Espais naturals insostenibles, valorem el què tenim?

L'últim títol aparegut a la col·lecció treballs de la Institució Catalana d'Història Natural és Protegits, de fet o de dret? Primera avaluació del sistema d'espais naturals de Catalunya. De la lectura d'aquest llibre, en destaco algunes informacions. Una d'immediata i curiosa. L'espai natural protegit més petit de Catalunya té la mida d'un camp de futbol, una hectàrea, aproximadament. És l'Illa de Canet, inclosa dins el Pla d'Espais d'Interès Natural. És una illa que es troba al mig del llit fluvial del Ter i és única precisament per aquest aïllament que la fa del tot adequada com a reserva de fauna.

Una dada de contrast: la meitat d'espais protegits de Catalunya tenen menys de 1.000 hectàrees (10 quilòmetres quadrats); aquests espais "petits" representen només el 3 % dels 148 espais naturals de Catalunya. Molts d'aquests espais no apareixen en les bases de dades internacionals, donat que la dimensió mínima per ser-hi és de 1.000 hectàrees!. A l'extrem oposat de l'Illa de Canet, el parc natural més gran és el de l'Alt Pirineu amb una superfície de 69.850 hectàrees, superíicie equivalent a la del Baix Empordà. El 21 % de la superfície de Catalunya, 676.014 hectàrees, 148 espais naturals, està protegida. Un 65 % de la superfície protegida la formen espais amb mides superiors a 10.000 hectàrees.

Una segona informació, que dona una idea de l'estat d'indigència que porta el país en temes de gestió d'espais naturals, és el conjunt de propostes per millorar la gestió. N'hi ha cinc de fonamentals i urgents. Reformar, simplificar i actualitzar el marc legal vigent. Reorganitzar l'estructura de l'administració competent i dotar-la dels recursos necessaris. Aprovar i executar l'Estratègia Catalana de conservació de la biodiversitat. Aprovar i aplicar les Directius de connectivitat ecològica de Catalunya. I, elaborar, aprovar i aplicar un Pla d'acció dels espais naturals protegits de Catalunya.

Aquestes propostes de millora són molt genèriques. Cal veure alguns exemples de perquè no va del tot bé la gestió. Només 36 espais naturals protegits tenen òrgan gestor. Només un 18 % dels espais tenen pla de gestió (representen un 30 % de la superfície); més d'un centenar adscrits a la Generalitat manquen d'aquest instrument. Un altre exemple de que la cosa no funciona: només 18 espais fan publicacions divulgatives. Els esforços de recerca científica s'han concentrat en pocs espais i en 52 àrees protegides no es té constància que s'hagi fet cap recerca científica que hagi estat publicada. La majoria d'espais naturals tenen pocs equipaments, tant dins el perímetre protegit com en els entorns immediats; un 63 % tenen pocs equipament o infraestructures.

És un treball objectiu i crític, podeu consultar-lo amb més detall a la web de la ICHN. Aquí només he destacat algunes dades. Queda molt per fer. Caldria invertir diners en aquests espais naturals "indigents" i potenciar-hi la recerca, la divulgació i el turisme. Seria una solució, ara que estem en moments de crisis i cal reconvertir-se i innovar. Menys invertir en indústries obsoletes (la del cotxe de motor d'explosió)i més valorar el que ens fa únics: la nostra natura. El llibre també té un apartat on explica que, malgrat el poc que s'ha fet, amb la bona gestió dels espais naturals s'han creat llocs de treball i s'ha produït riquesa econòmica en els espais on la gestió s'ha fet correctament.

Creativitat

Els nens quan són petits són molt creatius i espontanis. Aquesta creativitat i espontaneïtat es va perden a mida que es van fent grans. A primària, i en els primers cursos de secundària, tots tenen unes ganes immenses de preguntar, però en els últims cursos de secundària això es perd. Volem encabir masses continguts al cap dels nens, en detriment de la creativitat. Amb programacions inacabables, el mestre o professor deixa de ser creatiu i l'alumne també.

Una frase de Paulo Freire "l' estudi no es mesura pel nombre de pàgines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les". No es tracta d'aprendre fets de memòria per aprendre-se'ls de memòria, sinó que només s'han d'aprendre alguns fets de memòria (és indispensable, sense memòria no hi ha persona) per recrear-los.

El professor ha de ser un promotor de creativitat. És la única manera d'aconseguir tenir uns instituts i escoles vius, i en definitiva una societat creativa. Una escola viva és la construïda per creadors, aquella que forma persones completes. Per ser creatiu es necessita molta imaginació i sobretot ensenyar a partir de la realitat, a partir del projecte, no a partir d'assignatures tancades en llibres complerts. Per aconseguir això cal un replantejament total de la forma d'ensenyar, a tots els nivells, però sobretot a secundària.

Per poder potenciar aquests hàbits, s'han de tenir presents les limitacions comunicatives del professor. Un professor només pot ensenyar i ser creatiu davant d'un grup molt reduït d'alumnes. El professor ha de ser un animador, entre d'altres moltes coses, que ha de comunicar, incentivar, motivar, desenvolupar hàbits com el de la imaginació i el de la creació. Això s'aconsegueix amb un tracte de persona a persona. L'alumne necessita una atenció més individualitzada, sense atenció l'únic que tenim, en lloc d'una escola, és una fabrica de persones apàtiques que durant molts anys han perdut la capacitat d'imaginar i de crear. Cal baixar les ràtios professor alumne i desinflar les programacions o temaris, els continguts, a ensenyar.