La colla de la clau anglesa

A vegades i de bon grat, m’agradaria organitzar la meva colla de la clau anglesa i dedicar-me al monkeywrenching. Així, d’una vegada i per totes, arreglaríem certs problemes ambientals de forma rigorosa i contundent. Formar un grup d’amics que lluitessin contra inèrcies empresarials amb posat hipòcrita i poc ètic davant de la manca de respecte pels humans o pel medi ambient que és el mateix. Faríem com el grup ecologista Earh First!, és a dir, “l'ús de l'acció directa per enfrontar, aturar i eventualment revertir les forces que són responsables de la destrucció de la Terra i els seus habitants”.  Jo, però, concretaria:  enfrontar-se, aturar i revertir el capitalisme salvatge que és el responsable de la destrucció i la pèrdua de la dignitat dels habitants humans de la Terra.

Hauríem de fer accions subtils, però no tant destraleres com les proposades per Edwar Abbey (1927-1989) ecologista i escriptor de la novel·la The monkey wrench gang (La colla de la clau anglesa). On s’expliquen les peripècies d’una colla de quatre amics bastant singulars, quixotescs i ecologistes que van en contra de la construcció d’una presa al Glen Canyon a Arizona. Aquesta colla usa mètodes molt expeditius i directes, no s’atenen mai a retòriques verbals i van directes a l’acció, fan sabotatges. D’aquesta novel·la, en sortir tot una forma de fer ecologisme, el mokeywrenching. I també d’aquesta filosofia en sortir el grup ecologista Earth First! que té el sabotatge com  a mètode clau per aconseguir els seus objectius.

La paraula sabotatge ve de la paraula sabot que en francès vol dir sabata de fusta. Aquests sabots eren emprats pels obrers de les fàbriques franceses, a finals del segle XIX i principis del XX, per inutilitzar la maquinària industrial i anar en contra dels amos.

Es important, fer accions subtils i dissimulades contra el capitalisme sense sentit de les grans empreses, contra les persones enriquides fraudulentament explotant als treballadors i contra els països caducs que menystenen la dignitat humana. Penso en dues formes directes de fer-ho: podem no comprar certes marques i podem fer desobediència civil davant de certs governs il·legítims.  Aquestes accions, en certa manera, també serien un bon sabotatge que obstruiria la maquinària de la societat ultracapitalista de forma tant o més contundent que les accions perpetrades per La colla de la clau anglesa.

Treballadors del cervell dret

El cervell humà es troba dividit en dues parts connectades, l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre. El dret controla la part esquerra del cos i veu de forma més global la realitat, més sintètica. Té a veure amb la imaginació, la fantasia, el ritme i la música. L’esquerre controla la part dreta del cos i veu la realitat de forma més analítica. Té a veure amb la lògica, les matemàtiques i la raó.

Al llarg de la història, els cervells dels humans han servit, sobretot, per moure els músculs del cos. Des del paleolític fins a la revolució industrial, on els obrers treballaven en fàbriques increïbles i grans cadenes de muntatge. Una economia sustentada en el múscul de l’obrer activat pel cervell. Després, i de forma progressiva fins a l’actualitat, els humans van començar a fer funcionar, per treballar, el seu cervell més analític i matemàtic, l’hemisferi o cervell esquerre. Treballadors que manipulen molta informació sense donar-li gran coherència, treballadors de coll blanc, que analitzen moltes dades (el boom dels gestors, dels MBA, del capitalisme desaforat que no té en compte la realitat, només la dada abstracta). Tracten molta informació que es reflecteix en un nul coneixement de la realitat i sovint en una manca de progrés.

Ara, però, fan falta treballadors més holístics i creatius. Necessaris per transformar el decadent sistema en què ens trobem immergits. El treballador del futur (del present) ha de tenir certes capacitats que s’haurien d’ensenyar a l’escola i a l’institut. Per descomptat, hem de saber fer anar les nostres capacitats més analítiques, el nostre cervell esquerre, però haurem de potenciar moltíssim el nostre cervell dret, el cervell creatiu. I no menystenir els treballadors de coll blanc i els obrers, que també fan falta socialment, però reciclats i transformats, més holístics i creatius.

I què ens caldrà per esdevenir un treballador que usa principalment el cervell dret? Haurem de ser autèntics dissenyadors per proporcionar productes o serveis emocionalment atractius. Haurem de ser autèntics narradors capaços d’explicar històries convincents, emotives i persuasives. Haurem de saber transgredir els límits i veure globalitats en allò que fem. A més, haurem de saber entendre els altres, és a dir, tenir molta empatia. Haurem de tenir la necessitat constant de jugar i tenir bon humor. I sobretot, haurem d’aprendre a trobar un sentit, un propòsit, personal i ètic, en totes les activitats que desenvoluparem a la feina diària.

Curanderos, mags i altres estafadors

Aquest estiu, el 20 d’agost, Narendra Dabholkar, reconegut activista i metge que lluitava contra la superstició i la màgia negra a l’Índia, va ser assassinat. Fou, durant més de dues dècades, promotor del pensament crític. Va anar en contra de les perilloses i perjudicials supersticions que esclavitzen i enganyen de forma fraudulenta a la gent. Lluitava contra qualsevol tipus de creença irracional. Fou assassinat per un grup de radicals que l’acusaven d’anar en contra de l’hinduisme. Va ser el responsable d’un projecte de llei que anava en contra dels curanderos. Aquests, a l’Índia, extorsionen amb màgia negra o vudú, asseguren ser encarnacions de déus i diuen tenir poders divins o capacitat per curar diferents mals. En definitiva, aquest metge lluitava contra la ignorància i la injustícia.

Actualment, cada vegada més, hi ha gent que prefereix creure en màgia, es deixa portar per supersticions i prefereix consultar la bola de vidre o anar a un curandero en lloc de documentar-se sobre qualsevol tema o anar al metge directament. Sents parlar la gent i sovint parlen a les palpentes, sense aportar arguments racionals, crítics i contundents. Troben vincles causals entre dos o més fets que res tenen a veure. Un exemple de vincle causal seria aquell que relaciona l’aparició d’un gat negre amb la mala sort, per la senzilla raó que a algú alguna vegada li va creuar per davant un gat negre i després va patir alguna desgràcia. La ment humana està tan acostumada a fer prediccions que al final volem predir allò que és impredictible. Hem aprés a detectar molt ràpidament relacions causals del nostre entorn. I no totes aquestes relacions són correctes.

Aquesta capacitat del nostre cervell no funciona del tot quan l’entorn és complex. El cervell no detecta tota la informació i es produeixen il•lusions causals, vincles causals erronis. Les il•lusions causals són utilitzades per curanderos, mags i altres estafadors. I, de forma impune, prenen el pèl i els diners a persones de bona fe que es veuen atretes per aquestes pràctiques fraudulentes a causa de la falta d’informació i de la seva naturalesa humana.

Els mitjans de comunicació i les escoles amb informació, divulgació i educació poden lluitar contra aquests estafadors. Hauran de potenciar el pensament crític i racional: com descartar i detectar pseudociències i pseudoteràpies, com detectar enganyoses argumentacions, com interpretar unes estadístiques, com evitar biaixos cognitius... Els nostres docents i periodistes poden fer, a petita escala, el que va fer Narendra Dabholkar, però sense arribar a patir-ne les conseqüències.

Merda de vaca o bullshit (dedicat a la premsa comarcal de baixa qualitat)

Avui escriuré sobre les tifes de vaca, sobre la merda de vaca. Però, no us penseu que escriuré sobre el reciclatge de la matèria orgànica per fer-ne adobs. No, escriuré sobre bon periodisme i  fals periodisme.

En anglès, a  les tifes de vaca o de bou els hi diuen bullshits,  literalment merda de bou. Aquesta paraula,  però té una altra accepció, en anglés, utilitzada en el món del periodisme. Encara que de difícil traducció, vol dir menyspreu o manipulació de la veritat o xarlataneria. Qui menysprea o manipula la veritat no és un mentider, és pitjor que un mentider, és un xarlatà, explica mitges veritats. Els xarlatans són aquells que exploten la credibilitat pública, la inocència del públic. Tothom en cert grau n'és una mica de xarlatà. Uns menys, quan opinem de certes notícies sense cap mena de fonament: diem el que hem sentit i hi afegim la nostre experiència personal o viscuda. I altres molt més, hi posen salsa a la mitja veritat, la vesteixen molt bé, la pinten de colors i  la fan agradable.

El problema real s’esdevé quan són els professionals del mitjans de comunicació, sempre amb uns interessos econòmics i polítics darrera, que es dediquen a escampar merda per totes bandes. Per exemple,  alguns periodistes (és una minoria, però quan actuen ho fan de forma notòria i repetida) es dediquen a redactar notícies com si el seu mitjà de premsa fos una mena d’APM (programa humorístic de Televisió de Catalunya fet de fragments molt petits d’altres programes i  de retalls de declaracions diverses). Agafen retalls de documents, entrevistes, declaracions i opinions d’altres i  opinions pròpies passades pel sedàs dels perjudicis. El resultat de tal barreja és una notícia que res té a veure amb els fets reals. Tot s’ha tergiversat i descontextualitzat. La notícia deixa de ser notícia, però malgrat to la gent se la creu. I el més greu és que la gent en parla. La pseudonoticia s'escampa.

Això passa sovint quan les noticies no tenen res a veure amb la ciència o el medi ambient. Però, quan les temàtiques són aquestes l’escampall de merda s’accentua i arriba a esquitxar a tothom.  El pseudoperiodista o opinador xarlatà tè un nul comeixement científic o ambiental una falta total de cultura ambiental o científica.

Conclusió: aneu en compte amb aquest tipus de “periodistes”, “opinadors” o, fins i tot mitjans de comunicació sencers, podria passar que les vostres veritats les transformessin en merda de bou. En falses veritats o en mitges mentides que desdibuixarien l'objectivitat dels fets. No us acosteu gaire als xarlatans. Costa molt detectar-los, però la millor manera de reconèixer-los ès sempre contrastant les informacions.