La colla de la clau anglesa

A vegades i de bon grat, m’agradaria organitzar la meva colla de la clau anglesa i dedicar-me al monkeywrenching. Així, d’una vegada i per totes, arreglaríem certs problemes ambientals de forma rigorosa i contundent. Formar un grup d’amics que lluitessin contra inèrcies empresarials amb posat hipòcrita i poc ètic davant de la manca de respecte pels humans o pel medi ambient que és el mateix. Faríem com el grup ecologista Earh First!, és a dir, “l'ús de l'acció directa per enfrontar, aturar i eventualment revertir les forces que són responsables de la destrucció de la Terra i els seus habitants”.  Jo, però, concretaria:  enfrontar-se, aturar i revertir el capitalisme salvatge que és el responsable de la destrucció i la pèrdua de la dignitat dels habitants humans de la Terra.

Hauríem de fer accions subtils, però no tant destraleres com les proposades per Edwar Abbey (1927-1989) ecologista i escriptor de la novel·la The monkey wrench gang (La colla de la clau anglesa). On s’expliquen les peripècies d’una colla de quatre amics bastant singulars, quixotescs i ecologistes que van en contra de la construcció d’una presa al Glen Canyon a Arizona. Aquesta colla usa mètodes molt expeditius i directes, no s’atenen mai a retòriques verbals i van directes a l’acció, fan sabotatges. D’aquesta novel·la, en sortir tot una forma de fer ecologisme, el mokeywrenching. I també d’aquesta filosofia en sortir el grup ecologista Earth First! que té el sabotatge com  a mètode clau per aconseguir els seus objectius.

La paraula sabotatge ve de la paraula sabot que en francès vol dir sabata de fusta. Aquests sabots eren emprats pels obrers de les fàbriques franceses, a finals del segle XIX i principis del XX, per inutilitzar la maquinària industrial i anar en contra dels amos.

Es important, fer accions subtils i dissimulades contra el capitalisme sense sentit de les grans empreses, contra les persones enriquides fraudulentament explotant als treballadors i contra els països caducs que menystenen la dignitat humana. Penso en dues formes directes de fer-ho: podem no comprar certes marques i podem fer desobediència civil davant de certs governs il·legítims.  Aquestes accions, en certa manera, també serien un bon sabotatge que obstruiria la maquinària de la societat ultracapitalista de forma tant o més contundent que les accions perpetrades per La colla de la clau anglesa.

Treballadors del cervell dret

El cervell humà es troba dividit en dues parts connectades, l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre. El dret controla la part esquerra del cos i veu de forma més global la realitat, més sintètica. Té a veure amb la imaginació, la fantasia, el ritme i la música. L’esquerre controla la part dreta del cos i veu la realitat de forma més analítica. Té a veure amb la lògica, les matemàtiques i la raó.

Al llarg de la història, els cervells dels humans han servit, sobretot, per moure els músculs del cos. Des del paleolític fins a la revolució industrial, on els obrers treballaven en fàbriques increïbles i grans cadenes de muntatge. Una economia sustentada en el múscul de l’obrer activat pel cervell. Després, i de forma progressiva fins a l’actualitat, els humans van començar a fer funcionar, per treballar, el seu cervell més analític i matemàtic, l’hemisferi o cervell esquerre. Treballadors que manipulen molta informació sense donar-li gran coherència, treballadors de coll blanc, que analitzen moltes dades (el boom dels gestors, dels MBA, del capitalisme desaforat que no té en compte la realitat, només la dada abstracta). Tracten molta informació que es reflecteix en un nul coneixement de la realitat i sovint en una manca de progrés.

Ara, però, fan falta treballadors més holístics i creatius. Necessaris per transformar el decadent sistema en què ens trobem immergits. El treballador del futur (del present) ha de tenir certes capacitats que s’haurien d’ensenyar a l’escola i a l’institut. Per descomptat, hem de saber fer anar les nostres capacitats més analítiques, el nostre cervell esquerre, però haurem de potenciar moltíssim el nostre cervell dret, el cervell creatiu. I no menystenir els treballadors de coll blanc i els obrers, que també fan falta socialment, però reciclats i transformats, més holístics i creatius.

I què ens caldrà per esdevenir un treballador que usa principalment el cervell dret? Haurem de ser autèntics dissenyadors per proporcionar productes o serveis emocionalment atractius. Haurem de ser autèntics narradors capaços d’explicar històries convincents, emotives i persuasives. Haurem de saber transgredir els límits i veure globalitats en allò que fem. A més, haurem de saber entendre els altres, és a dir, tenir molta empatia. Haurem de tenir la necessitat constant de jugar i tenir bon humor. I sobretot, haurem d’aprendre a trobar un sentit, un propòsit, personal i ètic, en totes les activitats que desenvoluparem a la feina diària.

Curanderos, mags i altres estafadors

Aquest estiu, el 20 d’agost, Narendra Dabholkar, reconegut activista i metge que lluitava contra la superstició i la màgia negra a l’Índia, va ser assassinat. Fou, durant més de dues dècades, promotor del pensament crític. Va anar en contra de les perilloses i perjudicials supersticions que esclavitzen i enganyen de forma fraudulenta a la gent. Lluitava contra qualsevol tipus de creença irracional. Fou assassinat per un grup de radicals que l’acusaven d’anar en contra de l’hinduisme. Va ser el responsable d’un projecte de llei que anava en contra dels curanderos. Aquests, a l’Índia, extorsionen amb màgia negra o vudú, asseguren ser encarnacions de déus i diuen tenir poders divins o capacitat per curar diferents mals. En definitiva, aquest metge lluitava contra la ignorància i la injustícia.

Actualment, cada vegada més, hi ha gent que prefereix creure en màgia, es deixa portar per supersticions i prefereix consultar la bola de vidre o anar a un curandero en lloc de documentar-se sobre qualsevol tema o anar al metge directament. Sents parlar la gent i sovint parlen a les palpentes, sense aportar arguments racionals, crítics i contundents. Troben vincles causals entre dos o més fets que res tenen a veure. Un exemple de vincle causal seria aquell que relaciona l’aparició d’un gat negre amb la mala sort, per la senzilla raó que a algú alguna vegada li va creuar per davant un gat negre i després va patir alguna desgràcia. La ment humana està tan acostumada a fer prediccions que al final volem predir allò que és impredictible. Hem aprés a detectar molt ràpidament relacions causals del nostre entorn. I no totes aquestes relacions són correctes.

Aquesta capacitat del nostre cervell no funciona del tot quan l’entorn és complex. El cervell no detecta tota la informació i es produeixen il•lusions causals, vincles causals erronis. Les il•lusions causals són utilitzades per curanderos, mags i altres estafadors. I, de forma impune, prenen el pèl i els diners a persones de bona fe que es veuen atretes per aquestes pràctiques fraudulentes a causa de la falta d’informació i de la seva naturalesa humana.

Els mitjans de comunicació i les escoles amb informació, divulgació i educació poden lluitar contra aquests estafadors. Hauran de potenciar el pensament crític i racional: com descartar i detectar pseudociències i pseudoteràpies, com detectar enganyoses argumentacions, com interpretar unes estadístiques, com evitar biaixos cognitius... Els nostres docents i periodistes poden fer, a petita escala, el que va fer Narendra Dabholkar, però sense arribar a patir-ne les conseqüències.

Merda de vaca o bullshit (dedicat a la premsa comarcal de baixa qualitat)

Avui escriuré sobre les tifes de vaca, sobre la merda de vaca. Però, no us penseu que escriuré sobre el reciclatge de la matèria orgànica per fer-ne adobs. No, escriuré sobre bon periodisme i  fals periodisme.

En anglès, a  les tifes de vaca o de bou els hi diuen bullshits,  literalment merda de bou. Aquesta paraula,  però té una altra accepció, en anglés, utilitzada en el món del periodisme. Encara que de difícil traducció, vol dir menyspreu o manipulació de la veritat o xarlataneria. Qui menysprea o manipula la veritat no és un mentider, és pitjor que un mentider, és un xarlatà, explica mitges veritats. Els xarlatans són aquells que exploten la credibilitat pública, la inocència del públic. Tothom en cert grau n'és una mica de xarlatà. Uns menys, quan opinem de certes notícies sense cap mena de fonament: diem el que hem sentit i hi afegim la nostre experiència personal o viscuda. I altres molt més, hi posen salsa a la mitja veritat, la vesteixen molt bé, la pinten de colors i  la fan agradable.

El problema real s’esdevé quan són els professionals del mitjans de comunicació, sempre amb uns interessos econòmics i polítics darrera, que es dediquen a escampar merda per totes bandes. Per exemple,  alguns periodistes (és una minoria, però quan actuen ho fan de forma notòria i repetida) es dediquen a redactar notícies com si el seu mitjà de premsa fos una mena d’APM (programa humorístic de Televisió de Catalunya fet de fragments molt petits d’altres programes i  de retalls de declaracions diverses). Agafen retalls de documents, entrevistes, declaracions i opinions d’altres i  opinions pròpies passades pel sedàs dels perjudicis. El resultat de tal barreja és una notícia que res té a veure amb els fets reals. Tot s’ha tergiversat i descontextualitzat. La notícia deixa de ser notícia, però malgrat to la gent se la creu. I el més greu és que la gent en parla. La pseudonoticia s'escampa.

Això passa sovint quan les noticies no tenen res a veure amb la ciència o el medi ambient. Però, quan les temàtiques són aquestes l’escampall de merda s’accentua i arriba a esquitxar a tothom.  El pseudoperiodista o opinador xarlatà tè un nul comeixement científic o ambiental una falta total de cultura ambiental o científica.

Conclusió: aneu en compte amb aquest tipus de “periodistes”, “opinadors” o, fins i tot mitjans de comunicació sencers, podria passar que les vostres veritats les transformessin en merda de bou. En falses veritats o en mitges mentides que desdibuixarien l'objectivitat dels fets. No us acosteu gaire als xarlatans. Costa molt detectar-los, però la millor manera de reconèixer-los ès sempre contrastant les informacions.

L'art no ens salvarà, però ajuda

Estic llegint  L'Home a la recerca de sentit. de Viktor E. Frankl. A la part final del llibre, hi ha una petita obra de teatre: Sincronització a Birkenwald on s'estableix una conversa entre els filòsofs Spinoza, Sòcrates i Kant. Entre tots, arriben a la conclusió que només hi ha una manera de despertar el desig de veritat dels humans. Ja que, segons ells,  ni els savis poden fer res amb el seu discurs racional. Quan els savis diuen la veritat són presos per bojos. Pels humans, avui en dia, el més inversemblant de tot és la veritat.

En  Sòcrates proposa una solució, diu: "la gent d'allà baix només es deixa influir per l'art" I Spinoza li contesta: "L'art és origen de fantasies, contribueix als mites o a la poesia, però no pas  a la veritat". Davant d'aquesta resposta Kant li replica: "la irrealitat mostrada als homes és més a la vora de la veritat que no pas les realitats humanes".  Sòcrates respon: "hauríem  de mostrar als homes  alguna cosa de la seva pròpia realitat a fi que descobrissin la seva pròpia veritat". Finalment, decideixen fer un obra de teatre on  ells són actors. En l'obra, el marc dels esdeveniments és el camp de concentració de Birkenwald. Parlar d'art és el recurs que els hi permet encetar l'obra de teatre sobre el sentit de l'existència humana (sobre la veritat de l'existència humana).

Però, de debò l'art és una bona forma d'explicar veritats? Sí i no. L'art és una forma de coneixement. L'art és una primera aproximació a la veritat, és la seducció immediata. I, efectivament, fa despertar el desig de veritat. Quan llegeixes, escoltes, sents o toques una obra d'art pot passar que tot quedi igual. L'obra no t'ha seduït, l'obra no estava a la teva altura (potser per sobre o potser per sota), l'obra no et diu res. Caldrà copsar d'altres obres que sí que t'emocionin i et facin veure veritats amagades en la realitat. Tanmateix l'art per si sol no va enlloc. Ja que l'art també pot expressar mentides i allunyar-se totalment de la realitat. Per exemple, què són sinó les fotografies retocades i manipulades per fotoperiodistes? I els falsos documentals?  L'art, a vegades, és només la superfície. Per conèixer amb profunditat la realitat, també ens cal la ciència, la filosofia i la fe. Aquestes massa  sovint són més necessàries que l'art per entendre certes realitats.

Impressions de viatge (1)

He estat de viatge  a Londres, en concret al gran Londres, a la població o barri de Wimbledon. Durant aquest vint dies, he trobat inspiració i refresc intel·lectual. Uns dies abans de sortir vaig començar a llegir el llibre Com canviar el mon de John-Paul Flintoff. El llibre és divulgatiu, ràpid de llegir i incideix en que el canvi sempre sorgeix d'un mateix i en la importància dels petits canvis. Però, sobretot, denota optimisme dient que si hi ha alguna cosa que no ens agrada la podem canviar.

El llibre m'ha agradat, però el que m'ha agradat més és la filosofia que hi ha al darrera: la filosofia de The School of Life que fa d'editorial del llibre, i de tota una col·lecció, en la versió original en anglès (en català l'editorial és Ediciones B). L'escola vol oferir respostes radicals que ens ajudaran a trobar el tresor ocult del coneixement humà, des d'una perspectiva transdisciplinar: ciència, art, psicologia, empresa ... Aquesta escola, físicament, és una botiga a Londres, al barri de Bloomsbury, on fan conferències, cursos, taller, venen llibres, fan berenars, fan sopars, venen altres productes de merchandising...Tot amb un toc molt humà i amb una finalitat clarament educativa. Un projecte genial i necessari per assumir el canvi cap una societat més glocal, més humana, més justa i equitativa.

El segon dia que vaig passar a a Londres vaig decidir visitar-los. Per la meva sorpresa la tenda estava tancada. A la porta posava, en un gran cartell: "This is the fast life. We are on a crash course". Sembla que estaven momentània i intensivament arreglant el local. Vaig trucar la porta i em va atendre una noia dient que obririen aviat, els hi havia vingut massa feina de cop. Li vaig ensenyar el llibre que estava llegint i va quedar sorpresa de la similitud de l'edició. Li vaig assegurar que tornaria. De moment, la noia em va dir que estigués atent a la web de l'escola per si volia seguir tot el que feien.

Bé, en definitiva, em sembla un projecte envejable, innovador i atrevit. Els hi desitjo molta sort. El projecte porta en marxa des de l'estiu del 2008 i un dels incitadors, juntament amb un grapat d'amics, és el filosof Alain de Botton, conegut  pels seus escrits i programes de televisió.

Les idees noves

Us heu preguntat d’on sorgeixen les idees noves dins d'un grup social? La resposta és senzilla: de la gent, dels creadors d'idees. Però, com és que hi ha gent que té idees noves i d’altres que no? Com és conforma una nova idea que mai ha existit? On neix? On creix?

Hi ha dues condicions per tal que pugui aparèixer una idea nova dins d’un entorn o àmbit molt concret. Dues condicions que s’han d’esdevenir al mateix temps. La primera: la persona creadora d’idees noves ha de tenir unes competències o habilitats que el faran ser un autèntic caçador o creador de noves idees. Ha de ser comunicador, escoltador pacient, tastaolletes... Capacitats de fàcil aprenentatge si hi ha la disposició i la necessitat. La segona condició és el context social per on es belluga el creador d’idees, el context on podrà intercanviar i accedir a noves informacións.

El context social on viu el creador d'idees és clau. La gent que viu dins la intersecció de dos o més grups socials té possibilitats més grans de tenir idees noves. Les formes de pensar o comportar-se són més semblants dins d’un grup que entre grups diferents. Els forners parlen de pa entre ells i els ornitòlegs d’ocells. Però, imagineu-vos un ornitòleg aficionat que sigui forner. Quines idees poden aparèixer de la fusió d’aquests dos mons? Pans en forma de rossinyols? La gent que està en contacte amb grups diferents també està més en contacte amb altres formes de pensar i de comportar-se i, per tant, té accés a informacions noves. Tenen més alternatives que els que es mouen sempre en un món tancat i endogàmic on les informacions sempre són les mateixes.

Einstein ja ho va dir: “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Suposant que tinguis totes les capacitats d’una ment creativa, si sempre busques idees parlant amb la mateixa gent sobre les mateixes coses, segurament no trobaràs res de nou que pugui hibridar-se amb el que coneixes i, com a resultat, crear una idea nova. Buscar nous contextos, noves experiències i nova gent és cabdal per trobar quelcom nou.

Hi ha clars exemples de professions on el canvi de context és indispensable. Per exemple, els exploradors o científics són autèntics creadors d’idees noves. Els exploradors, empesos per la seva curiositat, ambicions i, sovint, necessitat, descobreixen nous mons i aporten informacions noves als mons vells i els transformen radicalment. I els científics, llegint constantment articles i publicacions novedoses o intercaviant idees amb col•legues d'altres disciplines, aconsegueixen resultats semblants. També, qui més qui menys, dins dels seu món professional i tenint ganes de canvi i millora, recerca informacions novedoses per concebre idees noves i poder progressar.

En definitiva, un estructura social oberta en la qual hi hagi molt contacte entre grups és avantatjosa per a la creació de noves idees. És clau l’estructura dinàmica en què les persones és relacionen amb altres persones d’altres grups. Una societat com aquesta esdevé creativa i no acomodada. Però no només fa falta això. No totes les idees noves són noves de debò, ni totes són bones o fan progressar a la societat quan es porten a terme. Hi ha personatges que reinventen la roda o la sopa d’all. I n'hi ha alguns que no inclouen les bones intencions en les seves invencions. Les idees bones i noves són aquelles que, a la curta i a la llarga, fan una societat més justa i més equitativa a nivell local i a global.

Renéixer i espurnes

Una amiga escriptora m'ha fet veure que per escriure en un bloc s'ha de ser metòdic. Imposar-se una disciplina setmanal, fent una entrada setmanal com a mínim al bloc. Ho fa en el seu bloc. Cada entrada pot ser un escrit, una foto, una foto comentada o un haiku. La darrera entrada del seu bloc parla dels abandonaments, aleshores jo li he dit que tinc un bloc abandonat. En arribar a casa, he anat directament a llegir aquesta entrada. La nostàlgia i tristesa d'allò abandonat, de l'absència de vida, de moviments, de paraules, de somriures, de plors... Aquesta tristesa em fa obrir el bloc de nou i tornar a escriure. He decidit posar-me a escriure o bloquejar de nou.

Vull continuar escrivint sobre temes de medi ambient, d'ensenyament i periodisme o comunicació. Però no vull descuidar, les petites espurnes d'iŀlusió que esclaten dins del teu cap quan t'has emocionat amb alguna lectura, un imatge, unes paraules, una persona...Aquell moments que t'impulsen a voler deixar petjada amb l'escriptura i a néixer de nou. El bloc reneix en cada petita espurna que fa bullir el pensament.

Us presento algunes d'aquestes espurnes que m'han obert els ulls aquest dies. Un comentari de la periodista i biòloga Cristina Ribas en el seu bloc, parlant sobre la biòloga Lynn Margulis: "El més important, que em vas saber transmetre, és una mirada pròpia sobre la vida, en termes científics i personals. És una capacitat de fer preguntes incòmodes i d’anar sempre al límit del que és ortodoxe i correcte. Vaig aprendre que, quan algú pren aquesta actitud, la genialitat sempre aflora per un costat o un altre i que, si ho fas amb rigor, arribes a les preguntes importants." Arribar al límit, és del tot cabdal, és quan comencem a aprendre coses noves. Sense arribar a la frontera d'allò desconegut mai coneixerem res de nou. Sortir de la zona de confort personal és el que fa aprendre coses noves, sorprenents, és el que, per a mi, em fa llevar cada dia, és el que em fa passar a l'acció per traspassar normalitats no gaire normals.

 Una altre espurna la trobo en la primera frase del llibre Maneres de mirar del John Berguer. "L'acció de veure precedeix la paraula. L'infant mira i reconeix abans de saber parlar" El primer que em ve al cap és que mirar és una acció més salvatge i primitiva que parlar. De fet, la visió és un sentit molt primitiu dins de l'escala evolutiva (algunes meduses tenen ulls). Parlar, en canvi, està relacionat amb la percepció de sons articulats, reconéixer-los i repetir-los. L'infant reconeix la cara de la mare, les microfaccions de la mare, aprèn a veure i a reconèixer el que és fonamental per viure. Com diu Berguer, la manera que tenim de veure les coses depèn de les nostres creences i coneixements. S'ha perdut la innocència? hem deixat de ser salvatges?

Els paisatges de natura? (un altre apunt)

La paraula paisatge té molts significats. Què s'entén per paisatge? En una de les accepcions del diccionari, la que m'agrada més, diu així: "aspecte i característiques particulars d’una regió determinada segons les seves característiques formals, siguin físiques, biogeogràfiques o antròpiques". Es a dir, el paisatge ve definit pel clima, la geologia, la vegetació, el sòl i pels humans. El humans tenim un paper molt definitori en la conformació del paisatge. Segons l'impacte que fem sobre l'entorn, o el grau d'intervenció, podem trobar quatre tipus de paisatge. El paisatge natural, el paisatge rural,  el paisatge agrícola, el paisatge urbà i el paisatge industrial.

Però, hi ha classificacions més subtils. El pintor Abroggio Lorenzetti classificava els paisatges en dos tipus segons els que governessin ho fessin bé o no. Així queda reflectits a les Al·legories del bon i del mal govern pintades al segle XVI a l'Ajuntament de Siena.  Els bons paisatges eren els naturals, o els ordenats on hi apareixien els camperols i artesans vivint en ple benestar, paisatges rurals i urbans plens d'ordre. Les qualitats del bon govern escrites pel mateix Lorenzetti sobre el fresc són justícia temperància i pau. Per altra banda, el mal govern, els paisatges notant bons, és representat amb crims i manca d'activitats productives humanes, la guerra predomina. Fins i tot hi apareixen personatges i animals estranys o el mateix diable.

El paisatge per tant no deixa de ser una categorització de la realitat. També hi ha les classificacions que fan els artistes al crear la seva obra. Tot artista instintivament té assumit el seu concepte de paisatge. Per tant, els artistes i, en concret, els fotògrafs representen els seus paisatges, els idealitzen i els descontextualitzen de la complexitat de la natura o de la realitat. Ens mostren els paisatges, segons el seu punt de vista. Sovint, també, amb una fort grau d'estetització.

De vegades, quan es parla de fotografia de paisatge és fa referència sobretot a la fotografia de natura o de paisatges naturals. Paisatges idealitzats i reconstruïts pel fotògraf amb l'ajuda de la càmera.  Els altres paisatges, com per exemple els rurals o els urbans, ja no són paisatge, o, si més no, no són paisatges naturals. És a dir ja no són natura.  Però són paisatges i natura modelada pels humans. Sembla que la natura és bella només quan nosaltres no hi som, o ens sembla que no hi som. Però quan hi som també és natura, encara que transformada. Resumit, la frontera entre que és natura i que no és natura ve donada pel concepte que en tingui el fotògraf i pel concepte que en tinguin de natura els lectors de les fotografies o la societat en general, els referents socials o personals del concepte de natura.

Dues concepcions de paisatge les podem trobar en dos fotògrafs d'estil prou diferent: Ansel Adams i Robert Adams. Un presenta, en gran part de la seva obra, naturaleses  prístines i estetitzades al màxim, amb composicions excel·lents i captivadores. L'altre, Robert Adams,  presenta paisatges "fronterers", capta la frontera, la indefinició, allà on acaba el paisatge urbà i comencen altres paisatges: el rural, l'industrial, el desordenat, el caòtic...És la frontera. Ansel Adams, però també va fotografia la frontera, la frontera amb allò que és salvatge, animal, no humà...

Fets científics o naturals en els documentals (un apunt)

S'ha d'anar en compte alhora de tractar els fets científics o naturals en els documentals de natura que tinguin pretensions de versemblança o d'objectivitat, documentals que tinguin finalitats científiques o pedagògiques.

Segons el grau d'intervenció, reconstrucció i manipulació del documentalista sobre els fets científics o naturals s'incrementa la distància entre allò que s'ha filmat i la realitat?  podria semblar que en pot  sortir perjudicada l'objectivitat (periodística i científica)? Segons el grau d'intervenció, els esdeveniments naturals o més científics, els podem classificar  en quatre grups o categories.

1.Quan el grau d'intervenció és quasi inexistent és quan l'esdeveniment filmat es mostra sencer.

2.El que es filma  és el resultat d'algun tipus de provocació o escenificació. Per exemple animals tancats.

3.Les manipulacions de temps i espai en el procés d'edició, càmera lenta o ús de multicàmeres.

4.Una composició construïda amb l'edició de diferents fragments de diferents esdeveniments. Diferents animals, diferents temps i diferents espais.

Però,  més que la intervenció del documentalista, serà la reconstrucció que en faci amb els materials filmats la que, en definitiva, donarà veracitat o no als fets que es mostren o s'expliquen. El grau de versemblança, i, per tant, d'objectivitat, no ve donat pel grau d'intervenció, sinó que l'aporta la finalitat buscada pel documentalista: divertir, informar, educar...i la reconstrucció que en faci al servei d'aquesta finalitat.

Tenir el ingredients "reals" o naturals, sense intervenció, no vol dir que la nostra reconstrucció, el nostre documental els hagi de tenir. Les veritats no es revelen només mostrant fets. Hi ha un gènere documental,  el del fals documental, on tens, en tot moment, la sensació de realitat. Aquests documentals només són un simulacre de veritat. Es pot reflectir una realitat o veracitat bàsica de forma totalment independent al grau d'intervenció del documentalista.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (V)

El següent ponent és el fotògraf Francesc Muntada. Diu que es passa una bona estona preparant les sortides de feina i un dels programes que l'ajuda bastant és el Photographer's ephemeris. És important conèixer el temps meteorològic, la llum les ombres... Ens explica tres situacions a partir de tres fotografies amb un objectiu o finalitat concreta dins d'un projecte més ampli. Un de l'illot Sa Rata de Cadaqués, per un reportatge titulat Bèsties de Pedra, roques amb formes d'animals. A la tercera vegada li va sortir la fotografia, en aquest cas va sortir el pla B, no el pla previst. Cap de les opcions triades pel matí anava bé. La fotografia va sortir a la tarda, deixant-se seduir pe l'entorn, Sa Rata al final només va ser un petit tros de la composició, la composició va ser el que li va salvar la papereta. En el revelat es van incrementar els negres i es van saturar els grocs. En aquest cas tenia la idea des de l'inici, però tot li va sortir al reves i va optar pel pla B.

Una segona fotografia. No hi havia bona llum , ni era una bona hora, però es va intentar aprofitar un bon moment. És el cas de Prat de Cadi. La foto és feta el més juliol. La llum era molt dura, el cel molt blau. Calia buscar un lloc amb molta diversitat florística, però tampoc gaire, la correcte. Va abaixar la càmera a nivell de terra. El revelat va consistir en pujar la saturació i netejar alguns punts de sensor.

La tercera fotografia: el Pedraforca com a objecte model. La constància dona premi. Era l'hora blava. Moment de màxima vermellor brillant. Amb set minuts va fugir aquest moment. En el procés de revelat, es va recuperar el contrast d'ombres.

Després de la intervenció d'en Francesc Muntada, és el torn d'en Manel Soria. Fotògraf dedicat sobretot a la fotografia astronòmica, diu que normalment fa les fotografies amb brúixola i prou planificades per veure'n l'orientació, sempre prepara els seus apunts, ja que això en fotografia del cel i nocturna és cabdal. Però les millors fotos has estat capturades sense gaire preparació, ha esta la circumstància, el moment. Posa com exemple la del Cavall Bernat de Montserrat: estant escoltant cant gregorià al cotxe se li va aparèixer en dos minuts la imatge. Després a l'edició va pujar la saturació i va quedar l'ombra retallada del Cavall Bernat.

El moment i el lloc, segons Soria, són importants, la fotografia de paisatge és estressant al moment de fer-la i relaxant al mirar-la. Això o comenta passant diferent imatges d'una sortida de sol a Sant Llorenç del Munt, fins a obtenir la imatge definitiva i escollida, el moment i lloc adequat. És estressant quan fas la foto, ja que has de capturar el moment i el lloc precís, després la foto quan la veus és relaxant. L'emoció del moment precís et fa tornar a sentir la vida.

Una tercera foto i el seu context d'obtenció és la d'un moai a l'Illa de Pasqua. Diu que feia molt mal temps i que el cel es va obrir de sobte. Ressalta que si cal il·luminar ho fem de forma natural. Però sovint amb la llum zodiacal, la llum solar dispersada per les partícules de pols del sistema solar n'hi ha prou. En Soria ens ensenya excel·lents i impressionats fotografies per demostrar això.

Finalment, per tancar la jornada, l'últim ponent és en José Joaquin Moreno, impressor i fotògraf. Fa una introducció ràpida a la teoria del color. Ens explica que cal calibrar els dispositius, gestionar el color per tal de tenir la certesa que amb cada dispositiu estem veient exactament els mateixos colors. Com podem quantificar el color? amb els espais de color, cada dispositiu, fins i tot ull, té espais de color diferents. Per tant cal usar un espai de color que no depengui del dispositiu, és l'espai de color CIELAB. En definitiva, la gestió del color permet que els colors de la fotografia surtin iguals a tot arreu: en impressores, premses, laboratoris, pantalles...

Bé i això es tot. Millor dit, això no és tot el que es va parlar en la jornada, això que us he exposat és el que a mi em va atreure més l'atenció. M'he deixat moltíssimes coses al tinter. De fet el que he explicat, la crònica és del tot subjectiva. Els fotògrafs ponents suposo que em perdonaran els errors comesos. Hagués estat menys subjectiva si hagués posat les fotografies amb les quals els fotògrafs donaven suport al seu discurs (o el discurs era el que donava suport a les increïbles fotografies?). En alguns casos, he posat dibuixos de les composicions, però així i tot aquesta crònica continua tenint un toc de misteri: com són les fotos presentades? En totes les ponències és aplicable la sentència: una imatge val més que mil paraules (a vegades, però és al revés: una paraula val més que mil imatges). Bé, us deixo amb aquest misteri i incertesa. Com a feina o entreteniment, busqueu les fotografies, els llibres i les webs dels autors i consulteu-los o compreu-los, així veureu de més a prop la seva obra i potser en traureu una idea més suggerent i clara que les meves simples paraules, a més d'aprendre fotografia. Aquí comença l'autèntica aventura...

Personalment he aprés molt durant aquesta jornada. Ha estat punt de partida de moltes idees i també per veure l'increïble potencial, poc conegut, dels fotògrafs de natura que té Catalunya. Cal tenir-los presents i cal continuar fent actes d'aquest tipus.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (IV)

La Maria Rosa Vila, l'editora gràfica de la revista Descobrir, titula la seva conferència: L'emoció, el factor clau. Diu que a la revista publiquen reportatges encarregats pel Consell Editorial i es tria el fotògraf segons l'especialitat. Altres són reportatges que han comprat a fotògrafs. Al comprar reportatges, el que ella busca és emoció, diu que sobretot el lector s'ha d'emocionar, li ha d'impactar i a ella també. Parafrasejant Gallen Rowell: sense records no podem veure el món de forma associativa. Sense records veiem el món amb una mirada buida. Les fotos són records i ens evoquen records, ens evoquen emocions (com per exemple el cas de la foto de la persona estimada, ens porta records només veure-la). Records: aromes, humitats, sorolls (per exemple la brama d'un cérvol, la remor de l'aigua, el tro, el fred, la calor.

A més d'emoció, també busca simplificació, arribar a l'essència de les coses, al món idealitzat, no al món caòtic. Pocs elements sempre és molt efectiu. La mirada no es perd en la imatge. També busca la mirada més hipnòtica, que la imatge capturi un instant: llum i paisatge en un tot. L'extrem d'una situació, el millor angle, la llum més encisadora.

Les boires són una manera de donar distància, fan que la vista s'allunyi i es perdi a l'horitzó, a més, si hi ha personetes, aquestes magnifiquen les altres capes de la imatge. L'escala és clau per mostrar la magnificència d'un espai, com l'aparició de persones o d'altres elements. També busca signes de presència humana. És important trobar presència humana o elements d'aquest presència: barques carreteres i masos. Un altre qualitat que busca a les fotografies és el pas del temps: el paisatge es manté inalterable davant el pas del temps, els objectes sovint reflecteixen tot el contrari, l'esdevenir del temps.

El moviment, en el discurs audiovisual, és una altra qualitat a destacar. El discurs narratiu no ha de ser estàtic, ha de tenir ritme, una foto en moviment dona dinamisme. Les escombrades de foto de fauna, les gramínies onejant o els astres en moviment.

La llum ha de ser encisadora, implacable, amb ombres, sense cels blancs. L'hora blava té una atmosfera especial. Els contrallums (no li agraden gaire) són espectaculars. El cel pot contribuir a l'emoció, sobretot quan es fan servir els grans angulars. També diu que les textures s'han de notar, els colors han de ser harmònics o bé oposats i destacar els detalls en les panoràmiques.

El següent ponen és el fotògraf i biòleg  Albert Masó. Comença dient que la passió per fer fotografies es deu a voler-les fer en el moment inicial, en el moment en que et trobes en la natura, aquesta és l'opció de ser un fotògraf dret, del que li agrada el treball de camp. L'altre opció és recrear les fotografies després a l'ordinador, l'opció del fotògraf assegut, el que passa més hores davant de la pantalla que fotografiant la natura. Destaca el punt de vista del biòleg, del document pedagògic, i comenta algunes estratègies amb exemples concrets de fotografies. Algunes de les estratègies usades són les següents, aprofitar l'angle d'incidència de la llum per ressaltar les textures de, per exemple, les formacions rocoses del desert. Per copsar els diferents tipus de vegetació dins d'un ecosistema es pot canviar el tipus d'enquadrament o mostrar una part on sembla que s'intueixi el tot o mostrar al mateix temps diversos plans. L'ús del gran angular per capturar grans escenaris i destacar els primers plans amb algun tipus concret de vegetació o de fauna. Per això, s'han de prendre les fotografies amb molta profunditat de camp.

Insisteix i destaca què és indispensable conèixer sempre el punt de vista biològic o científic, els fonaments científics d'allò que es va a fotografiar, d'aquesta manera pots pensar i preparar la fotografia que vols fer i t'estalvia molta feina. Posa un clar exemple, per conèixer la pluja horitzontal a Canàries, les boirines i boires, cal llevar-se molt aviat, abans de la sortida del sol per poder trobar aquestes evaporacions.

El fotògraf i la tribu

El fotògraf  ha de desaparèixer pel sol fet que tothom sap fer fotografies? Seria el mateix que dir que els professors han de desaparèixer, ja que tothom sap aprendre. Cap de les dues afirmacions és certa, ni la gent sap fer fotografies, ni la gent sap aprendre. Bé, encara que hi ha gent que aprèn de forma autodidacta i hi ha amateurs que fan fotos tant o més bones que els professionals. Què vol dir saber fer fotografies? Vol dir saber veure, saber observar, saber pensar a a partir de la imatge, saber dibuixar amb la llum, amb les formes amb els colors, amb les sensacions que s'encenen al veure una imatge, vol dir això i moltes coses més. Saber veure el que no es mostra. El fotògraf com a artista és indispensable.

Tothom fa fotografies, però són els fotògrafs els únics que en prenen. Els fotògrafs treballen per la gent de la seva tribu. Com diu Gombrich "els artistes treballen per a gent de la seva pròpia tribu que sap exactament que significa cada forma i cada color" . Les "tribus" fins ara eren sobretot  poblacions molt concretes del món, encara n'hi ha i així mantenen la seva identitat culturals. Però actualment els fotògrafs artistes tenen com a públic tot el món. Els fotògrafs saben que signifiquen formes i colors i quines emocions poden despertar. El fotògraf artista sap quines emocions ha de commoure per aconseguir fer arribar les històries de la seva "tribu" a la gent: al món.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (III)

Jep Flaqué analitza diferents imatges relacionades amb l'aigua, destacant-ne la composició. Una imatge de la costa asturiana on hi predominen tres elements, roques, en primer pla i disposades en diagonal. També hi ha una segona diagonal on hi baten les onades. Queden unes traces del retorn de l'onada perpendicular a aquesta segona diagonal predominant.

També destaca la importància d'usar degradats per exagerar el cel, ja que aquest és l'objectiu d'una segona imatge que ens presenta, així és dona més realisme a la imatge. La transició, però ha de ser mínima. La dominant de la imatge és la freda potenciada pel polaritzador. Destaca que no cal fer un ús excessiu de filtres. Aquí en aquesta segona imatge és salta la regla dels dos terços per situar la línia de l'horitzó. També destaca un objecte en primer pla a la dreta. Això si, cal, primer de tot, tenir molt clara la imatge al cap, portar la imatge planificada al cap, encara que després les circumstàncies et fan optar per altres solucions.

Un tercer exemple és d'un salt d'aigua que primer sembla avorrit i amb molta ombra. L'espai d'aigua caient és important. En el següent esbos és pot veure la composició de la imatge, diu que a més és va usar un filtre de densitat neutre.

Destaca que, quan es fa el revelat, el més important és la temperatura del color que ha d'estar al voltant de 5.900 graus. També cal tenir present, alhora de revelar, el realisme, tenir al cap com és la realitat. Diu que per anar bé les fotos s'han de deixar refredar (la teoria del fuet, és a dir anar a la nevera agafar un tros de fuet i en definitiva distreure's per no pensar en la fotografia). Quan fem la fotografia i quan la revelem sempre cal un pla B, un pla alternatiu centrat en el realisme.

En Joan Guillamat, fotògraf especialitzat en arquitectura, paisatge i ocells, diu que el que veiem a la pantalla o a través del visor no és el que es revela. Nosaltres treballem amb la vista. Diu que durant els sis anys que porta fent fotografia de paisatge ha treballat en una subespecialitat la fotografia del paisatge de proximitat, condicionat pel fet que no té cotxe. També diu que els moments de la fotografia del paisatge són circumstancials parafrasejant les paraules d'en Louis F. Kahn: "How accidental our existences are, really, and how full of influence by circumstance."

Explica una anècdota sobre aquest arquitecte, Kahn, i Cartier. Cartier es va amagar és va amagar a la classe mentre aquest l'impartia i desprès li va fer laq fotografia. L'art de Cartier era que ell creava la seva circumstància. En La fotografia del paisatge la circumstància és igual a la meteorologia. Ens hem d'informar amb tota la informació possible a través d'internet: webcams, webs... Diu que només hi ha alguns moments de llum que el motiven quan la circumstància buscada i circumstància trobada.

Explica la història de la fotografia que il·lustra el pòster de la jornada, de la qual n'és autor. Feia mal dia i van triar com a models uns faigs emboirats i i dins d'ombres del Montseny. La boira separava plans, entre els quals es podia trobar una fotografia amagada, i a contrallum. Diu que la foto s'ha de llegir d'esquerra a dreta, com ho fem la majoria d'accidentals.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (II)

El dissenyador i fotògraf, Albert Buendia, va començar la seva ponència amb una frase de Maspons: l'enemic del fotògraf és el dissenyador. Sovint perquè intervé sobre les fotografies del fotògraf. Però tot depèn dels objectius del fotògraf i del dissenyador. Hi ha vegades que la intervenció pot ser agressiva si la fotografia té valor estètic, és quan no hi ha respecte per la fotografia original. També pot passar que la fotografia no tingui gaire valor i el dissenyador, amb la seva intervenció, la millorarà quan li afegeixi text o faci un nou enquadrament o una nova composició.

El paisatge, com diu Albert Buendia, és un invent recent. No s'integra al món de l'art fins fa poc, amb el pintors holandesos. Amb el impressionistes es fa popular i sobretot amb l'invent dels tubs de pintura, fet que facilitava la sortida al camp. Afegeix que la pintura porta molta avantatge a la fotografia.

Segueix amb l'exemple de les fotografies  de Josef Sudeck, que d'enquadernador, i degut a la pèrdua d'un braç, passa a fer de fotògraf  i pren encantadores i màgiques fotografies de paisatges. Sudeck i Cartier tenien present l'enquadrament àuric i altres regles fonamentals de la composició.

En Jordi Busqué, fotògraf de natura i astrofísic, ens parlar de tres consells o aspectes de la fotografia de paisatge. Per parlar de la primer consell ens porta de viatge per Finlàndia resseguint 1000 km d'estretes i nevades carreteres a la recerca de la fotografia buscada i deixant-se portar pel temps. Durant el trajecte de 1000 Km, diu, que gairebé no van sortir del bosc: arbres rens i neu. Era un bosc immens. Ens mostra com al llarg del trajecte i del dia el color de les fotos varia dels blans inicials als blaus finals, es feia de nit, s'anava fent fosc. Sortia blau  perquè l'espectre no era equilibrat en quan els colors. Jordi Busqué diu que podrien eliminar perfectament la dominant blava, però no cal, doncs el color blau de la foto és el que transmet  la sensació de fredor i foscor. Conclou: les dominants han de ser les nostres amigues, no les hem eliminem.

El segon consell està relacionat amb la fotografia nocturna. La fotografia nocturna ha de ser nocturna, sense il·luminacions artificials. Transmetre la sensació de nit, la celístia. No hem de carregar-nos l'ambient nocturn, no s'ha d'intentar que les fotografies quedin clares. Sempre hi ha la tendència a intentar que les fotografies quedin clares.

Finalment, el tercer consell té relació amb la saturació dels colors. Si els colors som com són, no cal saturar-los. Els colors ja existeixen. No hem d'acostumar a l'ull òptic, ni a l'ull cerebral a la saturació. La saturació pot crear dependència és com una droga. Intentem no passar-nos amb la saturació.

La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa (I)

Aquesta serà la meva visió, la meva fotografia de la jornada "La fotografia de paisatge: de la visió inicial a la fotografia impresa", acte de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i organitzat per Celístia i Objectiu Natura el passat 15 de gener. Dic que és la meva visió, l'obtinguda "al camp", no la manipulada o molt transformada davant l'ordinador. Els retocs amb programari d'edició han estat mínims. Però, no obstant, la meva visió que, des del primer moment, segurament serà subjectiva. La tecnologia per treure aquesta imatge fou un bolígraf de color blau amb punta fina  marca Pentel i model BK77 Superb i un bloc Moleskine model Plain Reporter Netboook Pocket. El desglossament dels diferents ponents l'aniré fent amb diferents entrades al bloc. L'èxit de l'acte fou rotund: 275 persones van fer la reserva per assistir-hi, una sala en directe plena a vessar i una segona sala, també plena, on es podia seguir l'esdeveniment mitjançant un pantalla i uns altaveus.

Primer, l'Albert Masó, fotògraf de natura i biòleg, va fer una breu introducció de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura SCFN), marcant clarament alguns dels objectius que han perseguit  durant els tres primers anys d'existència: aglutinar els fotògrafs de natura siguin professionals o no, vetllar  per tal que la fotografia de natura sigui un dret d'ús i no d'abús (d'aquí sorgeix un codi ètic amb ganes de regular l'activitat), fer d'interlocutor davant de les institucions, l'administració, i poder influir en l'adopció d'aquelles decisions que puguin afectar la nostra activitat. Per descomptat, que la SCFN és una eina de divulgació de la natura i de la fotografia de natura, per això s'han organitzat cursos, sessions de projecció obertes a tothom (un total de 12), sortides de camp, així com propostes d'exposicions. Aquesta sessió, segons, Masó, es podria considerar un sessió culminal del fet fins ara i una celebració dels tres anys.

Seguidament, el Manel Soria, fotògraf de natura i enginyer, abans de presentar l'acte i Celístia, diu que mai s'han fet tates fotos i tantes fotos bones com ara, però malgrat tot la gent del carrer no coneix fotògrafs si en canvi futbolistes i artistes d'altres disciplines artístiques: hi ha tanta feina a fer! Ens presentà Celístia, primer el concepte i després la societat. Celístia és la subtil llum dels estels en les nits sense lluna. També és una associació de dos fotògrafs, ell i en Jordi Busqué, que té com a finalitat organitzar tallers, conferències i debats per a promoure una fotografia basada en l'experiència personal al món, com a contraposició de la fotografia creada (o manipulada) davant de l'ordinador.

Per encetar i  animar l'acte, Soria va plantejar un seguit de preguntes: la foto es fa abans o després de prémer el botó? Cal manipulació o no de les fotos? Existeix la  fotografia perfecte? Es pot fabricar una fotografia a l'ordinador? Com es prepara una fotografia de paisatge? Quins són els límits de la manipulació? Tenen el mateix valor les imatges muntades digitalment? Té cap sentit imprimir les fotografies? Què és una bona còpia? Hi ha mercat d'art, com el cas d'Estats Units on una fotografia, una còpia, de l'Ansel Adams es pot vendre per 700.000 dòlars? Com valora un paisatge un editor gràfic? El disseny gràfic i la fotografia, quina relació tenen? Bé totes aquestes preguntes i d'altres es varen anar desgranant al llarg de l'acte. Les pròximes entrades al bloc anirem apuntant la visió, particular, de les diferents ponències. Una visió, que no inclourà tot el que es va dir i parlar al llarg de l'acte, només és una imatge de les moltes que es podrien haver fet! Qui vulgui proposar la seva imatge o retocar aquesta que faci servir els comentaris del bloc!

Quatre escenaris de futur

En el documental suec The Planet, de l'any 2006, dirigit per Johan Södenberg,  Michael Stenberg i Linus Torell, se'ns mostra, a partir d'entrevistes, com està de malament el nostre planeta. En una de les entrevistes, Karl Amman, fotògraf i escriptor, proposa quatre escenaris de futur pel planeta terra. Els quatre escenaris són:

1) Star Treck: la tecnologia ens portarà fins les estrelles. Se'ns proporciona un clar exemple: la tecnologia ho pot solucionar tot, ens mostren increïbles granges de porcs en forma de gratacels, on és produeixen porcs de forma extremadament intensiva. En aquest escenari, és la tecnologia la que ens salvarà. La tecnologia i la ciència no són la gran solució. Només representen una part de la solució i també del problema. La ciència i la tecnologia ens han portat a la situació actual.

2)Escenari Mad Max: els canvis en la natura portaran a l'extinció del humans. La civilització s'ensorrarà, es desintegrarà fins la barbàrie. Els humans es mataran uns als altres per pur egoisme, lluitaran com a animals pels pocs recursos naturals que quedaran. Com passa a Mad Max, un món apocaliptic controlat per lluites de motoristes amb actituds prehistòriques, pedestres i violentes.

3)Un altre escenari és el plantejat a partir de la filosofia presentada en la novel·la Ecotopia de Ernest Calnbach publicada el 1975. En el futur ens concentrarem en la qualitat de vida  Menys quantitat i més qualitat. Es pot viure amb plena harmonia amb la natura, sobretot a les ciutats. La idea és que l'impacte ambiental sigui negatiu. Se'ns posa com a exemple el poble de Findhorn, Escòcia, que pertany a la Global Ecovillage Network, poble que és manté totalment autosuficient.

4)Finalment, el darrer escenari és el d'un gran govern global. La democràcia a la llarga ens farà estrènyer el cinturó. S'aplicaran normatives ambientals estrictes i no consumistes a tot el món. Per arribar a aquesta situació és necessària una democràcia global, es a dir democratitzar l'ONU. L'ONU és mou per interessos d'alguns estats, no tots els estats  tenen la mateixa representació (algunes nacions no hi són representades). Tot es mou en funció d'interessos econòmics.

Cap dels quatre escenaris és del tot inversemblant. El futur sembla que serà una barreja d'aquests escenaris. Tenim una potent tecnologia que ens pot ajudar a sortir de l'atzucac. Tenim gent que pensa i treballa per aconseguir una societat amb més qualitat de vida dins de les grans societats i també de forma aïllada i autosuficient. Sembla que cada vegada es requereixen més regulacions, normatives i controls del sistema econòmic global des d'esferes de govern més internacionals. També, puntualment, tendim a crear grans impactes i barbàries a la natura que produeixen barbàries i impactes socials localitzats. El canvi vidrà, però no ara, ni d'aquí a vint-i-cint ni cinquanta anys, el canvi s'esdevindrà lentament i el seus resultats es faran notar molt més tard. Aquest canvi  vindrà, però sempre i quan hi hagi gent que realment cregui en aquest canvi.

Els humans, no tenim remei?

Els fracassos ambientals globals sembla que no tenen remei, s'esdevenen l'un darrera l'altre. Mentre, anem destrossant el planeta. Els diferents compromisos globals sobre canvi climàtic o biodiversitat, signats per diversos països, no s'han mantingut gaire temps. Al final, cada estat va a la seva. L'economista  Jeffrey D. Sachs, en el seu darrer article a la revista  Scientific American, ha atribuït aquesta manca de compromís a cinc pautes socials i econòmiques de la humanitat, és a dir a certs "estranys" comportaments que tenim com a espècie o com a grup.

El primer d'aquests comportaments són els riscos induïts per les pernicioses activitats a que sotmetem l'entorn. Són riscos ambientals globals  que  no tenen precedents en la història humana. I a més, només són evidents per alguns humans de les últimes darreres generacions. Pocs humans saben que estem exposats a certs perills.

La segona pauta comportamental és l'increment de la incertesa degut a la complexitat dels problemes científics als quals ens enfrontem. Cal afegir, al que diu Sachs, que la complexitat del problemes ambientals no és només científica,  també és social. La incertesa també apareix per la complexitat de les nostres societats.

La tercera pauta: els problemes ambientals són globals i les polítiques són locals. Fet que impedeix una coordinació dirigida a uns objectius clars i globals. És precisament el que descriu Martín Caparrós en el seu llibre Contra el canvio. Descriu problemes globals amb pèls i senyals i al mateix temps problemes locals i personals que semblen totalment deslligats dels primers.

Una altra pauta de comportament, en aquest cas també una limitació, és la visió molt  a curt termini que tenen els polítics i  molts ciutadans. Els polítics no veuen més enllà de la propera convocatòria electoral i la gent (la majoria) no veuen més enllà de la següent paga o dinar. Això impedeix plantejar-se grans polítiques  que vagin més enllà dels quatre anys.

L'última pauta és el comportament de les empreses. Aquestes tenen interessos molt clars: seguir amb el model vigent, ja que els hi és molt rendible. Un model que suposa continuar cremant combustibles fòssils. Per això, compren informació malintencionada amb la única finalitat d'enganyar al públic.

Però, que cal fer per solucionar aquests comportament? Sachs dona dues solucions: la primera és comunicar ciència objectiva a l'esfera pública. Suposo que als polítics, sobretot, i també a molts ciutadans. És tracta, doncs, d'un problema de comunicació científica. Però, no només de comunicació científica. També calen altres tipus de comunicació: comunicar que part del problema no radica només en entendre la ciència que hi ha darrera els processos naturals globals i complexes. Part del problema també radica en comunicar tots aquells fets i problemes socials que tenen a veure amb el malviure d'algunes societats per raons de manca d'equitat (glocal).

La segona solució és atorgar poder a una ciutadania democràtica per tal que gestioni de forma responsable el planeta. Per aconseguir aquest poder, suposo que és indispensable el coneixement, però realment qui atorgarà el poder a la ciutadania? Ningú. El poder el té el ciutadà amb cada acte de consum que fa. Quan comprem estem  atorgant poder a certes empreses. I també el poder el tenim quan votem, per això s'ha d'anar molt en compte a qui es vota. Molts defensen models de societat rancis i caducats i pocs defensen models de societat més obertes, sostenibles i ecològiques, en definitiva més glocals.

Saviesa i estupidesa

Fan falta més treballadors sanitaris, més professors, més infraestructures per la salut i l'educació. I menys despesa militar. Conclusions de la conferència anual de l'ONU i organitzacions no governamentals closa ahir a Austràlia. Conclusions per tothom sabudes i prou evidents fent una passejada per les exposicions fotogràfiques de Visa pour l'image a Perpinyà.

Allí hi podem veure reflectides moltes guerres, molta sang, molta pobresa i massa violència. La part més fosca de la naturalesa humana. No deixen de ser fotografies de premsa. Les notícies, o la majoria de notícies, acostumen a ser negatives. S'hi destaquen conflictes armats: Afganistan, Iraq, Palestina...La sensació, després de veure gran part de les imatges, era aquesta: però que bèsties que som els humans, sembla que només sabem matar.

Malgrat tot hi vaig veure alguns reportatges fotogràfics que mostraven la part no bèl·lica ni genocida dels humans. La història d'un nen bombolla, la interessant feina dels equips d'emergències mèdiques, la fotografia d'una immensa sequoia i l'exposició, que em va servir de bàlsam per creure que els humans som humans, del fotògraf Olivier Föllmi. Fotografies de paisatges gent o natura acompanyades de frases de savis, científics, poetes o escriptors selecionades per la Danielle Föllmi, companya del fotògraf. Aquesta exposició és un tribut a l'herència espiritual del gènere humà. És la creu de la majoria d'exposicions, que deuen ser un tribut a l'estupidesa humana. Si hagués de mesura la espiritualitat i la saviesa enfront de l'estupidesa, tenint en compte la quantitat de fotografies que s'hi mostren, la balança es decantaria cap a la segona. Ja ho deia Albert Einstein"Només dues coses són infinites, l'univers i l'estupidesa humana, però no estic segur sobre el primer". En aquest post, només us animo que mireu atentament les fotografies d'en Olivier Föllmi, són realment un respir per l'ànima.

Reflexions sobre el documental de natura

Mostrar la realitat objectiva mitjançant l'art és gairebé impossible o molt difícil. El documental de natura només produeix efectes de veritat, és una reconstrucció feta de pedaços de realitat, el documentalista és com un sastre que artificiosament teixeix efectes de veritat.

El documental que se'ns mostra ha passat pel sedàs d'un cervell humà, ha passat pel filtre d'uns valors o interessos. Els documentals són com un poema, són tot allò que mostren i tot allò que amaguen. Grierson ja ho deia: és la interpretació creativa de la realitat. A través de l'edició, de la barreja d'imatges fixes i en moviment i sons: veu, música i sorolls, el periodista troba efectes de veritat o realitat. Quan veiem un documental, sembla real, encara que no ho és, és només una recreació.

Un bon documental de natura no hauria de quedar-se en la recreació estètica, hauria d'anar més enllà. Ha d'anar dirigit a un públic concret, amb la finalitat de convèncer d'una serie de valors ambientals. Ja no es tracta de filmar, això ho sap fer tothom, és tracta d'intervenir en el tema tractat i procurar algun pacte, alguna reforma. S'ha de poder intervenir per poder donar sortida al problema tractat. És tracta de passar de la realitat ficcionada pel documental a incidir sobre la mateixa realitat, a implicar-se sobre la mateixa realitat per transformar-la. El documentalista s'ha d'indignar davant de la injustícia mostrada i reconstruir la història que hi ha desdibuixada en la realitat per tal de poder modificar-la cap un bon final. Potser el final de la història està en mans del públic, en relació amb els valors criticats pel públic. Els valors decadents mostrats haurien de poder incidir en altres públic per arribar a convencer-los de què hi ha altres valors més positius.

Els documentalistes o fotògrafs hauran de crear en equip, hauran de treballar com els científics. Grans grups de científics coordinats i treballant en un mateix objectiu. La fotografia hauria d'aplicar aquesta mateixa metodologia: grans grups de recreadors de veritat treballant junts. El quart poder s'hauria de perfilar d'aquesta manera. Les xarxes d'internet permeten això. Permeten visualitzar les mateixes problemàtiques a diferents llocs del planeta, s'ha de pressionar els poders. El poder mediatic independent hauria de ser així. És el mateix que passa amb la ciència, és pot aplicar per explotar o aprofitar-se dels altres o per tendir cap a un benestar global. Els mitjans de comunicació independents han de ser crítics amb el poder, han de reconstruir realitats i dirigir-les cap els legisladors, cap els que prenen decisions cap el líders d'opinió, cap els empresaris.

Ara bé, el documental amb temàtica naturalista o temàtica científica consta de dos grans realitats una realitat científica, més objectiva, però que també és reconstruïda i una realitat més subjectiva que parteix de la bellesa, o no, de la natura, l'estètica. La subjectivitat davant d'un fet podria portar a la construcció de diferents documentals, és l'efecte Rashomon. Però Rashomon no tenia present que un dels observadors podia ser un policia científic, un científic, un advocat o un grup de periodistes que reconstrueix des de diferents percepcions aquesta realitat. Segons Kapunzinsky "...perquè allò que escrivim [o filmem] en un reportatge prové de la gent i les relacions jo-ell i jo-els altres; la seva qualitat i la seva temperatura repercutiran en el text final. Depenem de la gent, i el reportatge és potser el més col·lectiu dels gèneres literaris". La realitat en definitiva depèn d'aquest percepció col·lectiva, el documentalista ambiental ha de intentar reconstruir-la acostant-se a la objectivitat, posar-se a la pell de cadascun dels col·lectius implicats. I la col·lectivitat de documentalistes han d'aconseguir reconstruir conjuntament una realitat més objectiva per poder pressionar el poders.