaminades, hi hauria menys gasos i sorolls. A la llarga, els usuaris no haurien d’anar tant al gimnàs, perdrien pes i tindrien menys malalties cardiovasculars. En general, hi hauria una millora en la seva salut. A més, s’estalviarien temps: amb bicicleta trigues la meitat de temps que si vas a peu, amb transport públic o amb vehicle particular. I trigues el mateix temps que si vas amb cotxe o amb motocicleta. Una última raó per l’ús de la bicicleta és l’estalvi de diners.

L’escriptor H.G. Wells va sentenciar: “Quan veig un adult en una bicicleta, no perdo les esperances per el futur de la humanitat”. No sé a què feia referència la frase, però la podem interpretar sota el prisma de la sostenibilitat. Si la majoria de gent anés en bicicleta per les ciutats, i les ciutat estiguessin més preparades per poder-ho fer, hi hauria menys contaminació, més estalvi econòmic, energètic i de temps i més qualitat de vida. En definitiva, tindríem més benestar físic, psíquic i social.

Roba bona, bonica, barata i sostenible

L’altre dia, mentre esperava a l’andana de l’estació de tren, vaig veure entrar una parella que anava de vint-i-un botons. Ell anava del tot clàssic: americana, pantalons i corbata. Ella en canvi duia una indumentària no gaire clàssica: unes botes de taló alt que li arribaven per sota el genoll, un leotards negres combinats amb faldilla també de color negre i una americana curta negre sota de la qual hi portava una brusa. La dona anava exageradament carregada de joies. Sobre gustos no hi ha res escrit. De sobte, però em va venir al cap una pregunta, és la moda sostenible, un home o una dona són sostenibles en la seva manera de vestir?

Bé, primer, un petit aclariment. Segons la segona edició del diccionari de la llengua catalana, sostenible vol dir “que es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològic”.

La finalitat de la roba que està de moda és crear una falsa necessitat. La moda canvia cada temporada, per tant una peça de vestir, malgrat que pugui durar molt més temps, d’un any a l’altre deixa de ser usada subjectivament per la persona que l’ha comprat. Si hem de canviar de peça de roba de forma subjectiva i consumista cada quan pertoqui per anar a la moda, aleshores la moda no és sostenible. Quan més duri una peça de roba per exercir la seva funció, vestir, més sostenible serà. En comprar una peça de roba, caldrà trobar l’equilibri entre bo, bonic, barat i sostenible.

Hi ha tota una indústria tèxtil majoritària a favor de la moda consumista. Interessa vendre com més millor, vendre per anar a la moda. Si és així, aquestes indústries no són sostenibles, doncs usen de forma desconsiderada recursos naturals i energètics. Recursos que no es poden consumir indefinidament sense alterar l’equilibri ecològic de la terra. Si les energies usades per la fabricació fossin renovables i les matèries primeres també, per exemple energia solar i fibres d’origen vegetal provinents de plantes conreades, podríem dir que la indústria tendeix cap a la sostenibilitat. També ho serien si fossin capaces de crear un sistema de reciclatge o, fins i tot, reutilització, que impliques a l’usuari.

Cal dir que moltes marques de moda d’aquí tenen les seves fàbriques no sostenibles en països en vies de desenvolupament o d’integració al capitalisme salvatge, com per exemple la Xina. Venen roba fabricada contaminant i gastant recursos energètics del país en vies en desenvolupament a pesar d’haver estat dissenyades aquí.

En definitiva, crec que la indústria tèxtil i la moda per ser sostenibles hauran de canviar molt. Només sobreviuran a la crisi actual les que venguin roba bona, bonica, barata i sostenible. De moment, molt home i molta dona contribueixen a la insostenibilitat d’aquesta indústria. Són còmplices, van a ritme de moda, cada temporada han de comprar peces de roba, fan el joc a la indústria tèxtil insostenible i per tant ells també ho són. Quants armaris estan plens a vessar de roba que ningú es tornarà a posar mai més?

Petits canvis

Els petits canvis són poderosos. Aquesta frase ja la deia el mític Capità Enciam, interpretat per en Pep Parès, una frase que venia d’una altra: el que és petit és bonic (”Small is beautiful”) i poderós, feta popular gràcies a Shumacher (no és el corredor de cotxes de Formula 1!), l’economista. Això és cert per canvis petits en el comportament humà: si tots fem un petit canvi la suma o producte serà un canvi molt més gran.

Podem dir que tot el que afavoreixi la nostre economia domèstica, sobretot l’estalvi, repercutirà en una bona salut ambiental. Un exemple clar: si estalviem aigua, la factura ens sortirà més barata i els nostres rius podran ser ecològicament viables. Un altre exemple: si fem durar més la roba i no estem tant pendents de les, sovint absurdes, modes l’estalvi a final de més pot ser considerable, i es gastaran menys recursos naturals. I un tercer: si consumim productes amb poc embalatge també estalviem recursos natural i segurament el producte serà més barat.

El poder de canvi cap a una societat més sostenible el tenim com a grup. Aquestes accions portades de forma individual i aïllada no porten enlloc. Cal per això fer veure a la gent que el que es bo per la butxaca és bo pel medi ambient i que tot el que es bo pel medi ambient també és bo per la supervivència com a espècie. Els consumidors, els ciutadans,tenim el poder atorgat pels petits canvis. Un poder amb més força del que creiem. Si en fóssim conscients podríem fer tremolar a empresaris i polítics. Però això ho deixo per una altra entrada.

Un aclariment: què és la ciència?

La ciència és una activitat humana, per descomptat, realitzada sobretot per científics. Sovint, però es pensa que els científics pertanyen a un grup social aïllat de la resta dels humans els quals parlen un llenguatge inaccessible. Això no és del tot cert, la ciència, té la seva fonamentació en capacitats humanes que tothom comparteix, com per exemple l’observació i la de fer-se preguntes. I per tant tothom pot accedir-hi, i hi hauria d’accedir.

Els científics saben molt de molt poca cosa. Són especialistes. Però entre tots, és un dels moments de la història que hi ha més gent dedicada a la ciència, fent-se preguntes, observant i fent experiments aconsegueixen conèixer millor el món que ens envolta. També, però tenen en compte el que ja es coneix. Tots els coneixements científics són en constant revisió, són provisionals fins que algun científic a partir de noves observacions i experiments contradigui antigues afirmacions.

Els científics quan fan la seva feina utilitzen un mètode “objectiu” de treball, el mètode científic. Això fa que puguin fer afirmacions que són “veritat”. Objectiu i veritat entre cometes, ja que el mètode científic, malgrat ser un mètode que vol ser objectiu, és subjectiu doncs el realitza un subjecte. És però una subjectivitat encotillada dins del seu mètode, una subjectivitat menys subjectiva que la que pot tenir qualsevol persona en donar la seva opinió.

Tothom pot accedir a la ciència des de la seva feina i des de la divulgació científica, sempre que un vulgui, clar. L’accés és del tot indispensable ja que tant la ciència com la tecnologia són darrera de la majoria d’activitats humanes. Avui en dia el coneixement científic i tecnològic envolta qualsevol feina. Per exemple, un forner pot realitzar la seva feina sense tenir cap coneixement sobre fermentacions o llevats. A la llarga, però la curiositat del forner el portarà a tenir coneixement sobre la ciència del pa. Una altre via d’accés és la divulgació realitzada des dels mitjans de comunicació.

Tothom ha de tenir accés al coneixement científic i tecnològic que fa moure el món. Aquest coneixement és una eina de doble tall. És pot fer servir per fer créixer a la humanitat o per ensorrar-la en la seva misèria. L’energia atòmica serveix per fer-ne llum o bombes. La ciència no ha de fer por a ningú. Hem d’exigir que informacions i interpretacions científiques de la realitat per poder opinar amb una base, amb un bon criteri. Criteri que impliqui usar el coneixement científic perquè la gent al món (a tot el món) visqui de forma digna.